Sobre novel·la policíaca. Isabel-Clara Simó

LA IDEOLOGIA I EL GÈNERE.
CONTAR AMB ELS ULLS CRÍTICS D’ISABEL-CLARA SIMÓ

Adolf Piquer Vidal/ Àlex Martín Escribà

No descobrirem res si fem esment al compromís social i literari que ha caracteritzat la trajectòria de la nostra escriptora. Això que tantes vegades s’ha comentat i que ha quedat palès en més d’una pàgina crítica (Riera, 1991) es manifesta d’una manera cabdal en un gènere narratiu que propicia un agermanament entre la modernitat literària del segle XX i la ideologia subjacent dels autors. Ens referim a la narrativa de crims, a l’anomenada novel·la negra, que des dels anys 20 als Estats Units va posar els fonaments de la renovació del gènere detectivesc amb paràmetres estètics diferents: modernitat i presència del context urbà, mostra de la corrupció personal i institucional, personatges procedents de classes socials marginals amb la inclusió dels baixos fons, crueltat i violència, importància relativa –o absència—del càstig exemplar. A diferència del que havia caracteritzat la literatura policíaca fins aleshores, aquesta mena de narracions aportava una visió crítica i un grau de compromís que els va valer, als seus autors i adaptadors al cinema, ser perseguits durant la caça de bruixes macartista. No seguirem, però, fent una descripció de la novel·la negra i dels seus epígons europeus. Estalviarem al lector calvaris acadèmics que es poden seguir en altres via crucis publicats (Piquer/Martín, 2006: 15-42). Ens interessa, de tot això, la projecció que va tenir en la nostra literatura al llarg del segle XX i, concretament, en l’autora que ara ens ocupa.
Les raons de l’elecció són diverses, però principalment s’orienten cap a la justificació del títol d’aquest paper. Volem arribar a mostrar com un subgènere novel·lístic, que en alguns moments es va considerar com a variant d’entreteniment, literatura amb voluntat merament lúdica, pot anar carregat de components ideològics.
En tractar-se d’Isabel-Clara Simó, això no resulta nou perquè, si Júlia (1983) va ser una de les fites en l’enfocament de la feminitat dins de la literatura catalana ambientada en el context valencià, ja al llibre de narracions És quan miro que hi veig clar (1979) notàvem l’interés per acarar la feminitat i la voluntat testimonial fonamentada en la versemblança de les històries. El biaix realista del llibre de contes tenia molt de resposta al conegut títol de reminiscències foixianes (Piquer, 1993: 137-145).
La proximitat dels elements socials en la configuració de l’univers literari és, per tant, un dels hams que, al nostre modest entendre, ha de mossegar el crític que vulga fer un acostament als humors de l’obra narrativa d’Isabel-Clara Simó. Més encara quan aquests es presenten empaquetats amb un embalum predeterminat; el del model criminal.

