Fraseologia i literatura (II)

ELS ARGOTS: CODIS INDESXIFRABLES O DISCURSOS DISSENYATS?

Adolf Piquer Vidal/ Àlex Martín Escribà (Universitat de Salamanca) PUblicat a Actes del Congrés Internacional d’Anàlisi Crítica del Discurs. València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2004.

1.- La paradoxa.

Quan Heisemberg va posar en solfa la mecànica quàntica amb el principi d’indeterminació, la lingüística era una ciència incipient que intentava descriure com funcionaven les llengües. Així com hi ha una escletxa que ens impedeix predir amb certesa el moviment de les partícules, el cas dels discursos encara és més evident; tot un seguit d’elements contextuals, impossibles de determinar des del positivisme, en condicionen l’evolució i l’ús. Igual que l’observació altera el comportament d’un electró, l’argot –component del tipus discursiu que ara ens ocuparà— s’altera quan el sotmetem a anàlisi o pels canvis imprevisibles de la societat.
Per començar, quan ens aturem a disseccionar un discurs amb voluntat de marginalitat com aquest, el primer que aconseguim és que perdi la seva funció d’antillenguatge. Deixa d’emprar-se com a forma d’expressió d’un grup i entra en interacció amb altres que arriben, finalment, a mimetitzar-lo i reutilitzar-lo.
Hauríem de partir de la seva concepció social, de la consciència que és un discurs codificat amb la finalitat de resultar poc transparent a la resta de la societat. És evident que allò que coneixem com a argots respon a una utilització del llenguatge que combina el lèxic i les solidaritats lèxiques amb la finalitat esmentada. És a dir, es tracta de socialitzar un discurs, donar-li una empremta discursiva al clan enfront dels altres i usar de les lexicalitzacions i de les unitats fraseològiques que ha construït sense que els elements aliens se n’assabenten dels continguts comunicatius. L’embolcall del contingut, així, impermeabilitza els missatges als ulls dels membres que no pertanyen al col·lectiu.
Ara bé, això tendeix a alterar-se quan s’efectua una aproximació o un estudi des d’altres grups socials. L’interès per esbrinar la forma de comunicar-se dels sectors marginals respon a iniciatives diverses, que tenen en comú, però, la voluntat de desxifrar determinats discursos en clau d’argot. És clar, pensem per exemple com la policia s’esforça a saber de quina mena de signes se serveix la delinqüència o la dissensió política –en casos de règims concrets— per comunicar-se. En el moment en què aquests signes són decodificats per algú aliè al grup que l’usa es traeix el principi pel qual havia estat creat, deixen d’acomplir una funció per a la qual havien nascut.
Precisament el seu naixement és fruit d’una experiència de diversos individus que tenen quelcom en comú, tendeixen sovint a la barreja de llengües i de paraules, a la metaforització, subverteixen el llenguatge col·loquial i li donen el caràcter críptic a què fem referència. Per això l’evolució d’aquests codis sol ser permanent, generen expressions noves quan les velles han estat descodificades o han passat a altres àmbits d’ús, com ara el llenguatge col·loquial. És a dir, hi ha un flux d’intercanvi entre els grups socials. La direcció que va de la marginalitat a la resta de la societat, motiu que ara ens ocupa, es pot constatar amb alguns exemples.
Ja fa alguns anys vam poder comprovar com aquella mena d’argot local anomenat cheli esdevenia model de certs grups marginals. Més tard vindria la moda del llenguatge passota i, a través dels mitjans de comunicació, alguns dels lexemes s’ancorarien en la societat: «estar al loro», «col·locar-se», ... il·lustren això que diem (vid. Ramoncín, 1993). És a dir, del tipus de discurs grupal que identificava una mena de població molt concreta –marginal, dels afores o barris perifèrics de Madrid—va anar estenent-se cap a la resta de la població i va fer fortuna entre la gent de l’anomenada moguda madrilenya. Més tard encara passaria a altres esferes socials que acabarien per incorporar-la a la vida ordinària i, com dèiem, al llenguatge col·loquial. Avui no és estrany escoltar que tertulians radiofònics o presentadors de televisió insereixen expressions d’aquesta mena en el seu discurs, forçant un contrast buscat, amb voluntat estilística.
