Ironia i ideologia en la literatura

IRONIA I RERAFONS IDEOLÒGIC EN LA NARRATIVA DE PERE CALDERS*
Adolf Piquer. Universitat de Salamanca / Dins Pere Calders i el seu temps. Barcelona, Abadia de Montserrat, 2003 pp.215-232.

1- Introducció
Terry Eagleton (1983) tancava la seva introducció a la teoria de la literatura fent una reflexió sobre la foscor d’algunes tasques acomplides per la crítica literària i concloïa amb una al·legoria sobre com ignora el lleó la seva força davant del domador. No afegia, tanmateix, que la força mancada d’intel·ligència pot abocar el lleó a una fi tràgica. Així, alguns crítics han volgut veure en el realisme l’única manera de reflectir l’entorn de l’obra i les idees d’un temps.
Si l’estètica realista de determinat tipus de literatura havia estat el lleó d’una època, convindrem que la narrativa de Pere Calders va tenir l’oportunitat de convertir-se en una forma d’ús intel·ligent de l’arma literària. Arribar al coneixement de postures ideològiques concretes dels nostres autors potser ens ajudaria a perfilar com i de quina manera operen les seves obres. Aproximar-se a la ideologia, un camp tan ample que abasta tot el pensament individual, és una de les formes més atraients d’acostament al coneixement dels autors i del seu paper dins de la història de la literatura.
D’altra banda, és obvi que la comunicació literària requereix certes complicitats amb el lector. La ironia és un dels fenòmens literaris que més engresca aquesta activitat de recepció, sobretot perquè obre un festeig peculiar entre els dos pols de la comunicació.
Un dels plaers de llegir Calders és aquesta oferta d’horitzons interpretatius que s’amaga més enllà del significat literal de la narració. Al seu torn, però, no ens podem deslligar d’una producció paral·lela ¾cas dels seus escrits a la premsa, cartes, o dibuixos¾ que ens aboca a un coneixement més ampli de l’autor alhora que corrobora algunes de les sospites que teníem a propòsit de l’enfocament de la literatura, la política, les relacions humanes i socials...
Pensem, d’entrada, quina ha estat la utilització de la ironia en Calders i quina mena d’ironia va fer servir en els seus relats. Fixarem una idea prèvia: anirem més enllà de la retòrica clàssica. No se’ns escapa que els milers de pàgines dedicades a aquest tema han superat amb escreix tot el que ara puguem sintetitzar. No serà sobrer, però, ressenyar aquelles aportacions teòriques que ens ajuden a entendre el concepte a l’hora d’aplicar-lo al nostre autor.
El concepte retòric d’ironia com a antífrasi ha estat superat al llarg dels temps. Durant el Romanticisme, Friederich Schlegel va ampliar la definició del terme i la va aplicar en un sentit molt més ampli. La pragmàtica dels anys vuitanta i noranta va acabar d’arrodonir una visió que ha superat el criteri retòric i ha posat els fonaments d’un estudi del fenomen com a acte comunicatiu (Torres Sánchez, 1999). El ventall teòric que es desplega davant de la producció caldersiana permet intuir la diversitat de direccions en què es poden aplicar totes les manifestacions susceptibles de ser considerades iròniques:
a) Els biaixos que s’intueixen en algunes d’aquestes ironies.
b) El posicionament que suposen enfront de determinades realitats.
c) Els nexes que s’observen entre la narrativa de Calders i altres manifestacions, documents i testimonis «de» i «sobre» el propi autor.
d) D’aquesta manera l’estudi de la ironia en Calders pretendrà cercar els lligams entre l’autor implícit en cadascuna de les seves obres i la visió de l’autor empíric, de l’home i del pensament que somriuen.

2- Les claus iròniques de Calders.
Si l’època romàntica va passar per ser una de les etapes on es va reformar el sentit de la ironia, com hem vist, també ho va ser, certament, del conte. El conte literari contemporani queda lligat al joc d’artifici enginyós del qual parlava Schlegel. Tampoc hem d’ignorar, en aquest sentit, que Edgar Allan Poe li assigna un sentit metafòric, un significat ocult (Rosemblat, 1990:235). D’altra banda, un dels mestres de la ironia en el gènere, Anton Txehov, deia que es caracteritzava per la capacitat de suggerir, subvertir i satiritzar (Carrera, 1993: 45), quelcom semblant a la mordacitat que li atribuïa Julio Cortázar (Pacheco/Barrera comp., 1993: 385).
La subversió i la inversió de determinats paràmetres de la realitat, de la vida quotidiana, de les màximes literàries del Realisme i del Romanticisme, són una mostra del capgirament d’idees, d’expectatives, d’afirmacions i de veritats absolutes de la literatura que Pere Calders introdueix en les seves narracions. Amanda Bath ja ho va saber veure quan parlava de contradiccions i juxtaposicions d’efecte humorístic, junt amb diversos tipus d’incongruències (Bath, 1987: 208). En el mateix sentit ho feia G. Tavani sobre les raons de la paradoxa en Calders (1996). Aquestes distorsions de superfície ens menen a pensar en el trencament de la il·lusió estètica (Ballart, 1994:393) en els diversos nivells de la narració.