Novel·les de lladres i serenos

Resulta evident que durant uns anys la narrativa d’intriga, de crim i d’investigació, la novel·la negra, segons volguem dir-li, ha tingut un conreu especialment nombrós a Catalunya. Des que Rafael Tasis, Pedrolo i, sobretot, Jaume Fuster incorporaren de manera definitiva l’estètica d’aquest corrent literari a la nostra llengua la trajectòria de bona part dels autors passa per la redacció d’alguna novel·la criminal.
Els trets que comporta apuntar-se a aquesta mena de fer han anat dibuixant un perfil especial d’escriptors. Més en el cas de les escriptores. La feminitat de les autores de novel·les negres en condiciona el procés d’escriptura pel que fa al tractaments de temàtiques noves. La novel·la negra catalana compta entre les seves files amb una forta tradició de les dames del crim. A més de l’esmentada autora, cal fer un repàs cronològic d’aquest tipus d’aparicions. Una besàvia d’això seria Crim de Mercè Rodoreda, tot i que no podríem parlar d’una novel·la marcada per la importància donada al referent femení, sinó més aviat d’una paròdia dels relats detectivescos, dels quals El Collar de la Núria, de César August Jordana, n’és un exemple. Més endavant Maria Aurèlia Capmany va acostar-se al gènere de l’espionatge i de la intriga. Tanmateix, hi ha una diferència pel que fa a les escriptores més actuals, una petjada ideològica digna de tenir en compte.
Tant és així que l’èxit del gènere negre, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, no s’esdevé fins els anys setanta de manera generalitzada. Més encara, no és fins passada la mort del dictador que no hi ha una irrupció d’aquesta mena de relats.
L’observació crítica de la realitat s’havia traslladat des del tardofranquisme de les primeres obres cap a l’anomenada “societat del desencant”, en la qual hom veia decebudes les expectatives sobre canvis estructurals importants. Això, junt amb l’onada de renovació literària que es va produir en les dècades dels vuitanta i dels noranta, facilitava l’increment de la nòmina d’autors i de públic. És a dir, posava el fonaments comercials a un tipus determinat de literatura.
Tot i que la recepció havia estat molt primerenca –només cal veure que la traducció The maltesse falcon és de 1931 i que algunes de les novel·les de Chandler van arribar a Espanya durant els quaranta—els entrebancs de la censura i la manca d’un context adequat per donar coherència al binomi societat-literatura n’afavoriren el retard.
De fet, diríem que les circumstàncies més semblants als contexts reproduïts pels clàssics del gènere nordamericà havien caducat perquè s’havien donat a la Catalunya dels anys vint. La industrialització i les crisis socials d’aquells anys eren molt semblants a les circumstàncies que propiciaren el boom nordamericà, exceptuant-ne, és clar, apartats com la llei seca. De fet, el pistolerisme va ser un fenomen digne d’esment des d’un punt de vista històric i social que més endavant ha servit de referència per a la literaturització. La Barcelona de la postguerra, un altre context ben aprofitable, s’havia topat amb la censura i el puritanisme, cosa que feia impossible un desenvolupament normal d’aquesta literatura.
Fet i fet, no és fins ben entrats els anys setanta quan, sobretot Vázquez Montalbán en espanyol i Jaume Fuster en català van reengegar la maquinària del gènere de crim a l’americana. Malgrat que la presència del gènere negre a Catalunya es remunta, pel que fa a la producció, als anys cinquanta i seixanta, cal aclarir que la seua evolució va ser progressiva. S’ha de considerar un primer pas en el qual va haver un fracàs evident pel que fa a la seua recepció. Mostra fefaent del primer procés és la sort que va córrer “La Cua de Palla” de Manuel de Pedrolo, que va haver de plegar per falta d’un lector habitual en llengua catalana.
És a partir dels anys setanta, com hem dit, quan comença a tenir un cert ressò. Els vuitanta van ser els de la irrupció de noves fornades i de la reubicació d’alguns autors que començaren a dedicar-se a aquesta mena de novel·les. És entre finals d’aquesta dècada i principis de la següent quan el nombre de publicacions d’obres d’intriga augmenta.
Durant aquells anys conflueixen en l’aportació productiva al gènere diverses generacions d’escriptors. D’una banda hi havia la reedició dels pioners –Tasis, Pedrolo, Fuster—, de l’altra la incorporació d’autors i d’autores nascuts entre els anys quaranta i cinquanta: Oliver, Aritzeta, Martín, Torrent, Serra, entre altres. A més, calia afegir un seguit de joves nascuts durant els seixanta. Darrera d’això hi havia alguns elements comuns en el que anomenaríem l’educació sentimental del grup. En tots convergia una determinada devoció pel cinema clàssic nordamericà, pels autors de culte d’aquest corrent i, sobretot, l’interés de jugar amb la intriga aprofitant les circumstàncies que els envoltaven: reproduint-les, retratant-les amb ànim de denúncia.