De manera semblant va ocórrer a França amb grups procedents de la perifèria de les grans ciutats, amb borses grans de pobresa i de delinqüència, que havien generat un discurs propi i que més tard, en contacte amb la resta de la població, acabaria assumint-se com a una varietat popular (Gadet, 1992:7).
La dinàmica era ja coneguda, un transvasament d’expressions procedents d’un grup minoritari a una majoria. Llavors es produeix la paradoxa, la desactivació de la funció críptica. Quan l’argot de la delinqüència es descobreix i es canalitza a través de la literatura, del cinema o dels mitjans de comunicació, la recepció social es generalitza i aleshores aquesta funció amb la qual havia nascut es dissol; els grups que utilitzen l’argot amb intenció d’opacitat han de regenerar-lo per mantenir-la (Guiraud, 1985).
La vitalitat d’aquestes expressions és variada, en alguns casos perdura el seu ús més enllà del grup que les ha creades i, per tant, es resocialitzen. Això contribueix a la seva presència als média, vehicle de divulgació social que anul·la l’etiqueta d’antillenguatge que els hem atribuït a aquests discursos.
A través de l’ús dels llenguatges marginals en el cinema, la literatura i els média es produeix un fenomen de col·loquialització interessant perquè la seva utilització ideològica varia en relació amb aquella que l’havia originada. És a dir, des de la construcció d’un discurs marginal, alternatiu a les capes socials que utilitzen l’estàndard, es pretén opacitat respecte d’aquestes mateixes classes socials dominants. Aquesta es trenca, però, quan l’escriptor empra l’argot amb voluntat de versemblança en la construcció del discurs dels seus personatges o quan la policia, prèvia decodificació, l’usa per a la formació i la informació dels cossos encarregats de la vigilància social. El mateix ocorre al cinema i als mitjans de comunicació de masses perquè formen part del discurs hegemònic. Així «Colgado»; «Caballo», «China», tot i que van tenir el seu origen en el món de la droga, avui són del domini públic i s’han socialitzat; també s’han catalanitzat amb les equivalències «penjat», «cavall» i «xina o pedra».
El propòsit d’aquest paper és mostrar fins a quin punt l’Anàlisi Crítica del Discurs serveix com a eina per evidenciar els mecanismes ideològics –alguns de control social, d’altres amb fins mercantilistes o amb pura voluntat estètica—a l’ombra del disseny discursiu, fins i tot quan adopta les formes més marginals. Una mena de discurs amb voluntat identitària i resocialitzadora com és la utilització de l’argot, marca d’autodefinició grupal, pot acabar sent emprat amb voluntat de control. Donaríem la raó a Mumby i Clair (1997: 267) quan diuen que l’ús més eficaç del poder es dóna en el moment en què els que el tenen aconsegueixen que aquells que no el tenen interpretin el món des del punt de vista dels primers. Quan hi ha una coincidència en la forma del discurs això és més fàcil. Hom diria que l’embolcall formal atreu els grups més allunyats de l’eix de domini i els aproxima a l’hegemonia tot presentant un exterior atractiu.
Així es genera un discurs que imita el del grup situat al marge de la societat. Amb aquesta voluntat mimetitzadora s’interfereix en la situació de parla dels grups marginals perquè s’institucionalitza l’expressió que s’havia creat amb voluntat críptica, d’allunyament i d’opacitat envers aquells que controlen la societat.

2.- De les propostes de classificació.
