Fraseologia i literatura

“FRASEOLOGIA I LITERATURA. EL DISCURS RECICLAT” publicat a la revista Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, Nº 36, Fraseologia i educació discursiva. Barcelona, Graó, abril 2005, pp.56-65
Adolf Piquer Vidal.
Preliminars
Sembla evident que, en tant que manifestació discursiva, la literatura es veu afectada per l’ús de la fraseologia com tants altres camps de l’expressió. En aquest sentit, ben mirat, la seva utilització en l’aprenentatge de la llengua i de la literatura obre un ventall immens de possibilitats, tant pel que fa a l’ensenyament de la llengua amb ajut de l’eina literària com pel que implica de descobriment dels mecanismes i dels valors pròpiament literaris.
No podem negar que els graus de coneixement i l’ús de les construccions fraseològiques són molt variables: des del descobriment primari del seu significat, o l’aprofitament en les formes literàries més rudimentàries, fins a la seva aplicació en l’estudi dels insterticis literaris: és a dir, en l’apreciació dels valors estètics de l’escriptura.
En el marc d’aquest extens panorama, hem decidit treballar amb exemples il·lustratius de les possibilitats que se’ns ofereixen, considerant que la parèmia i la frase feta formen part del marc cognitiu dels parlants d’una llengua.i són a la base de certs automatismes discursius. En altres llocs (Piquer, 1995 i 2000) hem exposat com s’organitza el discurs narratiu a partir d’aquesta mena de constructes. Serien exemples ben clars els formulismes d’incipit i de colofó dels contes(“això era i no era...” o “conte contat ja s’ha acabat i el que no s’alce té el cul foradat”); però també tot un seguit de mecanismes d’il·lació narrativa, d’introducció d’el·lipsis temporals i d’altres marques organitzadores de les estructures narratives que en la contalla oral formen part de la memòria episòdica, consistent en l’emmagatzemament i la recuperació de determinats fets per a la seva conversió en relat (Brumer/Weisser, 1995).
Des de la introducció de mecanismes narratius més rudimentaris a l’aula—seria el cas de rondalles populars i contes—, aplicant-ne progressivament uns altres de més elaborats, la fraseologia’arriba a convertir-se en una pedra de toc de les habilitats lingüístiques de l’alumnat, tant pel que fa a la comprensió idiomàtica com pel que fa a l’expressió. Es tracta, per tant, d’activar els mecanismes d’input i d’output on la unitat fraseològica és una mostra viva de la perícia idiomàtica integrada en els automatismes de la llengua.
Context i automatismes de la lectura.
No cal recordar que l’adquisició d’aquests automatismes es produeix també a través de la lectura. Un clar exemple de gran riquesa fraseològica, procedent del context lingüístic i aprofitat en la literatura, ens el forneix l’escriptor Enric Valor en les seves Rondalles valencianes. La professora Maria Conca se n’ha encarregat del seu estudi amb detall (Conca, 1996) i ha fet una clara exposició de com l’autor de Castalla empra tot un repertori de frases molt lligades a la llengua i al territori. És precisament aquest matrimoni a tres bandes entre la frase feta, la llengua i el territori, allò que fa de la fraseologia un bé patrimonial que s’exhibeix en la literatura. Un dels grans valors de les Rondalles de l’escriptor de Castalla rau, per tant, en l’aportació d’elements fraseològics molt corrents en un context idiomàtic determinat, que l’autor ha volgut conservar i reutilitzar. Això només és una mostra de les possibilitats que l’univers rondallístic aporta al terreny de la familiarització dels receptors amb expressions prefabricades i lligades al discurs narratiu.
Si d’una banda podem dir que la lectura s’aparella amb l’adquisició de la fraseologia, de l’altra som conscients que, una vegada endegat aquest procés, la frase feta s’assumeix com a una unitat lèxica per part del lector. És a dir, el significat global –fins i tot en els casos de càrrega metafòrica—s’entén com a bloc amb significant propi. Això fa que el lector la sàpiga utilitzar d’una manera automàtica perquè forma part del seu repertori de coneixements.
