Lausangers a la política

Amb tot el respecte que es mereixen les organitzacions formades, en la seua essència, per gents honestes i plenes d’il·lusió per canviar el món, caldria fer una anàlisi de la mena d’individus que circulen per alguns partits polítics. A meitat dels anys noranta, alguns casos de corrupció van posar el PSOE en la posició d’inicial davallada que només va poder corregir la ràbia de la població arran de les mentides, de la prepotència i de la manipulació exercides pel darrer govern de José Maria Aznar.
A hores d’ara els socialistes afronten una crisi d’idees i interna que va més enllà dels casos puntuals de corrupció. Les llacunes d’alguns dels seus dirigents, la manca d’uns quadres plenament formats en tècniques modernes de comunicació, l’elecció de candidats obligada per grups de pressió i el distanciament palès de les esferes tradicionalment votants d’esquerres –els treballadors, gent amb inquietuds intel·lectuals, classes mitges progressistes—ha afavorit una abúlia entre els votants del partit. Pel contrari, el moviment 15-M, l’esquerra romàntica, el nacionalisme i l’ecologisme, han pres seient en les corts valencianes i en els ajuntaments amb més força que mai.
Fa uns dies reflexionàvem sobre el destí de l’esquerra valenciana. Ara, més que mai, és vist que s’obre un arc molt plural enfront de la dreta. És això bo o dolent? Segons com es mire, perquè aprofita per evidenciar l’arc de Sant Martí que composa el pensament progressista; dolent pel cantó que mostra aquest sector dividit mentre al davant hi ha la roca compacta sense escletxes, malgrat els escàndols que la ronden.
No hi ha dubte que els senyors de la dreta i els seus votants, que assumeixen la condició servil des del dia en què decideixen militar o votar determinat partit, no es creuen més llestos, ni més alts, ni més bonics que aquells que ocupen càrrecs orgànics per damunt d’ells. Aquesta manca de pensament crític afavoreix, evidentment, que l’obediència deguda, la genuflexió, el cap cot, tinguen compensació amb alguna canongia o parròquia de tercera fins i tot per al més humil dels militants i simpatitzants que s’hagen comportant degudament.
Pel contrari, a l’altra banda apareix el caïnisme més ancestral i salvatge quan, davant del fracàs, els ganivets esmolats passen a clavar-se en les espatlles dels aparentment més febles. És el que ocorre quan els fracassats culpen la militància, els companys que no s’han implicat suficientment, o fins i tot els núvols que passaven per allà un bon matí, segurament perquè els van fer ombra. Des de l’arrogància, des de la manca de sentit autocrític, sense estar en contacte amb la societat que els hauria de votar, no es pot construir una opció progressista de futur.
Després hi ha els altres, els aprofitats que demanen dimissions perquè esperen el seu moment, acatxats darrere dels matolls i esperant la caiguda dels companys, no per recollir l’arma i seguir endavant, no, sinó per disparar contra els seus procurant fer baixes en tots aquells que no els havien afalagat.
A les corts occitanes medievals hi havia la figura del lausenger, personatge sinistre que feia la funció d’anar i venir cantant les bondats de la mà que li donava de menjar, organitzant intrigues i lloant la grandesa del seu senyor. Aquests miserables –perquè feien de les seues arts ofici—es guanyaven el pa d’aquesta manera. Ara, segles més tard, corren lausengers pels ajuntaments nostrats. Quins són els seus mèrits, quina la seua qualitat?

GLOTOFÀGIA I EMPOBRIMENT CULTURAL

Quan dues llengües entren en contacte íntim hi ha el risc, científicament constatat, que una de les dues acabe mossegada. Aquest és el destí que s'albira a la nostra llengua tal i com es planifica en els nous plans d'ensenyament dissenyats per la Conselleria d'Educació. Amb un pretés trilingüisme --que no trilerisme, que faria més al cas-- el senyor Font de Mora pretén que els mestres ensenyen les criatures emprant tres llengües vehiculars.

Com que coneixem una mica de què va l'assumpte i sabem --n'estem escamats-- de l'incompliment de requisits lingüístics i tendències a neutralitzar les línies en valencià per part de l'administració i un sector dels administrats, estem segurs que la impossible aplicació del model dissenyat a hores d'ara té un seguit d'implicacions socials futures. A saber:

1- Que els col·legis privats i concertats no acomplesquen el model dissenyat, amb la qual cosa es facilitarà un model bilingüe espanyol/anglés en què aquesta segona llengua tindrà un procés d'ensenyament de qualitat no reglada. De la primera, caldria fer una revisió del personal.

2- Que alguns mestres de la pública, poc coneixedors de la llengua de l'Imperi Britànic i poc donats a la utilització de la llengua de March, opten per decantar-se per la de l'Imperi de Felip II quan parlen als seus deixebles (més encara en situacions informals).

3- Que, en no ser requisit fins el moment el coneixement de l'anglés, milers de mestres opten per assumir la seua condició de funcionaris i immegir-se en la inèrcia en la qual els ha col·locat l'administració valenciana: els dóna igual l'anglés que el xinés, perquè no es pensen reciclar.

4- Que el procés de substitució en els usos socials del valencià, de la manera que es dissenya, no podrà ser invertit. La qual cosa implica, de retruc, l'acceleració de la pèrdua de la llengua com a patrimoni viu dels valencians. RIP

5- Fruit d'això es causarà un dany irreparable a la llengua i a la seua comunitat de parlants, que veuran minoritzada, encara més, l'acceptació del valencià en situacions comunicatives habituals.

6- Comptat i debatut, amb l'aparença d'ideal que es vol mostrar a aquesta mena de legislació "per quedar bé amb l'opinió pública" s'amenaça greument el futur de la llengua, ja situada en el camí cap a l'extinció social.

7- És el Partit POpular, amb els seus dirigents al capdavant, qui ha desenvolupat aquesta estratègia de substitució lingüística, un ganivet en l'espatlla de la identitat valenciana.

8- Així, segons l'ideari dels populars, serem més ESpanya i menys País Valencià.

9- Ja se sap, qui perd els origens, perd la identitat.

10- Sense llengua, sense identitat, som més assumibles sota els designis de la globalitat institucional.

11- L'anglés? No els importa gens ni mica. Qui vulga saber-lo bé haurà de pagar-se una estada a l'estranger. I, això, és conegut, és cosa de la gent amb determinat poder adquisitiu.

12- Escola en valencià: per als pobres, per als immigrants. Estudis i bon coneixement d'anglés: per a les elits, per als fills d'aquells que ja ens governen. I d'una formació privilegiada tenim la conseqüència d'un quadre de dirigents privilegiats que, com els seus pares i avis, ni necessiten ni volen per a res el valencià.

Camps, Fabra, etc., sempre en castellà. Per a quan polítics autènticament "populars" que no ignoren, menystinguen i odien la nostra llengua? I si girem la mirada a l'esquerra: hi ha algú, o prefereix girar la cara a un altre costat?