Quan ens acostem als estudis sobre el tema ens trobem, molt sovint, amb una voluntat taxonòmica enderiada en la caracterització d’aquestes formes d’expressió. Així, algunes classificacions empren els termes «Argot», «Slang», «Cheli», «Mangui», «Caló», «Lunfardo», «Drogata», «Talegario» per referir-se a determinats tipus d’argot. En elles hi ha el propòsit classificatori que segons Foucault, (1975) lliga amb la funció de vigilar i castigar. L’organització en diferents tipus respon a la idea de vigilar per àrees i classificar els tipus delinqüencials. Conèixer les expressions dels grups ajuda a desxifrar-ne el codi i, en conseqüència, a controlar els discursos que s’havien creat amb la intenció de mantenir-se al marge dels mecanismes de control del poder.
Un dels més directes, el policial, manifesta la necessitat de coneixement i de parcel·lació d’allò que ells consideren llenguatges marginals. Així ho comprovem quan ens acostem als manuals elaborats per a la formació de policies i funcionaris de presons (García Ramos, 1994). Aquesta mena de llibres d’instrucció busquen equivalències entre especialitats de la marginalitat i expressions característiques d’elles.
El sistema de control i ordenament té com a intenció formar grups i determinar-ne el comportament des de l’òptica que afecta la seva repressió. És a dir, és el carceller qui classifica els presos, com ja havia mostrat Foucault en els seus treballs, a fi de controlar-los. En aquesta línia es classifiquen els delictes o les transgressions de les normes dins de la societat. D’aquí que el nom de «mangui» no tingui un altre criteri que el de categorització de la gent dedicada als robatoris, que l‘estudi del que s’anomena «drogata» serveixi per controlar el consum i la distribució de narcòtics, mentre que el «cheli», el «lunfardo» o el «caló» caracteritzen determinats grups de població, geogràfica o etnogràficament classificats i sota l’òptica que els inclou en l’alteritat; això és, fora del grup hegemònic que els classifica.
Des dels òrgans de poder, per tant, es fomenta el coneixement del discurs d’aquesta mena de grups, principalment perquè se’ls considera objectiu especial de vigilància. Així s’entén quan els textos dirigits als policies en formació introdueixen biaixos semàntics que mostren els trets negatius dels grups als quals es pretén controlar. Un exemple: «Han pasado más de cuatro años desde la salida de la primera edición de este manual sobre el lenguaje de los maleantes españoles» (García Ramos, 1994:11). La utilització de l’expressió «maleante» comporta unes càrregues semàntiques ben concretes, negatives si atenem al seu significat segons el diccionari de la R.A.E. que l’atribueix a aquell que ‘daña’.
Som, per tant, davant d’un cas d’estudi dels discursos marginals amb una voluntat de control que s’evidencia quan manifesta l’interès per conèixer els trets de cadascun dels grups que se situen al marge de la societat. Fixem-nos, a més, que no s’inclouen únicament aquells que la llei considera delinqüents, sinó que s’hi afegeixen determinades formes d’expressió de grups socials més o menys desfavorits econòmicament (San Martín, 1998). El «cheli» i el «caló» s’hi inclouen sense que hi hagi una constatació per equivalències que evidenciï la pertinença dels seus usuaris al món dels delinqüents. És cert que hi ha, en aquest sector social, major nombre de transgressors de la llei, per causes econòmiques que ara no ens entretenim a detallar. És a dir, amb el propòsit aparent de controlar els mecanismes d’expressió del món de la delinqüència, les indagacions lingüístiques de la policia van més enllà del control del delicte –això que eufemísticament s’anomena seguretat ciutadana— i aprofundeixen en l’estudi i en la classificació dels sectors socials que no s’inclouen dins del discurs dominant.