Ja hem dit que un cas ben clar d’això és la utilització de la fraseologia com a marca del discurs. És, precisament, on es mostra que les unitats adquirides s’allunyen del que seria l’ús isolat d’alguns dels seus components. Les solidaritats lèxiques o col·locacions es converteixen, durant el procés de lectura, en una mena d’indicadors de caràcter divers. Ja n’hem parlat en un altre article dedicat a la pragmàtica de la fraseologia en la narració (Piquer, 2000). Recordem, en tot cas, que les indicacions al lector, a tall de marcador del discurs format per dues o més paraules habitualment unides, es converteixen en una mena de senyals d’ordenació del discurs narratiu respecte a la història que s’està contant. La introducció de frases d’ordenació temporal, causal o modal és una forma de recórrer a elements provinents de la convenció lingüística per automatitzar els processos de lectura.
Això s’explica si entenem la fraseologia com un fenomen, arrelat en els parlants d’una llengua, que activa mecanismes del relat. Formaria part, per tant, de la distribució del discurs en parts i de l’ordre que se li dóna, cosa que la retòrica clàssica ja havia observat quan atribuïa importància als lligams entre la distribució del discurs i l’elocució. Aquest és el cas de determinades col·locacions i altres unitats de tipus fraseològic com ara “acte seguit”, “ a l’endemà” que tenen un clar component d’ordenació temporal; “a mà dreta”, “davant per davant” i altres ho fan en la distribució de l’espai fictici; “sense parar un segon”, “a corre cuita” són d’ordre modal i afecten a l’acció. Això, que sembla incorporar-se de manera mecànica a la narració, necessita d’un procés de familiarització per part dels aprenents de la llengua que tindrà com a punt final l’assumpció de determinats automatismes en la recepció.
La fraseologia, així inserida en el text, discorre com un element de la llengua que s’incorpora a la construcció del discurs literari de tal manera que apareix molt sovint en allò que alguns s’enderien en anomenar literatura culta. Fixem-nos, en tot cas, en la importància del context lingüístic en la incorporació al terreny literari en obres com ara Ribera de Josep Lozano: “Com si li faltara un regó...” (p.15); “..., però tenia bona perxa,...”(p.15); “I se’l deixava amb un pam de nas.”(p.15). El valor metafòric d’aquestes construccions testimonia directament aquest potencial del llenguatge col·loquial.
Són, de fet, frases d’arrel popular, usades en un registre proper a l’alumnat –si aquest és catalanoparlant—, que fins i tot pot tenir-ne referències prèvies per coneixement del context valencià. És a dir, l’expressió literària es fa pròxima i reflecteix la vessant més acostada als registres que es volen reproduir a través, precisament, de la utilització en eco de frases fetes vives en l’expressió oral de la llengua, del parlar de la Ribera del Xúquer en aquest cas.
És més, aquesta mena de construccions, sovint pel seu caràcter metafòric, acompleixen amb els principis d’economia del llenguatge. Volem dir que sintetitzen determinats conceptes que, si fossin de caràcter denotatiu, abocarien a una explicació més llarga. Sobre les tres cites de la novel·la de Lozano podem veure que la primera fa referència a la salut mental del personatge, la segona esquematitza sobre el seu aspecte físic i la tercera sobre la seva capacitat de sorprendre els interlocutors. En definitiva, es tracta de fer notar la capacitat sintètica de l’idiomatisme que, per connotació, fa apel·lació directa a un determinat tipus de competència lingüística del lector. No cal dir que, essencialment, es tracta d’identificar el fraseologisme amb uns continguts semàntics concrets.
En la mateixa línia podem oferir un seguit d’exemples que corroboren les nostres hipòtesis. “Si no es tranquil·litzava no hi hauria manera de traure’n l’aigua clara” (Cambres d’acer inoxidable, p. 18) pensa un dels personatges de Ferran Torrent. Pel context podem deduir que es tracta de la resolució d’un crim. La frase, evidentment, va molt lligada als condicionants semàntics del cotext. El lector automatitza el significat per relació amb aquells elements que la precedeixen i la segueixen.
Aquest tret del llenguatge més popular inserit en la literatura no es dóna solament en la narració, també el trobem en alguna manifestació de tipus líric. És el cas de Vicent Andrés Estellés. S’ha parlat sovint del col·loquialisme que trufa els versos del poeta de Burjassot. De fet, si ens endinsem en la seva lectura, ens trobem amb frases fetes que arrelen la poesia d’Estellés amb la parla popular: “Jo em reconec fill d’Eva,// directament fill d’Eva, i a molta honra ho dic.// Toque mare en l’argila. No en necessite més” ( L’inventari clement, OC.VI, p.180); “És dissabte i bon dia. Qui no suma, se n’ix” (L’inventari clement, OC.VI, p.182); “Em vareu dir que res, que no hi havia res//, que em podia morir tranquil·lament, que tot //estava previst” (L’inventari clement, OC.VI, p.189); “No sé per què dieu aqueixes coses.// Mira que teniu lleu...! (La clau que obri tots els panys, OC.VI,, p.234).