L’opció d’aquests tres grups humans per la novel·la de crims aviat va produir una eclosió editorial palesa en el gran nombre de col·leccions especialitzades que van aparèixer entre la segona meitat dels anys vuitanta i la primera dels noranta.
És al bell mig del citat centre d’ebullició on cal situar la presència de l’obra negra de la nostra autora. És a dir, en cert sentit va seguir una moda que venia condicionada per la demanda social d’aquesta mena d’escriptura. En tres anys van aparèixer quatre novel·les seues que podríem encabir dins de la mateixa tendència: La veïna (1990), La Nati (1991), Una obra fosca com un núvol de tempesta(1991) i El mas del diable (1992)
Si bé la segona no correspon amb allò que diríem “gènere criminal”, és cert que el submón de la delinqüència i de la prostitució posen els fonaments per ocupar-nos d’ella com a producte en el qual el fil argumental –al voltant d’un delicte—té trets sovintejats en les narracions d’aquesta mena.
Així les quatre es podrien ubicar, com a mínim per afinitats, en l’anomenat gènere negre. En aquest sentit hem de dir que presenten motius que ens decanten cap a la seua classificació dins del corrent.
Per començar, ja ho hem dit, el delicte és un tret que obre els procediments narratius. En tres casos es tracta d’una mort, amb diferents perspectives sobre cadascuna. L’autora opta per triar el recurs de la mort casual d’un personatge a Una ombra..., per l’assassinat imputat en La veïna i per un assassinat no esclarit en El mas del diable. Totes tres, doncs, marquen un dels procediments habituals: posar el mort damunt la taula. Així s’obre la peripècia d’esbrinar les causes, el mòbil i l’autor de l’homicidi. Aquests interrogants demanen, com en la narrativa policíaca clàssica, la cooperació del lector. La relació pragmàtica autora-lector esdevé més que evident en el moment en què es passa el llindar de la primera pàgina.
D’aquesta evidència se’n deriva una altra: els coneixements del món que aquestes dues parts essencials de la comunicació literària tenen en comú. El context torna a surar com a punt de trobada fonamental. És més, la novel·la negra manifesta certa predilecció per uns ambients molt determinats: aquells on el delicte és propici. En el cas de les obres que ara analitzem hom diria que hi ha elements suficients per situar-les dins dels paràmetres que marca el subgènere.
Si fem un repàs que seguesca la cronologia en la producció ens adonem d’un seguit de constants. La veïna reprodueix el contrast entre allò que podria ser la vida tranquil·la d’un treballador de banca i el maltractament a les dones; també s’immergeix en l’àmbit de les drogues i de la corrupció que genera el comerç de narcòtics. De fet, la ciutat i els fets sòrdids que ocorren en ella aproxima –en aquest cas, com en tants altres de la vida real— els fets delictius al protagonista per pura casualitat.
Pel que fa a la segona, La Nati, també s’ajusta als components ambientals. Els espais reproduïts suggereixen els barris marginals i el món de la prostitució. És més, s’inclou també un element sovintejat en algunes de les novel·les negres: el contrast entre aquest referent social i les capes més altes, tot i que es mostra amb un distanciament irònic propiciat pels lligams que hi ha entre els dos microcosmos. Això genera una visió que provoca el somriure del lector, sobretot si entenem aquells moments en què es parodien personatges i models de comportament dins de la novel·la.
Una obra fosca com un núvol de tempesta es caracteritza per tornar a plantejar-nos les coses que li ocorren a un personatge de vida anodina –una mestressa de casa—quan va descobrint els negocis foscos en què havia estat posat el seu difunt marit. Això afavoreix una incursió en el món de les màfies organitzades i mostra la manca d’ètica en el món de grans negocis empresarials.
També les organitzacions de delinqüents són aprofitades com element argumental a El mas del diable. En aquest cas, tanmateix, l’ambientació totalment urbana és substituïda per un lloc aïllat, punt de trobada de dos germans que havien viscut la seua infantesa en el mas i que, a partir d’aquest moment comencen a investigar sobre l’estranya desaparició de sa mare quan ells eren petits. De nou les xarxes organitzades apareixen com a entrebanc per desllorigar la incògnita plantejada al principi de la novel·la.
En els quatre casos hem observat unes constants —delicte, ambient i personatges—que marquen les fites de la seua inclusió en allò que es va anomenar genèricament narrativa de “lladres i serenos”.
Tenim, per tant, un corpus definit en funció d’unes característiques. Caldria, però, anar més endavant i destacar allò de particular que presenten les obres, les peculiaritats que ens fan aproximar-nos a unes característiques ressenyables, sobretot a aquelles que ens arrosseguen, a la fi del procés, a mostrar el propòsit d’aquest article.