D’aquesta fractura s’alimenta el sentit de la ironia romàntica, punt clau per entendre algunes de les postures literàries de Calders. Tant Pere Ballart (1994: 68), com Lourdes A. Ferraz (1987) i Ernst Behler (1997) han insistit en què el principi que la mou és la consciència que amb el llenguatge es crea un món autònom de ficció. La crítica romàntica planteja la capacitat de convertir la creació literària en l’exposició d’una paradoxa sobre el mateix fet d’escriure i de fabricar una nova realitat. La simbiosi entre visió genial i reflexió a propòsit del fet literari havia portat Friederich Schlegel a dir que «en el conflicte de la il·lusió es desenvolupa la veritat» (Behler, 1997: 116). L’esperit romàntic de la ironia es fonamenta en la consciència creativa, d’aquí que subvertir les convencions sobre la veritat de la narració esdevingui una fita important a l’hora d’aplicar el concepte a Calders. Des del Romanticisme l’autor va prendre consciència de Déu absolut, de lleó que domina, coneix i administra la seva força[1].
Les possibilitats de coneixements del narrador fan que se situï en una esfera superior a la dels seus personatges. Alhora l’autor ho fa per sobre del narrador. Pel que fa al primer cas en tenim una mostra al conte Raspall. La contradicció entre el sentit de la realitat dels pares i el del fill és ben palesa: el nen s’entesta a considerar un raspall com si fos un gos. El joc irònic consisteix en l’admissió paterna del caràcter animal del raspall-gos quan aquest foragita un lladre de casa.
Al nostre entendre l’estudi de la ironia no serà únicament el joc lingüístic, l’antífrasi, sinó també la forma de construir un món autònom en aparent contradicció amb les perspectives formades pel coneixement del món real efectiu. Pensem que en aquest joc sol haver uns implícits que fan funcionar la ironia per inferència del receptor (Booth, 1974; Reyes, 1984), per relació amb el món ja conegut o per una informació prèvia proporcionada pel text, la qual cosa condiciona l’esmentat repertori, fonamental en la recepció, descodificació i posterior interpretació:
Em vaig quedar glaçat, potser pel to metàl·lic de la seva veu, potser perquè em va parlar en un català de curiosa ressonància, qui sap si amb accent tortosí... (El millor amic)
El lector pot arribar a assumir, des de la concepció del conte fantàstic, el fet que un extraterrestre es comuniqui amb un terrícola. Més peculiar resulta, però, que el narrador li atribueixi una varietat diatòpica concreta del català. Tot un seguit de formes de trencar allò que s’espera del conte i de la lògica del receptor, es constitueixen en part integrant de la ironia caldersiana. La convenció literària i les il·lusions de realitat són contínuament subvertides en benefici de l’enginy, de la creativitat. La peculiar ruptura amb els repertoris lògics del lector implícit fa a Maria Campillo parlar primer d’imprevists (Campillo, 1988: 18-23) i posteriorment dels trencaments d’expectatives (1996:112). En aquesta línia posem com a exemple el conte Invasió subtil, mostra palpable de com juga l’autor a desmentir de forma implícita totes les afirmacions del seu narrador, recolzades en un seguit de tòpics comuns sobre els japonesos com ara: l’aparença física, la llengua, la gestualitat, els hàbits...
En el següent conte observem com la primera oració amaga la realitat de la segona i la situació absurda que se’n desprèn. La linealitat de la lectura juga a sorprendre’ns. Es tracta, simplement, de descobrir l’incongruent comportament del personatge:
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no havien hagut mai ni vies ni estació (L’exprés)
Més explícitament referit al repertori del receptor és aquest fragment on les expectatives són contravingudes de nou:
D’una manera inesperada i brutal va produir-se allò, sense donar avisos més explícits: vingueren tres dimarts seguits. Contrariant lleis físiques que a tots ens mereixen un respecte lleial i veritable, la setmana va quedar-se allí per tres dies, repetint-se (Reportatge del dia repetit).
Així arribem a adonar-nos que Calders opera alterant els referents que el lector sol tenir del món real, posa en dubte allò que fora de la literatura serien veritats absolutes i que, pel contrari, en la creació narrativa mostren un joc enginyós.

3- Calders i la literatura.
Un dels fonaments sobre els quals descansa la seva producció és la del concepte que té de la literatura, de la funció que li atribueix en el si de la societat, dels components que creu que una bona obra literària ha de tenir. No cal anar gaire lluny per trobar manifestacions de l’autor en aquest sentit. Pensem, per exemple, en una de les reflexions pragmàtiques que fa al principi de Ronda naval sota la boira.
Tenim, com anem dient, el lector i l’autor atrafegats, amunt i avall abstrets en un mateix afer i, de vegades, sense trobar-se. Vet aquí un punt a remarcar: quan l’encontre no es produeix, o no hi ha llibre ¾en l’alt sentit¾ o no hi ha lector, encara que l’un i l’altre tinguin una existència física garantida respectivament pels copyrights i pels drets de l’home. Obligació de tots dos és de fer el possible, almenys, per saludar-se. (15)
Amb la metàfora de la salutació l’autor ens envia al constituent cívic de la literatura. El llibre s’erigeix, per a Calders, en una mena d’instrument d’utilitat pública del qual la ideologia és part inherent. Vegem què diu una mica més avant i ens farem una idea de l’oposició de l’obra de Calders amb d’altres clarament marcades ideològicament:
Ens escau de començar, i afirmarem que, quan la frisança es produeixi, el lector pot agafar sense perill La meva lluita, d’Adolf Hitler, un assagista austríac que, en el seu temps, assolí grans tiratges.