Fruit d’aquesta voluntat taxonòmica són també alguns dels estudis lingüístics que coneixem. Ara una mica més lluny de l’interés conscient de control, el lingüista s’aproxima amb curiositat científica i marca les diferències entre el llenguatge estàndard i aquesta mena d’antillenguatges. És a dir, la caracterització, estudi dels recursos, classificació, es produeix per contrast amb una mena de discursos que alguns consideren més «normals»; més integrats en la societat, hegemònics. Hi ha, per tant, la constatació de la diferència, la marca que el professional en l’estudi del llenguatge disposa sobre el discurs i aquells que l’utilitzen.
Una altra de les circumstàncies en els quals l’argot transcendeix del grup que l’empra cap a altres sectors de la societat la propicia la seva presència als mitjans de comunicació. Sovint ens trobem amb novel·les, pel·lícules i telefilms en els quals els personatges empren un discurs semblant al d’aquests sectors socials. La voluntat d’imitació, moltes vegades generada per l’intent de produir versemblança, afavoreix la divulgació de l’argot cap a altres nivells de la societat.
És, per tant, una forma de transcendir, d’anar més enllà de la seva divulgació i utilització grupal i, en conseqüència, arribar a un sector més ampli d’aquell que l’ha generat. Un dels elements que històricament han contribuït a aquest transvasament ha estat la voluntat estètica, originada en la reproducció del discurs dels grups marginals, que propicia l’aparició del discurs de marginalitat davant d’un ampli sector. Així es passa a la generalització i a la divulgació social d’aquesta forma de parla.
Aquí ens trobem, de nou, amb un fet paradoxal. L’argot torna a trair la seva funció bàsica, abandona els seus propòsits críptics. D’aquesta generalització, quan el discurs originat com a antillenguatge deixa de ser tal, el discurs hegemònic n’aprofitarà determinats aspectes, com veurem a continuació.

3.- El disseny discursiu.
En bona mesura, la utilització de l’argot en la creació literària és conseqüència d’una necessitat d’estètica realista. Els registres de determinats grups formen part indestriable del discurs que s’incorpora a aquella creació que els retrata. És a dir, tant els guionistes de televisió i de cinema com els escriptors de novel·les negres pretenen ser coherents en la forma de reproduir el món que els envolta—a través de l’argot entre altres aspectes—sovint amb la intenció de retratar els trets més sòrdids d’aquest entorn.
En són bon exemple tant la novel·la com l’adaptació cinematogràfica interpretada per Humprey Bogart en el paper de Philip Marlowe a El Somni Etern. Algunes paraules d’argot del cèlebre detectiu s’han convertit, als nostres ulls, en expressions de certa rudesa, com «nena» o «encanto»: «Bien, tome encanto» (Here you are, sugar), (Run along, angel). En anglès, l’opció s’adiu amb un registre concret, molt lluny d’allò que s’entendria per expressió estàndard.
Pensem que fins i tot en el món de la ficció es conserven certs lligams amb el món real efectiu. Aquest és el cas d’un text paradigmàtic pel que suposa de repetició dels esquemes socials de l’actualitat, tot i que imagina una societat futura. Es tracta de La taronja mecànica, d’Anthony Burgess (1962). L’autor dissenya un argot—el nadsat—que és una barreja d’anglès i rus. El discurs de l’Àlex, el protagonista, i dels seus amics ha nascut d’un codi ben indesxifrable: per associació infantil, per rima, per derivació o per superposició. Frases com: «Duiem les butxaques plenes de deng, de manera que no hi havia vertadera necessitat de crastar-ne més, de tolxocar algun ancià txelovec en un carreró i vidar-lo nedant en sang» (p.24), «En Pete li aferrà les ruques, i en Georgie aconseguí d’obrir-li la rot i el Talòs li arrencà les zubis postisses» (28).