Fins i tot n’hi ha d’algunes que envien a una part molt concreta de l’imaginari col·lectiu valencià. És el cas de les reminiscències del joc de pilota que es troben en els següents versos: “Ells manaran, tindran les seues // Corts,//diran: //Açò// és dolent i això és// bo// i donaran faltes i bones.” (La clau que obri tots els panys, OC.VI,, p.238). De nou, la relació amb el text que acompanya l’expressió, n’assenyala el contingut metafòric.
Això i moltes altres construccions d’aquest signe conviden a la reflexió al voltant de la frase feta i de determinats trets d’estil del poeta. Hi hauríem d’afegir estilemes estellesians com ara l’expressió “un entre tants”; “tot això i allò” que apareixen amb molta assiduïtat en els seus versos.
Si, com hem apuntat en referir la frase del joc de pilota, la fraseologia opera condicionada pel cotext, és indubtable que fa que el significat de determinades construccions produeixi un efecte per contrast amb el to d’alguns dels textos literaris. Aquest és el cas en el qual una frase feta contrasta amb el text que l’acompanya i, en aquest sentit, sorprèn el lector que no espera un desajust semàntic com ara el següent: “alguna puta efímera que no constarà en acta” (V.A. Estellés: L’Hotel París, p. 31). La presència d’una frase formal al costat dels mots que la precedeixen, més adient a un registre de tipus administratiu, produeix una aparent incompatibilitat entre el significat de les dues parts del vers. Tot i això, el lector arriba a concloure que es tracta d’un vers testimonial en què el jo poètic manifesta el desig de no rememorar –paradoxalment, per la mera al·lusió— algun dels seus entreteniments eròtics.
En aquest sentit, l’automatisme de l’acte de lectura reclama d’un exercici reflexiu per part del receptor, que haurà de practicar determinades inferències. De la mateixa manera, el poema titulat “Xauxa” de Romancets del Dragolí de Joan Brossa posa la maquinària de la inferència del lector a funcionar des del paratext, que connota l’existència del país ideal, lligat a la fraseologia a través de l’expressió “això és Xauxa”. “Donen esperança als arbres// per darrera i per davant”...”Els gossos i les ovelles// fan la figa amb una mà” (p. 17).
Així tenim una mostra de la cooperació necessària del lector per interpretar l’ús de determinades expressions prefabricades inserides en el discurs poètic. La qüestió pot arribar, fins i tot, a reclamar d’alguns components del repertori literari del receptor. Aquest és el cas dels versos del conegut poema de Pere Quart titulat “La vaca suïssa” que tanquen de la següent manera “Temps era temps hi hagué una vaca cega:// jo sóc la vaca de la mala llet” ( Pere Quart, Bestiari, dins Poemes escollits, p.39). L’expressió, més aviat lligada a un tret de caràcter humà que no pas al producte lacti de l’animal, produeix una aparent inadequació semàntica que només s’entén en el terreny del to paròdic que fa referència a l’altra vaca, la modernista maragalliana.
Fins aquí hem vist que la utilització de les frases fetes pot operar efectes diversos amb la seva recepció, des de la voluntat de transcriure les formes de parla col·loquials a copsar líricament amb expressions molt directes i comprensibles, fins i tot a trencar amb els cotexts habituals d’ús i produir diversos contrastos semàntics, sorprenent les expectatives del lector avesat a trobar la frase feta en unes circumstàncies diferents.
Aquests darrers casos entren en una dimensió comunicativa que ha estat el fonament de moltes de les teories sobre el discurs literari, sobretot d’aquelles que han intentat determinar-ne unes peculiaritats. La utilització de la fraseologia per trencar el seu ús en un entorn habitual, fins i tot per capgirar-ne les formes, ens porta a prendre en consideració aquesta manera de desautomatitzar una forma prefabricada.
Si fins ara hem vist com la fraseologia contribuïa a produir finals de poema anticlimàtics, a introduir contrastos dins el to poètic del text o a reclamar exercicis de comprensió, també hem de saber que, per ella mateixa, serveix de joguina literària a l’hora de crear. L’escriptor també la utilitza per capgirar-ne les formes, alterar-ne alguna part, amb la finalitat de produir un efecte que sorprèn les expectatives del lector acostumat a unes formes fixes.