Afegeix en nota a peu de pàgina:
1 (Alguns crítics consideren que, si les circumstàncies geopolítiques l’haguessin afavorit, aquest interessant polemista podia haver guanyat el Premi Nobel de Literatura.)
El to i el distanciament històric respecte a una figura coneguda, per altres coses més que no pas per la seva tasca d’assagista, ens dóna la mesura de la consideració de Calders envers el personatge. El lector, bon coneixedor dels fets protagonitzats per Hitler, no pot fer altra cosa que sorprendre’s quan la referència a l’autor de La meva lluita ve per la seva faceta d’escriptor, ignorant-ne l’altra per la qual va arribar a la fama. La ironia es desplaça, fins i tot, cap al premi Nobel, atorgat, pel que es desprèn d’allò llegit en la nota, segons un seguit de condicionants geopolítics.
Calders sembla, doncs, ser conscient d’aquesta dimensió social de l’escriptura. Així ho manifestava encara que els seus relats s’apartessin força de l’estètica realista. Si ho fan és, sobretot, perquè considera que la novel·la es deu al pacte ficcional. Efectivament, els seus escrits sobre literatura més coneguts defensen la llibertat creativa. De fet, la sèrie d’articles que va portar el nom de «L’exploració d’illes conegudes», apareguts a la revista Serra d’or entre juliol i desembre de 1966 ha esdevingut un dels llocs on l’autor va posar de manifest d’una manera més clara la seva ideologia literària:
Sembla que tot ja hagi estat dit, i, no obstant això, les preguntes continuen a flor i les respostes són contradictòries. Alguns crítics arriben a identificar l’autenticitat de l’afiliació literària al fet que l’obra reflecteixi o no una realitat palpable, i partint d’aquesta base concedeixen patents. Tal llibre és novel·la, tal altre no és novel·la, com si haguessin descobert el secret d’encaixonar un gènere que es distingeix per la seva latitud. I el bo del cas és que en els textos didàctics, en diccionaris i enciclopèdies, continuen associant el concepte d’acció fingida i el mot novel·la, donant per fet que el primer defineix el segon.

I segueix:
Si la realitat és tan trista ¾acord mundial unànime¾, les provatures de fugir-ne en seran una conseqüència permanent, i ningú no evitarà que existeixin literats de vida doble, que com a ciutadans s’apuntaran a les associacions de veïns que treballin, posem per cas, per millorar el sistema de drenatge del barri, però que com a escriptors se sentiran més atrets pel que pot ocórrer amunt o enllà del terrat de la casa on viuen. I, mirall contra mirall, cal tenir en compte els corresponents lectors de vida doble, que d’una banda llegiran el diari amb l’esverament que ja se sap, i de l’altra miraran de tocar de peus al cel amb una novel·la als dits. Vull dir una novel·la que no sigui una prolongació del diari.
La literatura de Calders és hereva d’una època de superació del realisme. L’oposició entre l’antic i el modern comptava cap als anys vint i trenta amb la victòria clara de l’esperit de modernitat del nou segle. En això la ideologia literària del nostre autor coincidia amb alguns dels escriptors innovadors del seu temps[2].
D’aquí que subjectivitzar la realitat segons els ulls de cadascun dels personatges que participen en els relats sigui un fet sovintejat en la narrativa lligada al «realisme màgic» europeu. El capgirament de la realitat, de l’objectivitat, es manifesta en l’obra caldersiana on la lluita entre l’explicació racional i la sobrenatural és una constant (Duran, 1996:133). La paradoxa entre allò versemblant i allò contat manifesta amb tota la seva contundència una realització de la «ironia romàntica».
Pensem en l’oposició de solucions en el conte La ratlla i el desig. És especialment significatiu perquè s’hi palesa una opció entre allò que podria ser l’elecció del poeta (assumir la realitat que la casa hagi canviat de lloc) i la realitat del científic (buscar on va creure que havia d’estar la seva casa).
Sembla clar que en aquesta dualitat es presenta també un contrast del concepte de literatura i del concepte de ciència. És a dir, el discurs positivista vindria a imperar en un tipus de reacció mentre que l’altre es caracteritzaria pel contrari, deixaria el camí obert a la fantasia. De fet, el lector de Calders, a l’igual com ocorre amb altres autors contemporanis de contes, assumeix la fantasia a la qual es veu abocat en l’acte de lectura. El joc de ficció que produeix la narració adquireix un valor de veritat a través del pacte implícit en tota obra literària: la capacitat per a la imaginació.
Partint del pacte citat, ens trobem amb algunes ironies que giren al voltant de les concepcions de la fantasia i de la realitat. El títol de Cròniques de la veritat oculta és indicatiu que s’ha assumit un món reproducció parcial del real efectiu però subjecte a unes normes pròpies ¾les de la creació literària¾ contra la utilització de les quals havia existit ¾i continuava¾ un tipus de literatura decantada cap a l’observació científica. S’estableix, doncs, una dicotomia entre dues formes literàries que representen, al seu torn, dues formes de veure el món. El conte La ciència i la mesura és una mostra portada als darrers extrems d’aquesta manera de veure el tarannà cientifista. Els dictàmens cientificopedagògics d’un pare per dirigir l’educació dels seus fills són un absolut fracàs, donat el caràcter entremaliat dels nens.