Aquesta forma de marcar el discurs del personatge i de situar-lo al marge del discurs hegemònic del poder mostra, tot i ser resultat d’un disseny imaginatiu, quins són els mecanismes socials i lingüístics que produeixen aquesta forma d’expressió. Des de la construcció de les expressions, fins a la inclusió d’un apèndix on s’expliquen, tot plegat mostra fefaentment la funció social dels argots, la seva opacitat i com la resta de la societat ha de disposar de mecanismes de resocialització de les expressions per integrar aquesta mena de discurs (en aquest cas cossificat amb l’apèndix-diccionari final). És a dir, malgrat ser una sublim mostra de la imaginació d’un autor, la novel·la reprodueix els esquemes de funcionament de la nostra societat, també pel que fa al contrast de discursos. En aquest sentit l’heteroglòssia del discurs novel·lístic respon a uns referents imaginaris, però en bona mesura funcionen igual que en la societat actual, com ja s’havia encarregat d’assenyalar Baktin (1975) a la seva teoria de la novel·la.
Tot i que l’argot d’aquesta novel·la sigui fruit de la imaginació de l’autor, ens adonem que s’ha tractat d’atribuir un tipus de discurs peculiar a un grup marginal, de manera semblant com ocorre en la nostra societat. En aquest sentit hom atribuiria a l’obra de la qual ens hem ocupat la capacitat per dissenyar un discurs marginal inspirat en la realitat de les societats actuals.
Això, tanmateix, també es dóna sense la necessitat que el context social sigui imaginari. De fet, en la creació artística el disseny del discurs dels personatges s’afavoreix des de la necessitat de reproduir determinades diferències de discurs. L’art, com a parcel·la mimètica de la realitat, reprodueix les diferències de discurs entre grups socials.
Ara bé, sota aquest prisma d’imitació es poden generar discursos que, tot i ser dissenyats, responen a uns interessos que van més enllà de la pura imitació d’un estil marginal. Aquí ens trobem amb aquells casos en què les expressions de l’argot s’incorporen a altres esferes de la societat i s’insereixen en alguna mena de discurs institucionalitzat.
Ara fa uns anys, un famós banquer espanyol posat a polític, empresonat per un seguit de delictes econòmics, va voler rentar la seva imatge pública i donar una dimensió de normalitat social a la seva persona a través d’una carta titulada «Que no nos volvamos a ver en el talego» publicada a un conegut diari (Conde, 1995). El destinatari aparent de tal missiva no era un altre que els seus companys de presó –tot i que s’endevina un altre destinatari final per tractar-se d’un paper públic com el diari—, als quals s’adreçava en un registre adequat al món penitenciari. Paraules i expressions com «recuén», «cunda», «chabolo», «llegar con el mono», «le baje el asunto del Supremo», «cuatro veces al día nos chapan y deschapan» eren només algunes formes d’argot utilitzades pel famós banquer per tal de crear un vincle lingüístic entre ell i els presos als quals es dirigia en to de comiat.
D’aquesta complicitat lingüística entre aquest lladre de guant blanc, al qual encara no s’havia condemnat en ferm, i els altres interns –col·legues de trull, en diríem— s’entreveu l’artifici del polític que, per exculpar-se, s’identifica social i discursivament amb aquells que pateixen la presó. La idea de ser víctima d’una injustícia, com ho podrien ser altres marginats amb els quals es busca la complicitat de les expressions, es reforça amb l’aparent solidaritat discursiva de l’autor del paper.
L’article-carta respon, tanmateix, a un discurs dissenyat que no és el que habitualment empra aquest banquer multimilionari de cabell engominat. Es tracta, per tant, d’un artifici, d’un intent d’imitació lingüística dels presos, tot i que se sap que el receptor de la carta és el públic lector del diari. És a dir, hi ha un destinatari (els presos) i un lector implícit (el del diari). La coherència del discurs es manté si considerem qui són els destinataris formals. Resultaria paradoxal que l’autor s’adrecés directament al lector emprant aquesta mena de discurs. L’efecte seria el contrari, l’identificaria amb la terminologia delinqüencial i, per tant, perdria imatge. Des del punt de vista de la modelització, per tant, la carta respon a l’estratègia de victimització.