El joc de les aparences.

Sota aquest epígraf col·loquem una de les màximes que ha fet servir la novel·la policíaca al llarg de la seua història: res no és allò que sembla. Realment podríem desmuntar tot un seguit de referents socials que s’amaguen sota la imatge de personatges literaris respectables. Així passa amb els germans protagonistes de La Nati, que deuen tota la seua fortuna a un robatori; l’empresa per a la qual treballava l’home de la protagonista a Una ombra fosca com un núvol de tempesta és, en realitat, una tapadora d’una xarxa que es dedicava al tràfic internacional d’armes destinades a les dictadures més sanguinàries d’Àfrica i d’Hispanoamèrica.
El pare dels germans protagonistes de El mas del diable no és, com els fills presumien, un pintor de fama, sinó un falsificador. De la mateixa manera a La veïna hi ha un personatge que amaga un seguit d’activitats il·legals per aconseguir els seus objectius.
En definitiva, assenyalem la contradicció entre les primeres impressions i la realitat (la veritat literària) com a un dels eixos de reflexió en aquestes obres. Sovint s’ha dit que la novel·la negra posava en evidència les grans contradiccions de la societat. En el cas dels pioners ja era palés el contrast entre la forma de viure del gangsterisme i la seua activitat real, fonamentada en activitats delictives o poc ètiques. De nou ens trobem amb un dels cànons que han propiciat la inclusió de les quatre novel·les en una línia estètica concreta. En aquest cas el joc de les aparences ens descobreix les grans mentides amagades sota la imatge de la respectabilitat, mostra la brutedat existent darrere de les façanes més resplendents.
Isabel-Clara Simó ha aprofitat aquest joc per construir les seues històries. Al seu torn ens mostra com és –som—de manipulable l’ésser humà quan viu en contacte amb altres que, des del poder o des de l’organització en funció d’uns interessos lucratius, no dubten a treure’n profit.
En totes aquestes obres s’oposen dues tendències: la de l’individu que defensa la seua dignitat o la seua integritat enfront de la d’uns altres que pretenen enriquir-se o treure profit de determinades situacions. La Nati, per exemple, aprofita la seua doble vida per eixir del context on s’havia nodrit, ho fa facilitant un cop de sort als seus amics, els germans Oms, que poden fer-se amb una gran quantitat de diners negres. És a dir, el delicte sobre un altre delicte és la peça clau que produeix la sortida de la marginalitat d’aquests individus. Si ens ho mirem fredament, també en aquest cas es pot parlar d’un joc en el qual l’aparença que donen els diners—ni que siguen negres—serveix per disfressar l’estatus social. Així ens ho explica Joan Oriol i Giralt (1992: 92):

Amb La Nati, Isabel-Clara Simó es decanta pel relat humorístic amb un rerafons de crítica social. La novel·la gira al voltant de diversos personatges interrelacionats (la Nati, que treballa d’administrativa a la policia i a la nit fa de meuca; els germans Alba, dos policies més aviat curts de gambals i els germans Oms, dos delinqüents que sempre es fan escàpols). Tots tenen en comú una procedència humil i una vida difícil. I tots comparteixen un somni: ascendir socialment i venjar-se d’un món injust que els ha marcat pel seu origen.

Evidentment, el component irònic que s’amaga en aquesta visió de la societat es descobreix sota la vànova de l’estatus. És a dir, es mostra la contradicció entre allò que els personatges són davant de la societat i les seues misèries internes: el seu passat, la procedència de la seua fortuna, etc.
En el cas de La veïna ens trobem amb un treballador de banc, Leonard, que es veu atret per la seua veïna, La Dàlia, de la qual no coneix gaire coses. Segons avancem en el text ens adonem que Leonard ha estat emprat com una tapadora, una mena de cooperador innocent en un assassinat. Ell, en realitat, s’ha deixat portar per l’encant físic i la tendresa de la noia que l’ha seduït, manipulada al seu torn per la germana, la Nora.
Però si hi ha una novel·la de la nostra autora on aquesta oposició entre allò que sembla i allò que és se’ns mostra d’una manera ben evident és en El mas del diable. Els germans bessons que s’hi havien educat ressegueixen el camí de les falsificacions pictòriques del seu pare. Tot això els porta a aclarir allò que un dels dos, Duke, havia vist la nit abans de la desaparició misteriosa de la mare: ell sempre havia cregut que sa mare havia estat assassinada, però la versió del pare va ser que havia fugit. Això es fonamentava en què al matí següent d’haver contemplat l’assassinat, tant Duke com el seu germà, veuen marxar una dona que sembla ser la seua progenitora.
Com veiem, en totes les novel·les que ara ens ocupen hi ha un joc entre l’autora i els lectors. Es tracta de presentar un contrast entre el món d’allò que sembla i el món d’allò que és, un joc entre mons possibles, en diríem.
Aquesta ironia de la creació literària és el prodigi que obra l’escriptora que, com a deessa absoluta sobre la seua obra, administra la informació als lectors i juga amb la sorpresa, la mateixa que ens produeix descobrir un bon dia en els diaris que un polític famós, o un cantant, o un personatge de les revistes del cor, ha estat empresonat per un delicte.
Tant en els casos referits com en la ficció ens trobem davant d’una misèria humana que mostra el cantó feble dels rics i dels poderosos: una font de plaer, segons es mire.