S’ha dit que en Calders s’observa sovint una dèria per la personalitat del científic com a representant d’una mena d’homes en els quals el pensament positiu és l’origen de totes les seves actuacions. No sols detectem això en les creacions literàries, sinó que molt sovint ha estat tema d’articles d’opinió. Podríem fer un seguiment al marge del que és la literatura de creació i endinsar-nos en algunes pàgines d’assaig com ara les del diari Avui per observar aquest posicionament que, indubtablement, pertany al bagatge ideològic del nostre autor. L’expressió «tocar de peus al cel» que designa un tipus de mentalitat oposada al pensament cientifista, ha estat una de les més usades des dels postulats caldersians. Vegem un exemple on apareix una de les expressions per les quals Calders manifesta determinada predilecció, la frase feta «tocar de peus a terra» representativa del positivisme i del cientifisme:
...l’Enric Comajustans, que era doctor en Ciències Matemàtiques i en Física, un dels majors tocadors de peus a terra del país (Un trau a l’infinit)
De l’expressió estereotipada «tocar de peus a terra» deriven lectures com ser realista, positivista, i l’autor extreu l’expressió «tocador de...» com si fos una característica pròpia d’un determinat tipus de persones. Però sobre això encara anteposa el sintagma «un dels majors» que acompanya el tret donant-li una aurèola de professionalitat al positivisme que contrasta amb «Nosaltres apel·làvem al sentit d’humanitat, i exigíem una màniga més ampla per al somni». La ideologia literària de Calders, per tant, torna a emergir com en La ratlla i el desig, plantejant la dualitat entre allò científicament lògic i l’anomalia fantàstica derivada del pacte ficcional que s’intueix entre autor i lector.
D’aquest desig de deixar lloc per al somni, sobretot en la seva aplicació literària, es desprendrà un dels trets ideologicoliteraris més habituals en la literatura de Calders: no limitar la fantasia en la creació literària i, d’altra banda, contrastar aquests fets meravellosos amb el món de la quotidianitat:
Els mobles i els objectes m’observen silenciosament i jo els planto cara amb un gest de propietari. Amb això en tindran prou (Nosaltres dos)
De nou s’inclouen en la fantasia elements propis dels referents culturals del context. La relació propietari-posseït o patró-treballador, el principi d’autoritat que se’n desprèn, aprofita per desplaçar-se lluny del versemblant i adquirir trets grotescos per la personificació dels mobles i la submissió que el narrador els vol imposar. Els objectes prenen vida i alteren la seva relació habitual amb l’home. Així ho mostra la reacció de La revolta de les coses o el fragment suara citat, on la imaginació de Calders posa en crisi el sentit de propietat.
En l’exemple hem vist que hi ha una relació assimilable a la de l’amo i els servidors. Això encara es fa més palès en contes com La revolta de les coses, en el qual l’enginy de Calders planteja la possibilitat que hi hagués una revolta de les coses de les quals se serveixen els humans. El caràcter al·legòric que té aquest fet ens aproxima, de la seva banda, a una lectura de la ideologia caldersiana a partir de la forma com empra aquestes situacions grotesques i dóna un toc d’humor, sempre en funció dels trastorns que ocasiona a l’ésser humà el comportament poc corrent dels objectes[3].
Vegem un altre exemple on el tòpic que ens ocupa s’endinsa en un nou terreny comparatiu:
És necessari advertir, també, que el paral·lel llibre-eina establert abans no és una simple manera d’expressar-se. Com a eina, el que ens té ocupats en aquests moments, el lector i a mi, s’ha de comparar als aparells ¾de preferència domèstics¾ que tenen diverses aplicacions. Això vol dir que el lector no s’ha de refiar mai, sense que hagi d’arribar, per aquest motiu, a una actitud obsessiva. Per exemple: hi ha al mercat una màquina destinada a la llar, de línies aerodinàmiques i bellament esmaltada de blanc. La targeta d’instruccions que l’acompanya descriu tres usos principals. Posant la fletxa del botó «A» en posició horitzontal, la màquina serveix a la cuina per a batre diversos aliments (s’especifiquen en llista a part). Fent un quart de volta perquè la sageta apunti cap enlaire, l’aparell es converteix en un filaberquí, i una altre quart de volta el transforma en utensili per a fer massatges, en un reductor de greix superflu pràcticament indispensable per mantenir la bona aparença personal: En una nota al peu s’adverteix que, a desgrat que el producte que emparen amb la seva signatura ha estat sotmès a un rigorós control i que garanteix un índex de seguretat satisfactori, els fabricants no es fan responsables dels danys que ocasioni una manipulació inadequada. Sembla que, si hom no assegura el susdit botó «A» d’acord amb les instruccions dels constructors, és possible que a mig de batre uns rovells ( o altres productes) la màquina foradi el plat. Fàcilment, acudeixen a la imaginació desgràcies més estremidores relacionades amb un massatge dirigit per un operador barroer. (Ronda naval..., 17)
Trobem de nou aquest gust caldersià per les màquines i per suggerir determinades disfuncions en l’ordre habitual. I ara no es tracta únicament d’un posicionament literari enfront del realisme, sinó més aviat d’un ideologema que opta per donar possibilitats ¾encara que siguin literàries¾ a la revolta. Sembla somiar la revolta dels sotmesos, siguin els veïns d’un edifici, siguin els objectes o els animals ¾cosa que ens situaria ben prop d’Orwell¾, sigui el d’un grup d’habitants de xaboles que opten per viure millor on estan els rics morts.