Desautomatització i literatura.
Quan les lleis generals de la percepció es fan habituals, s’automatitzen. És a dir, la frase feta provinent del context cultural i plasmada en les pàgines literàries és el resultat d’un seguit d’automatismes lingüístics. El lector així ho entén perquè moltes vegades ni se n’adona del valor metafòric de determinades expressions o de com algunes frases fetes el condueixen en el procés de lectura. Aquests mecanismes operen en la pragmàtica de la literatura a través d’una cognició assumida.
Ara bé, en el moment en què es trenca l’automatisme per part de l’autor entrem en una altra dimensió literària. En aquest trencament de l’automatisme rau el valor innovador i la literarietat: l’aportació creativa de l’autor. No és precís que ens trobem amb això únicament en els texts considerats ortodoxament literaris, també podem aportar exemples de formes d’expressió més innovadores, dels nous llenguatges artístics o de la publicitat. Recordem, si no, vells eslògans publicitaris que van fer fortuna: “Cofrutos, de fruta mare”; “ A mi plin,...”; “València, la mar de bé”...
Veiem un cas en què l’autor trenca els automatismes de la parla habitual i introdueix algunes variacions. Es tracta d’un conte de Pere Calders en què el narrador ens diu “...l’Enric Comajustans, que era doctor en Ciències Matemàtiques i en Física, un dels majors tocadors de peus a terra del país...” (“Un trau a l’infinit”, Invasió subtil i altres contes, p.10). És clar que amb tocador de peus a terra no trobem cap frase feta, però sí “tocar de peus a terra”. En realitat, allò que ha fet l’autor ha estat trencar l’automatisme que genera la frase i derivar-ho cap a una activitat habitual del personatge.
En aquest punt haurem d’aclarir que la frase pertany a allò que hom considera repertori del lector. Quan un lector s’acosta a un text parteix d’un seguit de coneixements previs; alguns, com el cas del significat de les unitats fraseològiques, que són compartits amb l’emissor. La frase feta és part d’aquest univers cognitiu comú. En realitat, quan el lector troba l’expressió “tocador de peus a terra” sap que fa referència al component realista del caràcter d’una persona que s’expressa amb la unitat fraseològica “tocar de peus a terra”. És a dir, hi ha hagut un desplaçament metonímic d’un tret de personalitat a una caracterització global del personatge a través del trencament d’un automatisme. La frase correspon a una actitud, a una postura pragmàtica davant determinades coses. En el conte, Calders, aprofitant la referència que la ment del lector ha automatitzat i ha inclòs com a part del seu repertori, la trenca i crea una forma original que sobta quan la llegim.
Aquest joc fa que fins i tot una unitat fraseològica sigui el motiu dominant d’una creació literària. El conte titulat “Via morta”, del mateix autor, juga amb el concepte i afirma: “‘«Crispadora paradoxa», digué. «Aquesta via ha mort perquè el tren l’ha aixafada poc.»” (Tot s’aprofita, p.160). El sentit literari depèn completament del coneixement de l’expressió prefabricada. La noció es pren com a referent i s’hi aplica el sentit estricte del terme a la paraula mort. La paradoxa del llenguatge metafòric en definir la via com a “morta” convida a la reflexió. Deixem de banda, a més, tot un seguit de metàfores de la vida quotidiana que es fonamenten en l’expressió, com “estar les negociacions en via morta” i d’altres similars que giren al voltant del mateix concepte polivalent.
A molt poca distància del microrelat, la lírica entra en els jocs d’enginy literari i juga a trencar o capgirar l’estructura de certes unitats fraseològiques. Trobem alguns versos d’Estellés on hi ha un component desautomatitzat de la parla. Enfront d’una frase habitual com ara “traure a pixar el gos”, l’autor contraataca amb “trac a pixar al capaltard la ràbia” (L’inventari clement, OC.VI, p.201). A “Jo et vull al meu costat per a tota la mort!” (La clau que obri tots els panys, OC. VI, p.256) es contraposa el valor sentenciós de l’expressió “per a tota la vida” amb un que es refereix a l’eternitat, amb la qual cosa el vers guanya en contundència significativa.