Qui sap si aquesta, per atípica, no resulta representativa del que són els discursos dissenyats. Però és evident que això passa més sovint en altres mitjans massius, en determinades telesèries, sobretot aquelles lligades temàticament al món de la investigació policial i als assumptes criminals. Sovint ens sorprenem –malgrat les dificultats de traducció i de doblatge— de la facilitat que tenen determinats policies, que actuen vorejant la il·legalitat, per expressar-se com ho fan els anomenats delinqüents. Exemples en sobren, tant en l’univers fílmic nordamericà com en l’espanyol. Només cal recordar la novel·la i la versió fílmica de Barcelona Connection (Martín, 1988), on l’inspector Huerta—dut a la gran pantalla per Sergi Mateu—ha de capficar-se en el món delictiu per resoldre la trama, per comprovar la identificació del discurs del personatge amb el dels delinqüents.
Aquests policies i detectius que s’expressen com ho fan les classes socials més desfavorides i els grups marginals es caracteritzen, sobretot al món televisiu d’importació, per la seva duresa en els actes i en la parla. Tot i que això prové dels detectius hard boiled que van caracteritzar la narrativa negra, precedida dels populars pulps, la indústria literària, televisiva i cinematogràfica americana ha aconseguit fabricar una mena de detectiu o policia que, caracteritzat pel coneixement i ús d’aquesta mena de discurs al qual fem referència, s’ha dedicat a l’activitat repressiva més cruel. En aquest sentit podríem citar des del detectiu Hammer –fill primogènit de la caça de bruixes— fins a la més moderna nòmina de Harry «El Brut», Starsky i Hutch, o un etcètera inacabable que diàriament mostren al públic del món sencer com se les gasten els policies amb aquells que infringeixen les normes.
De la lliçó moral més primària se’n desprenen d’altres. El discurs del repressor s’assimila al del reprimit. És a dir, els policies coneixen l’argot dels delinqüents i n’usen les seves expressions en els moments més crus i violents de la repressió.
Resultat d’aquesta mimetització, diríem que el discurs imitat ha sofert un canvi d’emissor i de destinatari. Ara l’emissor és el poder (la llei i l’ordre) i el destinatari el transgressor de les normes socials. Amb la inversió de papers se’ns arriba a mostrar com els mecanismes de poder són capaços d’emetre un discurs similar al del grup marginal en el qual s’havia originat. D’ací se’n desprèn que hom pugui entendre això com una mena d’advertiment per part dels sectors que controlen la societat, d’ús disuasori de les mateixes expressions amb voluntat de manifestar la capacitat per conèixer l’argot i per reprimir les transgressions.
La lectura social, per tant, aniria més enllà d’una lectura simple del tòpic d’aquestes mostres cinematogràfiques i televisives que ve a dir que el crim no queda mai sense càstig. Ara el missatge s’embranca i l’advertiment a determinats sectors socials és més clar: se sap com s’expressen i quin sentit tenen les seves expressions, les maneres d’actuar i de parlar d’uns també les poden emprar els altres. Recentment, una pel·lícula valenciana –Atrapados (2003)— jugava amb el discurs dels grups de pastillers valencians col·locant-los en el costat negatiu de la balança moral del producte. En definitiva, el discurs acompanyat de violència o marginalitat vol generar un efecte disuasori sobre els grups socials que s’expressen de manera diferent, tinguin a veure amb la delinqüència o no. És una mena d’advertiment per a navegants.
Seguint amb l’oferta del discurs imitat en els mitjans de comunicació, haurem de parar esment a una altra mena de productes. Així ocorre amb el missatge publicitari –no cal oblidar el maridatge obligat entre aquest i la televisió— que s’insereix sovint en els moments més intensos de les intrigues policíaques. En aquests casos ens trobem amb una voluntat d’atreure el comprador del producte acostant-se a ell, emprant les expressions que li són pròpies. D’ací que, quan un article comercial s’adreça a un sector concret de la societat, es posin en marxa tots els mecanismes de seducció possibles; el discursiu, evidentment, s’hi inclou.