La subversió dels principis absoluts, axiomes literaris inclosos, es fa palesa quan es posa en dubte el principi de veritat atribuïble a la veu del narrador de Invasió subtil. El narrador afirma que ha conegut un japonès a un hostal de Tossa. Aquest presumpte japonès, però, és un senyor ros que es dedica a la venda de sants d’Olot, parla català i desmenteix ¾o frustra¾ totes les expectatives que el lector s’havia format del personatge. La contradicció entre l’afirmació del narrador i el món real literari ens guia a aquesta mena de sorpresa ¾expectatives frustrades¾ i ens acosta a un component irònic modern en el qual es posa en dubte la fiabilitat del narrador. La veu que conta ha estat desmentida per allò contat. Ens qüestionem si aquest no és un subtil mode de posar en entredit una convenció literària, ironitzar sobre una forma de fer literatura i, alhora, subvertir els valors de veritat .
El comportament de Calders enfront de l’estètica realista queda ben manifest en un article titulat «La tristesa com a estil», en el qual l’autor mostra el seu desacord amb una literatura excessivament preocupada d’exhibir les misèries humanes d’una manera tan tràgica com ho feien les novel·les de l’anomenat realisme històric. Sembla evident que la producció de Calders, tot i tocar temes pròxims a la realitat, recolza en la visió lúdica que li ofereix la creació literària. Malgrat això no oblida, a través de la ironia, fer referències oportunes al món que l’envolta, acompanyades d’aquest to característic dels seus escrits.
Recollim a continuació dues petites cites de l’article titulat «La tristesa com a estil» que resulta suficientment il·lustratiu per mostrar que en pensava Calders, del realisme (1963):
A més, el sofriment és un poderós estímul, incita a lluitar, al menys, per fugir-ne; per això la capacitat de fantasia és tan real com totes les armes que ens han estat donades per sobreviure. El mal és que l’escriptor se’n valgui quan, a l’hora d’escriure, li sembla poca la misèria que observa al seu voltant i n’inventa més per afegir noves fitxes a l’arxiu general de la tristesa. [...]
En aquest món som una mena de convidats, i la meva simpatia es decanta pels qui accepten l’hospitalitat amb un somriure cristià i occidental, encara que la processó vagi per dins amb tots els ciris encesos.
Això ens porta a una altra vessant de la contemplació de la ironia enfront del realisme: es manté fins i tot en l’adversitat. Així ho mostra Maria Campillo (1996) quan descriu alguns dels episodis de Unitats de xoc on l’autor, davant de la misèria de la situació descrita reacciona amb un to que barreja la resignació amb un toc positiu.

4- Els personatges en el punt de mira.
La forma de veure les coses fa que Calders proposi uns personatges que tots sols es posen en evidència als ulls del lector. Com deia Sigmund Freud ( ):
El descubrimiento de que está en nuestro poder el hacer resultar cómica a una persona cualquiera ¾incluso la nuestra propia¾ abre el acceso a insospechadas consecuciones de placer cómico y da origen a una técnica muy amplia. Los medios de que para ello disponemos son, entre otros muchos, la imitación, el disfraz, la caricatura, la parodia y sobre todo, el colocar a la persona de que se trate en una situación cómica. (169-170)
Els personatges de Calders, a més de les situacions grotesques en què són situats manta vegades, es constitueixen en portadors d’un tipus de discurs que és vehicle de manifestació ideològica. Alhora, però, són el resultat de l’heteroglòssia social (Van Dijk, 1998). Sovint trobem personatges que parlen com un capellà ¾cas del predicador del Panoràmic¾, com un nou ric ¾cas del narrador de El principi de la saviesa, que es presenta com a un especulador enriquit durant la guerra¾, com un nen, com un patriota ¾el capità de policia de L’arbre domèstic¾, amb les formes freqüents d’un funcionari d’atenció al públic com en el conte Falten tiradors de primeres pedres, etc.
En un altre lloc hem dedicat un article a la construcció del personatge caldersià en funció de l’observació de la realitat (Piquer, e.p.). En aquell treball tractàvem d’establir els lligams entre determinats tipus socials i la forma de descriure’ls per part de Calders. Destacàvem la importància de la caricatura, la facilitat per a la síntesi dels trets més representatius a fi de provocar el somriure en el receptor, tant dels seus dibuixos com de les atribucions del seus personatges. És el cas de la descripció del capità de policia de L’arbre domèstic, les formes arquetípiques d’actuació del metge i de la núvia de l’Espol al conte El desert, o els nens trapelles dels quals ja han donat notícia Montserrat Reguant (1996) o Maria Campillo (1996).
Els personatges caricaturitzats són objecte de la ironia quan la seva visió codificada es mostra amb tota claredat als ulls del lector. Joan Melcion (1986) ha parlat de reiteració de determinats motius o recurrències que sovint s’articulen al voltant del personatge que representa una faceta del comportament humà.