Coses de dones

Amb aquesta expressió fraseològica volem marcar un distanciament irònic entre els biaixos ideològics que comporta tal exclamació i les línies següents. D’entrada hem de remarcar que hi ha un seguit de motius narratius associats al tema de les novel·les de la nostra autora. Són qüestions que afecten la feminitat. No debades, com ja hem apuntat en altres llocs, els problemes de les dones en la seua relació amb els homes és un punt que sovinteja en la producció de l’autora.
Lluny de fer una valoració sobre el feminisme o no del discurs narratiu d’Isabel-Clara Simó, ens interessa exposar de manera neutra com aporta una visió de les vivències femenines que tenen una importància cabdal en el desenvolupament de les seues històries. Això, com hem dit, no és exclusiu de la trajectòria de l’escriptora alcoiana, ni tampoc de la seua obra negra. Podem acudir a la producció de Maria Antònia Oliver o de Margarida Aritzeta per adonar-nos del protagonisme que assumeixen les dones en la narrativa de crims (Piquer/Martín, 2006).
El cert és que hi ha un bon nombre de raons que ens porten a remarcar aquest tret. Per començar, una de les més evidents és la del protagonisme de la Sara a Una ombra fosca com un núvol de tempesta. Aquest personatge, una mestressa de casa sotmesa a les activitats quotidianes en la llar i insatisfeta a causa de la impotència del seu marit, va assumint progressivament el paper d’investigadora encarregada de desembolicar la trama en què es veu immersa quan hereta una important quantitat de l’home, mort en unes estranyes circumstàncies. Ella és perfectament conscient de la situació per la qual ha passat i de la importància de l’herència:

–Jo? Et penses que a mi m’han caigut mil quilos del cel? Això les dones.
–Les dones? Ho dius com si fos un bon negoci! No hi ha prou duros al món per compensar-me de tots els anys que... Saps quants anys tinc? (p.89)

No es tracta, per tant, d’un personatge estereotipat, sinó més aviat d’algú que, com altres tants en les novel·les d’aquesta mena, es veu –des de la seua condició de ciutadana corrent—obligada a fer una sèrie d’indagacions que la converteixen en una pseudodetectiu.
Se sentia Miss Marple, quan al final de la novel·la reuneix tots els sospitosos i assenyala amb el dit inequívocament acusador i implacable, la persona més poc sospitosa de totes, mentre el lector es rosega les ungles, i es pregunta, astorat, com pot ser un assassí aquell angelet inofensiu, i com pot haver-ho descobert la sagaç senyoreta. (Pàg. 147.)

