NEWS OF THE SHIT

Excremental, benvolgut Watson. Així es podria qualificar la gestió ètica que del seu grup de comunicació ha fet el senyor Murdoch. La utilització de mètodes il·legítims a la caça de la notícia dóna molt que pensar. Per exemple, si la màxima del “tot val” és aplicable al terreny de la comunicació en trasllat d’un mal entés sentit de la política.
NO debades, alguns dels grups de comunicació “nacionals” han fet ostentació d’operacions molt semblants per a aconseguir vendre periòdics. Posem un exemple: el cas dels atemptats del 11-M a Atocha i el foment de la teoria de la conspiració. Allò va estar conduït per un interés polític i per una informació estreta a través de “propines” a un delinqüent que va acabar dient que mentre els senyors d’un periòdic li donaren pinso, ell continuaria llargant allò que li semblava.
Elemental, com veiem. Si algú vol mantenir una teoria i retroalimentar-la a través dels mitjans de comunicació pot fer el mateix: buscar un delinqüent i demanar-li, a canvi d’una substanciosa quantitat, que testimonie contra tal o tal altra persona. Això, quan ho fa algú que ens cau bé, es diu “periodisme d’investigació”; quan ho fa l’adversari “filtració interessada”. Així s’han qualificat algunes pàgines de sumaris recents que no han agradat ni als “amiguitos del alma” valencians ni als polítics afalagats pels regals del bigoti.
És clar, l’excrecència que molesta sempre és la de l’altre. Si no, que li pregunten a un altre bigoti il·lustrat –el més curt— de la nostra història recent, l’inefable José María Aznar (o era Ansar?), quan posava la X del GAL ben amunt i, en funció d’això, repetia com un lloro “váyase, señor González”.
Aquell lloro, anys a venir, s’integraria en la maquinària poc ètica d’un grup de comunicació com el del senyor Murdoch. La seua afecció al contacte amb el fem i l’habilitat per engegar el ventilador l’han fet guanyar-se fama d’eficaç en la distribució de femta pel camp internacional. No debades va celebrar una boda ben sonada a “L’Escorial”. Al capdavall, entre Aznar i la seua gent sempre hi ha hagut una tendència innata cap al maneig de les escorrialles. Si no, que ho pregunten per la part d’Alacant, on el tractament dels residus ha estat una mamella ben munyida pels regidors de la cosa pública local.
Vist i vist, no hi ha gaire diferència en l’administració de la merda (deixem ja l’eufemisme per a millor ocasió), siga ètica o real, perquè la dreta sempre en sap treure partit.

Per què els gossos no diuen “Bon dia”?

Elemental, diria un clàssic, perquè no tenen ús de raó. I qui demostra això? Qui ha escanejat el cervell d’un gos i l’ha comparat amb algunes ments humanes?
Per començar, si no tingueren esperit, no practicarien l’adulació, una forma tan canina d’obtenir beneficis a canvi de llepades de fama immemorial. Els gossos llepen la mà que els dóna de menjar, sovint mosseguen la de qui els vol malament. Aquesta segona classe sol ser més coneguda per tenir “males puces”.
Així i tot, podríem dir que és per tots conegut que solen avisar quan no reben bé algú, congènere o d’espècie humana poc desitjada i desitjable. Vol dir que, en el fons, encara mantenen cert grau de sinceritat, a l’hora de mostrar les seues simpaties i antipaties; la qual cosa ens ve a explicar a les clares perquè no tenen necessitat de gastar saliva quan arriben a un lloc. És més, amb una lleugera ensumada són capaços de percebre si són en terreny amic o enemic. Els mascles marquen territori amb una alçadeta de pota, gest lleuger i divertit que a molts ens agradaria poder exercitar per a segons quines coses. Cas de conflicte, només han de mostrar les dents.
Conclusió: els gossos no parlen perquè no en tenen necessitat. Ara, mirant-ho bé, alguns humans que els imiten en certs comportaments pensen que això de negar el salut també forma part de la idiosincràsia canina. Qui sap si de tan acostumats que estan a l’innoble art de la llepada.