Aquesta habilitat per mostrar-nos peculiaritats humanes a través del discurs dels mateixos personatges guanya consistència en les novel·les perquè la caracterització és progressiva i va assumint trets significatius al llarg d’un discurs més extens. Pensem en el Fageda de L’ombra de l’atzavara. Al principi de la novel·la ja se’ns dóna un tast del caràcter que poc a poc anirà fent-se més clar. La impertinència dels seus comentaris, la forma de manifestar les seves ambicions, el fan representant d’una mena d’exiliat al qual Calders al·ludeix en algun dels seus escrits no literaris. Ja a Quaderns de l’exili parlava del silenci que determinats potentats catalans de Mèxic mantenien quan se’ls demanava solidaritat (Calders,1943).
Els nous rics i la seva ostentació són sovint l’objecte de la ironia caldersiana. Pensem en aquell narrador de El principi de la saviesa que aconsellava els destinataris del seu relat sobre les conveniències d’ésser ric:
El caràcter se’m va ablanir, i mireu si va bé d’ésser ric, que de mica en mica anava adquirint bons sentiments, sense arribar a l’extrem que la consciència em fes nosa (El principi de la saviesa)
D’altra banda, pel que fa a la presència d’aquesta figura en l’imaginari col·lectiu, trobem la complicitat de Calders en fragments com ara el següent:
L’enemic feia ostentació d’abundància de material, amb una prodigalitat excessiva, una mica de nou ric.( El batalló perdut)

La dimensió social dels personatges fa que per les seves pàgines desfilin un bon grapat de gent que són el focus de l’ironia. Entre aquests els poders fàctics, sobretot l’església, es veuen representats per uns ideologemes discursius que els són propis.

5- La religió, la superstició i les ortodòxies.
Sospitem, tanmateix, que no es tracta únicament d’una oposició als plantejaments i principis del catolicisme sinó també al caràcter ortodox i intransigent que se’n desprèn dels seu postulats. Vegem alguns exemples extrets de la producció de Calders.
Obcecació
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.
Si atenem a l’exemple, el concepte antifràsic d’ironia es queda ben lluny d’aconseguir els seus objectius d’anàlisi. Ara bé, entenem la ironia com a un joc d’implícits (poder de propaganda contrària) en els quals la religió i la mort apareixen referides sense ser citades directament. En aquest cas el repertori del lector haurà de construir les relacions precises que lliguen «anar al cel» amb l’expressió eufemística de la mort i la «propaganda contrària» amb el desplegament ideològic de l’església. Aquest microconte apel·la al sentit crític del lector envers determinades creences religioses. L’expressió propaganda remet a un camp semàntic més acostat a la política o el comerç, cosa que sobta perquè aparentment trenca la coherència semàntica del text. En realitat, però, situa la religió al mateix nivell que un producte comercial o ideològic qualsevol.
Aquest distanciament de les ortodòxies religioses es manifesta si fem un seguiment d’alguns personatges religiosos sobre els quals recau una visió irònica. Pensem en el predicador del Panoràmic, el vaixell enfonsat en Ronda naval sota la boira. Aquest és un individu identificable dins del grup a través de les seves manifestacions arquetípiques:
Fred Borrell: Aquest fenomen marítim és un càstig a la concupiscència d’algú o d’uns quants. Era fatal. Hi ha conductes que porten al mar i, finalment, al fons. En aquesta vida (si s’erra) es pot naufragar amb nau o sense, però el resultat és idèntic. O sigui, aigua pertot arreu i la fi... (Ronda naval..., p.55)
També a Gaeli i l’home-déu hi ha referències a l’església. La visita de Gorienko al Vaticà i el diàleg amb el Pare Sant es veu amenitzada per una confrontació amb cites bíbliques. Quan s’intenta aprofitar el poder de la màgia de Gorienko en defensa de la causa republicana s’al·ludeix a la postura del pontífex de l’església catòlica en favor de la causa feixista.
Encara més, les aportacions assagístiques en alguns dels seus articles ens conviden a veure la poca predisposició amb què Calders assumeix els plantejaments eclesiàstic i la visió crítica amb què afronta alguna de les intervencions històriques de l’església. Fixem-nos, per exemple, com en el diari Avui plantejava un fet que posteriorment ha tornat a aparèixer a la llum pública:
Arribats en aquest punt, cal no oblidar que el Vaticà ha estat objecte de crítiques severíssimes, perquè hi ha qui diu que, durant la segona guerra mundial, no va fer tot allò que se’n podria esperar (22-6-87)
Amb aquest «hi ha qui diu» l’autor cita indirectament, fa una mena d’enunciació en eco que comporta uns ressons irònics evidents per la utilització com a menció d’uns fets que avui tothom considera evidents (Sperber/Wilson, 1978).
Aquest distanciament amb què observa l’ortodòxia i la intransigència apareix en els seus comentaris sobre altres menes d’absolutisme ideològic. Ja hem citat abans les observacions sobre Hitler i el seu Mein Kampf; però també podríem adduir exemples com ara l’obcecació del pare en educar rectament els fills a La ciència i la mesura o referir alguns episodis i conflictes de Calders i els seus quan satiritzaven determinats postulats polítics a L’esquella de la Torratxa. Aquest és el cas d’algun passatge més o menys divertit com ara les al·lusions a la figura del comissari de propaganda política, Jaume Miravitlles en un «Retaule de les Miravitlles» aparegut a la publicació periòdica (Pons, 1998: 117).

6- El contrast de cultures.