La tasca d’ajuda que li ofereixen l’inspector Domènec i la Vera afavoreix que aquesta dona, incorporada de l’anonimat social a la recerca, s’enfronte a la xarxa mafiosa que havia acabat amb la vida del seu marit, més que no pas per un sentit de venjança, per un pur sentit de la justícia social, per desemmascarar el tràfic d’armes internacional i com un grup empresarial era capaç de mantenir el negoci de la mort recolzant les dictadures més ferotges del planeta. Som, per tant, davant del desafiament d’una dona a tot un entramat d’interessos econòmics mancats de cap mena d’ètica.
En tot això es barregen oportunament els sentiments del personatge femení envers l’inspector Domènec i una peculiar relació d’amistat entre els dos que va fent-se més forta. És a dir, lluny d’allò que hom anomenaria “la guerra dels sexes”, s’hi observa una complicitat necessària per dur endavant l’assoliment dels objectius marcats.
El mateix nexe es troba a La Nati. En aquest cas la col·laboració entre la noia i l’Antoni Oms afavoreix que els germans es puguen fer amb una fortuna provinent dels diners negres. El cas d’aquesta noia es presenta també com un cúmul de circumstàncies adverses que l’havien duta a exercir la prostitució. Tot i això, l’autora juga amb la ironia i ens ofereix la dimensió de la intel·ligència d’aquesta dona: «Oh, sí, lectors! Eixugueu les llàgrimes i feu el cor fort! Perquè, si no, les llàgrimes us entelaran la lectura i no sabreu què més li va passar a aquella encantadora ànima pura.» (Pàg. 12.)
No per això les relacions home-dona es presenten sense conflictes. Resulta evident que alguns d’ells tenen a veure amb l’enfrontament. Un cas que copsa és el de la Dàlia, la protagonista femenina de La Veïna, que reflecteix els maltractaments com a motiu que porta a la venjança. El mateix tema, la violència de gènere, sosté l’argument d’una altra novel·la: El mas del diable.
No totes les dones, però, són personatges marcats per trets positius. Hi ha també un bon nombre de personatges femenins que estan al costat de les intrigues i dels entramats mafiosos. En la darrera obra citada, per exemple, el cervell que porta endavant tota una organització de delinqüents, és una dona.
També és una dona qui organitza l’assassinat i les coartades posteriors a La Veïna. Amb això, evidentment, l’autora ens mostra la capacitat de les dones, a l’igual que la dels homes, per al delicte o, si es vol, per a la utilització de la seua intel·ligència amb finalitats determinades. És a dir, més enllà de la dona abnegada i sotmesa a les imposicions masculines dins de la llar, l’autora trenca amb un seguit de tòpics que havien sovintejat en la temàtica de la feminitat al llarg dels anys.
Si busquem una comparació la trobaríem en marcar les distàncies entre l’abnegada i obedient Colometa de Rodoreda i les dones emprenedores, capaces de decidir, fins i tot d’assassinar, que aporta Isabel-Clara Simó a les seues pàgines.
En cert sentit es trenca la figura de l’etern femení. La Sara, un d’aquests personatges, s’il·lusiona amb refer la seua vida després d’haver passat un bon grapat d’anys amb un home que l’havia ignorada com a dona i que no havia valorat la seua tasca a la llar. La Dàlia, un altre, és una dona fràgil, que sucumbeix a les imposicions masculines, mentre que la seua germana en representa l’antítesi.
En el mateix sentit la Nati és capaç de passar d’una posició social que implica la màxima disposició de la dona cap a l’home i substituir-la per la d’un personatge que es guanya el respecte social a causa de la seua fortuna.

«El que passa és que la Nati, que no era perfecta, perquè ningú no ho és, havia comès un error: havia oblidat el principi fonamental en què es basava l’existència. I aquest principi és que d’un home no es pot esperar res de bo, i el comissari Álvarez era, inequívocament, un home.» (Pàg. 72.)

La visió de la dona forta, amb capacitat per decidir, enfrontar-se a les circumstàncies, fins i tot per manipular o per assassinar, contrasta amb la de la dona sotmesa i resignada davant la figura del mascle. També queda esborrat el tòpic de la dona fatal, tan sovintejat en la novel·la negra tradicional. Hem de destacar com és d’important l’aportació d’Isabel-Clara Simó en els canvis sobre la visió de la feminitat en la narrativa catalana.
Més encara, hem de ser conscients que un territori com el de la novel·la negra, molt masculinitzat per la recepció dels clàssics nordamericans, assoleix una nova dimensió amb l’arribada al gènere d’autores com ara Maria-Antònia Oliver, Margarida Aritzeta i Isabel-Clara Simó.
Tot i el canvi, la importància de la dona com a personatge entra en allò que actualment s’entén com a paritat. És a dir, si fem un balanç sobre la presència de la feminitat en el gènere negre ens adonem que fins a l’aparició d’aquestes autores no hi havia hagut una presència constant de dones normals en les novel·les negres. Sovintejaven les meuques, periodistes o investigadores atractives, el panorama va començar a canviar amb les autores citades, sobretot conseqüència d’una necessitat de trencar amb determinats estereotips femenins.