La publicitat, amb la seva tendència a enlluernar amb les formes, no defuig buscar entre els joves un àmbit de complicitat com ara el llenguatge que aquests empren habitualment. Per això sovintegen les formes de publicitat que atreuen aquesta mena de públic des de la imitació o disseny del seu discurs. És cert que els estudis sobre l’argot juvenil i les expressions d’aquest sector de la societat caracteritzen la seva parla amb trets peculiars (vid. Rodríguez, 2002) que es veuen repetits en determinats missatges publicitaris.
No ens resulti estrany, per tant, que l’argot del món juvenil s’integri en les expressions i es converteixi en l’eslògan de determinats productes. Des de la famosa multinacional de l’hamburguesa que tradueix «I’m lovin’ it» per «Lo que mola es McDonalds», passant per l’anunci de la famosa beguda refrescant de cola en la qual la versió espanyola inclou un tema musical titulat «Despedido», una expressió en hip-hop construït emprant l’argot dels joves. D’altres eslògans són més evidents, com és el cas del famós «Date el piro, vampiro» per a un repel·lent d’insectes. Això per no citar un programa televisiu que es va fer famós entre el públic juvenil de fa ara uns quinze anys. Es titulava Hablando se entiende la basca. No cal oblidar que l’expressió basca té els seus origens en el llenguatge penitenciari que significa ‘colla, banda, quadrilla’ (Vinyoles, 1978).
Com veiem, allò que havia nascut en la marginalitat evoluciona cap als referents juvenils i d’aquest s’incorpora a una mena d’estàndard televisiu.
Hem observat que el veïnatge entre el discurs dels joves i l’emprat pels publicistes és evident. Als joves se’ls ven emprant les mateixes eines expressives que ells, com a grup, utilitzen. En aquest sentit es fa més evident que el discurs s’ha dissenyat amb una funció molt concreta: induir aquests grups cap al consum de determinats productes. Es busca la identificació entre el discurs del jove i el del venedor.
No hi ha dubte que en els casos suara vists ens trobem amb un discurs dissenyat que s’institucionalitza des del poder (Martín Rojo/Wittaker, 1998) o des dels seus mecanismes de control. No es tracta d’un tipus de discurs nascut des dels mitjans de comunicació de forma espontània, sinó que ha estat dissenyat prenent com a referent el d’uns grups socials que tenen en comú amb els grups de control el seu consum de mitjans de comunicació de masses. Des d’aquesta òptica arribem a la deducció que allò que havia estat un discurs críptic ha estat desxifrat per part de determinats organismes o sectors socials que, al seu torn, l’han reutilitzat, redissenyant-lo, per dirigir-lo a aquelles capes socials amb una sèrie de finalitats: des de la disuasòria fins a la comercial (vid. Fairclough/ Wodak, 1997: 267).
En definitiva, això ens porta a que la interrelació discursiva entre grups socials és bidireccional (Fairclough/Wodak, 1997:259). D’una banda hi ha el procés de socialització que exerceix el grup que crea l’argot amb la voluntat de fer-se opac a la resta de la societat. D’altra banda hi ha tota una tasca de decodificació i classificació amb la voluntat de vigilar o castigar exercida des de determinats sectors de control. Finalment, aquesta mena de discurs es llença de nou a la societat a través de mecanismes d’integració que passen per la seva col·loquialització. La resocialització del discurs marginal s’acompleix des del moment en què els mitjans de comunicació arriben a un ampli espectre de la societat, grups marginals inclosos.

4.- Control del discurs marginal i disseny del discurs homogeni.