Exposant aquesta mena de desautomatitzacions de la fraseologia podem fer una aproximació a la concepció del llenguatge literari. Recordem que una de les definicions d’aquest partia dels formalistes russos, de Víctor Sklosvski concretament, i incidia en el caràcter desautomatitzador de la literatura enfront del llenguatge quotidià. Res de més il·lustratiu que els exemples suara vistos per fer entendre les diferències entre llenguatge quotidià i discurs literari.
Resumint
La relació entre fraseologia i literatura, si ens fixem, és un camí d’anada i de tornada. En un principi hem esmentat la importància de la cognició fraseològica a través de la literatura i la relació amb el seu entorn. Això implica que el parlant es familiaritzi amb determinats clixés de l’expressió que assimila i usa al llarg de la seva vida. A aquest procés d’aprenentatge està inexorablement aparellat el sentit metafòric que tenen algunes construccions fraseològiques. Aquelles que provenen de la vida quotidiana, tot i la vessant de figura literària, s’assimilen i esdevenen automatismes de la parla i de l’escriptura.
Aquestes construccions, sovint, tenen una relació estreta amb el tipus de registre en el qual s’empren. El capgirament de registres, el contrast amb el text que l’acompanya, forneixen alguns dels usos literaris amb voluntat de reclamar l’atenció del lector habituat a certs idiomatismes. D’altra banda hi ha la forma de trencar aquesta familiarització i sorprendre les expectatives del lector quan s’alteren les frases que són habituals en l’entorn cultural, en el context social.
En aquest sentit també parlaríem d’un sentit literari dels usos fraseològics, sobretot pel que fa al seu capgirament amb una funció primordial com ara produir un efecte estètic. Si la fraseologia s’entenia com un component preelaborat del discurs, una mena d’estructura prefabricada de la qual es disposava en la seva construcció, emprar-la amb una finalitat estètica, reutilitzar-la amb una voluntat diferent de l’habitual, ens portaria a parlar de la seva contribució a un discurs reciclat.
Per tant, des d’un pol –el del coneixement bàsic i la familiarització amb la fraseologia—representat per la literatura popular o la literatura infantil, aplicaríem la fraseologia a la formació lingüística dels infants, sobretot pel que fa al coneixement i a l’ús. D’altra banda, la utilització de la fraseologia com a fonament del joc literari, obre un ventall de possibilitats per explotar aquest camp a l’hora de la seva aplicació a l’ensenyament. Amb el que ha precedit només preteníem donar un tast de per on poden caminar els vincles didàctics d’aquesta subdisciplina. No hi ha dubte que l’enginy i la professionalitat dels ensenyants pot donar resultats profitosos per fer més efectiu el coneixement de la fraseologia, mostra de certes habilitats lingüístiques i literàries que només hem pretès insinuar.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Bruner, Jerome/ Weisser, S (1995): “La invención del yo: la autobiografía y sus formas”. Dins David R. Olson/Nancy Torrance (comps.): Cultura escrita y oralidad. Barcelona, Gedisa.
Conca, Maria (1996): “La riquesa fraseològica en la producció rondallística d’Enric Valor”. Actes del Simposi Enric Valor. Alacant, Diputació d’Alacant, pp. 47-60
Piquer, Adolf (1995): “Fraseologia i discurs narratiu: anàlisi d’alguns casos en la novel·lística contemporània”. Caplletra 18, pp.121-132.
Piquer, Adolf (2000): “Pragmàtica de la fraseologia en el relat”. En Salvador/Piquer (eds.) El discurs prefabricat. Estudis de fraseologia teòrica i aplicada. Castelló, Universitat Jaume I, pp. 389-407.

BIBLIOGRAFIA DEL CORPUS

Andrés Estellés, Vicent: Obra Completa VI: Les homilies d’Organyà. València, Tres i Quatre, 1981.
Andrés Estellés, Vicent: L’hotel París. Barcelona, Edicions 62, 1973.
Brossa, Joan: Romancets del Dragolí. Barcelona, Edicions 62, 1986.
Calders, Pere: Tot s’aprofita. Barcelona, Edicions 62, 1991.
Calders, Pere Invasió subtil i altres contes. Barcelona, Ed. 62, 1978
Lozano, Josep: Ribera. Alzira, Bromera, 1990.
Pere Quart (Joan Oliver): Poemes escollits. A cura de Joan Lluís Marfany. Barcelona, Edicions 62, 1983.
Torrent, Ferran: Cambres d’acer inoxidable. Barcelona, Columna, 2000.