D’altra banda, ens restaria per analitzar tot un seguit de referències a cultures diferents de la catalana, algunes de les quals passen per la situació personal de l’autor. La forma de veure els mexicans, orientals o els nordamericans, també és un dels factors aprofitables per reflectir els trets que ens ocupen. L’autor parlava, en les seves cartes, d’ofec espiritual i deia que Mèxic és el país del «quién sabe ?». Alguns dels personatges i situacions mexicanes reproduïdes en la seva obra així semblen reflectir-ho.
Les al·lusions a aquest país són força sucoses. L’ombra de l’atzavara és una de les obres de Calders que deixa veure amb major claredat un contrast de personalitats. En ella el protagonista es veu enfrontat constantment amb el tarannà dels mexicans, sigui la seva sogra o qualsevol dels treballadors de la impremta. Sobre ells el narrador ens diu que divideixen la humanitat entre «prietos» i «güeros» cosa que, encara que no en termes absoluts, sí que té la seva importància dins d’un context en el qual el color de la pell porta aparellada una determinada concepció de la categoria social. El contrast idiosincràtic és el vehicle que mena a alguns dels problemes amb els quals es troba el protagonista de la narració, d’una manera molt pareguda a aquells que es va trobar l’autor de l’obra durant els anys quaranta.
Tot i això la comprensió cap als mexicans, la visió solidària cap als menys afavorits, apareix en obres com Aquí descansa Nevares, en la qual el culte a la mort ¾lluny del respecte i temor que sol manifestar en la península ibèrica¾ es veu supeditat a les necessitats humanes[4].
Sovint les coses més respectades dins d’una cultura són les posades en evidència. Pensem en com el narrador d’un dels contes de Cròniques de la veritat oculta refereix la seva peculiar relació amb les vaques de l’Índia. Topem, de nou, amb una qüestió sagrada.

7.- Pere Calders l’ironista.
A molts els semblarà discutible el concepte i l’aplicació de la ironia que ha servit de suport teòric. Això, pensem, resta per al debat metacrític. La nostra intenció ha estat dibuixar Pere Calders a partir d’allò que va escriure. No és, com pot semblar a primer cop d’ull, un joc d’adivinació, sinó un procés de desmaquillatge en el qual la forma i el recurs irònics han servit a l’autor per embellir la seva criatura literària. Darrere d’aquesta pàtina hem volgut veure ¾seguint uns processos d’inferència comuns a la resta dels lectors mortals¾ uns significats ideològics.
D’aquesta manera hem arribat a descobrir un autor compromès amb un concepte de literatura, amb una idea estètica que s’insereix en les formes pròpies del temps en què va començar a escriure. La fidelitat a aquella línia el va fer passar per moments de rebuig i de crisi. Per damunt d’això va imposar el somriure irònic com a estil, en defensa del dret al somni, a «tocar de peus al cel» en l’acte creatiu.
Però no per això va deixar de ser conscient dels compromisos que comporta el fet d’escriure. Els personatges caldersians, tot i el seu bagatge meravellós, són espectrogrames i ressonàncies d’aquells que es troben al carrer en qualsevol moment: capellans, policies, lladres, taumaturgs, mexicans o nordamericans i altres classes d’animals en formen part.
Sobre tota aquesta nissaga de situacions, éssers i narracions plana sempre la ironia, aquella porta oberta que convida a mirar-hi dins, un exercici literari que ens demana reflexió i que incita a l’observació crítica.

BIBLIOGRAFIA
Aulet, Jaume (1987) «Introducció» a Pere Calders: Obres completes. Barcelona, Ed. 62 vol. 1. pp.5-26.
¾¾¾¾ (1996) «Carner, entre la facècia i la ironia» dins De Rusiñol a Monzó, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp.49-67.
¾¾¾¾ (1997) «Pere Calders i la seva faceta de novel·lista (A propòsit de La Glòria del doctor Larén i Ronda naval sota la boira)» en Rosa Cabré ed. Pere Calders o la passió de contar, Barcelona, Eumo.
Ballart, Pere (1994) Eironeia. La figuración irónica en el discurso literario moderno. Barcelona, Quaderns Crema.
BATH, Amanda (1987) Pere Calders: ideari i ficció, Barcelona, Edicions 62.
Behler, Ernst (1997): Ironie et modernité. (trad. al francés d’Olivier Mannoni). Paris, Presses Universitaires de France, 1997.
Booth, Wayne C. (1974): A Rhetoric of Irony. Chicago, Chicago University Press.
Calders, Pere. (1943) «Dèiem...» Quaderns de l’exili, Nº 2, octubre. p.xiii.
¾¾ (1963) «La tristesa com a estil» en Serra d’or.Reproduït a Catalan Review, X, 1- 2, pp. 305-308.
¾¾ (1966) «L’exploració d’illes conegudes, II (El paradís perdut)», Serra d’Or, agost de 1966, p.29.
Campillo, Maria (1988) «El conte», dins de RIQUER/COMAS/MOLAS Història de la literatura catalana, Barna., Ariel, vol.11.
¾¾ (1996) «La mirada de Pere Calders» en De Rusiñol a Monzó: humor i literatura, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Carrera, Gustavo Luís (1993): «Aproximación a supuestos teóricos para un concepto del cuento» en Pacheco, Carlos/Barrera Linares, Luís (comp.) Del cuento y sus alrededores, Caracas, Monteávila.
Cortázar, Julio «Algunos aspectos del cuento» en Pacheco/ Barrera comp. (1993): Del cuento y sus alrededores, Caracas, Monteávila.