Arribats en aquest punt, ens adonem que la paradoxa a la qual feiem referència a l’inici del nostre article s’ha manifestat d’una manera ben clara. El fet és incontrovertible. Allò que s’havia creat com un antillenguatge ha acabat integrant-se en el món dels llenguatges més massius, el dels mitjans de comunicació. El discurs construït amb una voluntat d’independència d’un grup ha estat imitat i redissenyat pels grups de poder.
Diríem, per tant, que la mimetització a la qual hem fet referència al principi del treball s’ha constituït en l’eix al voltant del qual es dissenya un discurs. D’aquesta manera observem que les expressions de l’argot han passat a ser usades per grups en els quals no s’havien originat. Els seus vocables i les expressions, en conseqüència, s’han sotmès a un procés de socialització i col·loquialització que s’evidencia a través del seu ús en els mitjans de comunicació.
La presència d’aquesta mena de discurs en els média és, al seu torn, el resultat d’una voluntat de voler captar l’atenció de determinats sectors socials que corren el risc de quedar totalment al marge de la societat. Amb la utilització d’aquesta mena de discurs als mitjans de comunicació se’ls imita, se’ls disuadeix i se’ls venen productes, la manera més útil i eficaç d’integrar-los en els mecanismes socio-econòmics de la societat occidental.
Al capdavall, veiem com el que havia estat un discurs de la dissensió acaba sent assimilat pels sectors que produeixen el discurs hegemònic i, per tant, les intencions amb les quals s’havia generat l’argot acaben neutralitzant-se.

5.- Bibliografia.

Bakktin, Mihail (1975): Teoría y estética de la novela. Madrid, Taurus, 1989.
BURGESS, Anthony (1962), La taronja mecánica. Barcelona, Edicions Proa.
CONDE, Mario (1995) «Que no nos volvamos a ver en el talego» El Mundo, 1 de febrer, pàg.38.
FAIRCLOUGH, Norman/ WODAK, Ruth (1997): «Critical Discourse Analysis» in T.A. van Dijk (ed.), Discourse as Structure and Process. London, SAGE, pp. 258-284.
FOUCAULT, Michel. (1975): Surveiller et punir. Paris, Gallimard.
Gadet, Françoise (1992) : Le français populaire Que sais-je Paris: Presses Universitaires de France.
GARCÍA RAMOS, Jesús (1994) Lenguajes marginales: análisis y vocabulario. Àvila, Dirección General de Policía, 2ª ed.
GUIRAUD, Pierre (1985): L'argot. Paris: Presses Universitaires de France
MARTÍN ROJO, Luisa / R. WITTAKER (1998): Poder-decir o el poder de las palabras. Madrid, Arrecife.
Martín, Andreu (1988): Barcelona connection. Barcelona, La Magrana.
MUMBY, Dennis K. and CLAIR, Robin D. (1997) «Organizational discourse», in T.A. van Dijk (ed.) Discourse as social Interaction: Discourse Studies, Vol.2—A multidisciplinary Introduction. Newbury Park, CA: Sage, pp.263-329.
RAMONCÍN (MARTINEZ MÁRQUEZ, J.R)(1993): El tocho cheli. Madrid, Temas de Hoy,El Papagayo
RODRÍGUEZ, F. (coord.)(2002). El lenguaje de los jóvenes. Barcelona, Ariel.
SAN MARTÍN SÁEZ, J (1998) «Lenguaje y cultura marginal» Anejo nº XXV de la Revista Cuadernos de filología, Universitat de València, pp.
TOMAS GARCÍA, José L. (1996) «El argot como disfraz para vivir en sociedad. Influencia de los factores ocupacionales» .LynX, 5. València, LynX, Centro de Estudios sobre Comunicación Interlingüística e Intercultural.
VINYOLES I VIDAL, Josep L.(1978) Vocabulari de l’argot de la delinqüència, Barcelona, Milà
WODAK, Ruth I MEYER M. (2001): Methods of Critical Discourse Analysis. London, Sage Publications.