Biaixos interpretatius

Arribaríem, per fi, a la –diguem-ne—fase més arriscada i agosarada del nostre escrit: la interpretació literària. D’una banda cal tenir en compte els lligams que el gènere estableix amb el realisme. En aquest sentit ens adonem que les obres que hem citat estan molt vinculades amb una forma de fer que, passats els anys del realisme històric programàtic (els seixanta), reprenia la versemblança com a eix narratiu i hi afegia una relació evident amb el context social (Charlon, 1999). És a dir, més enllà de la necessitat de reflectir la societat prenia importància el retrat de les parts més fosques d’aquesta.
L’opció pel gènere negre, per tant, marca una tria que desemboca en la denúncia implícita de les injustícies, de les tares existents més enllà de les pàgines escrites. Per això hi ha una continuïtat entre l’obra anterior d’Isabel-Clara Simó i aquestes obres. Es tracta d’un fil que uneix bona part de la seua forma d’escriure. Des dels seus inicis com a escriptora havia mostrat una tendència per reflectir determinats temes que, en les seues novel·les, es manifesten com a motius literaris: el sotmetiment de la dona, les desigualtats, la crueltat, la procedència fosca de les grans fortunes, l’explotació humana, la legitimitat o no del delicte... Tots ells marquen una línia ideològica que, ja lluny dels estudis immanentistes de la literatura, ens obliguen a destacar-los com a punts d’interés.
Aquesta línia estètica contrasta, evidentment, amb l’experimentalisme buit d’alguns escriptors coetanis, amb la frivolitat en el tractament del llenguatge, però també amb una tendència abundant en les lletres catalanes a fer del gènere criminal un tipus de narrativa dedicada al pur entreteniment en el qual l’important era el joc endevinatori i no pas la complexitat social i humana, com és el cas de l’autora que aquí ens ha ocupat.




REFERÈNCES BIBLIOGRÀFIQUES

CHARLON, Anne (1999), «Un pont entre les consciències: les ficcions d’Isabel-Clara Simó», L’Aiguadolç, núm. 25, tardor.
MORENO, Marga (1991), «El Gènere negre a través de les dones: Isabel-Clara Simó: ‘Una ombra fosca, com un núvol de tempesta’», Avui, Cultura, Barcelona, 16 de març, pàg. 11.
ORIOL I GIRALT, Joan (1991), «Isabel-Clara Simó, ‘La veïna’, ‘Una ombra fosca com un núvol de tempesta’», Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 55, pàg. 145-146.
ORIOL I GIRALT, Joan (1991), «La Veïna», El Temps, València, núm. 363, pàg. 67.
ORIOL I GIRALT, Joan (1992), «La Nati», El Temps, València, núm. 407, pàg. 92.
Piquer, Adolf (1993) La narrativa valenciana dels setenta. València, Universitat de València. Tesi doctoral, microforma.
Piquer, Adolf/ Àlex Martín EScribà (2006) Catalana i criminal. Novel·la detectivesca del segle XX. Palma, Documenta Balear
RESINA, Joan Ramon (1994), «Isabel-Clara Simó ‘A Corpse of One’s Own’», Catalan Review, Barcelona, núm. 1-2, pàg. 404-409.
RIERA, Ignasi (1991), «Isabel-Clara Simó o l’escriptura com a compromís», Serra d’Or, núm. 382, Octubre, pàg. 54-56.



CORPUS


SIMÓ, Isabel-Clara (1990), La veïna, Barcelona, Ed. Àrea.
SIMÓ, Isabel-Clara (1991), Una ombra fosca com un núvol de tempesta, Barcelona, Ed. Àrea.
SIMÓ, Isabel-Clara (1991), La Nati, Barcelona, Ed. Àrea.
SIMÓ, Isabel-Clara (1992), El Mas del Diable, Barcelona, Ed. Àrea.