Duran. M . (1996): «Humor, seny, ironia i fantasia en Pere Calders», Catalan Review X, Nº1-2, pp. 127-140.
Eagleton, Terry (1983): Literary Theory. An Introduction. Oxford, Basil Blackwell Pub.
Ferraz, M. Lourdes A. (1987) A Ironia Romântica. Estudo de um processo comunicativo. Lisboa, Imprensa Nacional- Casa a Moeda.
Freud, Sigmund (1966) El chiste y su relación con lo inconsciente. Madrid, Alianza, trad. de Luís López Ballesteros y de Torres.
Melcion, Joan (1978) Pròleg a Invasió subtil i altres contes, Barcelona, Edicions 62, pp. 5-15.
¾¾¾¾ (1980) Estudi introductori a Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes, Barcelona, Edicions 62, pp. 7-31.
¾¾¾¾(1986) Guia didàctica de Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders, Barcelona ,Empúries.
¾¾¾¾ (1996a) «Mexico in the Fiction of Pere Calders», Catalan Review X, 1-2, pp.199-204.
¾¾¾¾ (1996b) «Del conte a la novel·la: Pere Calders i la ficció de la ficció», Catalan Review X, 1-2, pp.239-260.
¾¾¾¾ (1997) «La redescoberta de Pere Calders a finals dels setanta», en Rosa Cabré (ed.) Pere Calders o la passió de contar, Barcelona, Eumo, pp.5-7
Piquer, adolf./ salvador, vicent (1999): «Animalogia i ironia en el Realisme Màgic: a propòsit de Pere Calders» en Zeitschrift für Katalanistik, 12, pp.17-30.
Piquer, adolf. (e.p.): «Personatges i estereotips en la narrativa de Pere Calders», dins Actes del Col·loqui Internacional de l’Associació de Llengua i Literatura Catalanes, Paris, Setembre de 2000.
Pons, Agustí (1998): Pere Calders, veritat oculta. Barcelona, Ed. 62.
Reguant, Montserrat (1996) «Pere Calders: la màgia i els nens», Catalan Review, X, 1-2, pp.141-144.
Reyes, Graciela (1984) Polifonía textual. La citación en el relato literario, Madrid, Gredos.
Rosemblat, María Luisa (1990) Poe y Cortázar: lo fantástico como nostalgia, Caracas, Monte Ávila.
Sperber, Dan/Wilson, Dierdre (1978) «Les ironies comme mentions», Poétique, 36, pp.399-412.
Tavani, Giuseppe (1996) «Les raons de la paradoxa», Catalan Review, X, 1-2, pp.145-152.
Torres Sánchez, Mª Ángeles (1999) Aproximación pragmática a la ironía verbal. Cádiz, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cádiz.
Van Dijk, Teun A. (1998): Ideology. A Multidisciplinary Aproach. London, SAGE Publications. Trad. esp. de Lucrecia Berrone: Ideología. Una aproximación multicisciplinaria. Barcelona, GEDISA.













* Aquest treball s’ha realitzat gràcies a una beca d’investigació concedida per la Institució de les Lletres Catalanes al projecte RN-219/ K928v10 titulat Ironia i humor en l’obra de Pere Calders. REvisió dels mecanismes pragmàtics de la comicitat i estudi comparatiu amb altres autors.
[1] Paradoxalment, autors com ara Calders, Bontempelli i Pirandello, la van emprar per ironitzar sobre la fantasmagoria propiciada pel meravellós romàntic. La polèmica entre antics i moderns retornava, en certa mesura, i es feia cíclica. Pensem com tracta Calders els temes dels fantasmes o dels vampirs o com Bontempelli desestima els consells del seu dimoni en La vida trafegosa.
[2] No ens és aliena, per exemple, l’admiració de Calders cap a Massimo Bontempelli i l’arribada a la península ibèrica dels plantejaments estètics del grup 900, fita cabdal per entendre, no sols el reafermament del tarannà meravellós de bona part de les narracions de Calders, sinó un tipus d’humor arrelat en l’absurd, en les situacions grotesques i en el capgirament dels principis estètics del segle anterior. Així ocorre també amb altres escriptors com ara Jardiel Poncela o Ramón Gómez de la Serna. L’intent bontempellià d’escriure una antinovel·la el portava a crear dimonis ignorats, antimefistòfils, que acompanyaven el narrador de La vida trafegosa en el seu recorregut milanès. La dona dels meus somnis havia estat un dels models literaris que Calders fins i tot va traduir. El Pirandello de Novelle per un anno mostrava en els seus contes un humor paròdic amerat de fantasia i trets grotescs. El seu tractat sobre l’humorisme, d’altra banda, evidenciava la connexió entre l’humor literari i la ideologia. Pel que fa a la vessant estètica d’aquesta, no ens sorprenem, per tant, que els models divuitescos siguin objecte de sàtira i paròdia.
[3] Els biògrafs de l’autor han assenyalat sovint una dèria especial pels artefactes, especialment per les màquines, entre elles els aparells de fotografiar.
[4] La relació amb la mort, la convivència amb els referents a la mort, és un tema sugerent que ha ocupat més d’un analista del món mexicà i sudamericà. Pensem en J. Rulfo i en tants altres escriptors iberoamericans que la van usar com a motiu literari.