Fraseologia (III)

ÚS DE LA FRASEOLOGIA: CONTRAST I CAPGIRAMENT DE REGISTRES
Adolf Piquer Vidal/ Àlex Martín Escribà. dins Salvador, Vicent/ Laia Climent (eds.): El discurs prefabricat II. Castelló, Universitat Jaume I, 2006, pp.303-318.

1.- La unitat fraseològica i el context d’ús.
Els estudis de la variació lingüística s’han encarregat de determinar els trets que defineixen els registres de la llengua. Per molt que s’intenti, tanmateix, seria difícil establir els límits i posar fronteres a cadascun d’ells. D’ací que, tot i la impossibilitat de l’acotació dels terrenys, el nostre acostament a la fraseologia des d’una perspectiva de la variació i de les relacions entre registres s’orienti cap als canvis i les insercions d’uns tipus en altres.
Per començar, hem de tenir clar que determinades construccions fraseològiques s’adiuen més amb segons quina mena de registres. En el cas d’expressions com ara «In dubio, pro reo», «Sub iudice», ens trobem amb la vella empremta de la llengua i del dret que donen origen al nostre llenguatge jurídic, molt ric en fórmules d’aquest tipus (Monzó, 2000). No resulti estrany, per tant, que la fraseologia llatina perduri en aquesta mena de registre. El camp comença per condicionar la fraseologia. Els vincles entre UF i aquest s’estableixen a partir d’un seguit de nexes temàtics que en fan ben pertinent la utilització.
Així ocorre quan hom empra expressions del tipus «estar en fora de joc» o «tirar pilotes fora» que aviat relacionaríem amb el camp de l’esport. Ara bé, caldria considerar l’excepció de l’ús metafòric d’aquestes. Aplicades a un context polític; per exemple, que el president d’un govern, en ser preguntat per l’oposició, «tiri pilotes fora» o «estigui en fora de joc» esdevenen formulacions que transcendeixen el camp original i expressen d’una manera sintètica un seguit de conceptes metaforitzats amb elles. La fraseologia del món esportiu, de la tauromàquia i de la guerra –no cal mostrar-ho— han contribuït força al transvasament metafòric cap a altres camps.
No cal dir que les UUFF, en aquest sentit, s’han convertit en un lloc comú –topoi de l’expressió en el llenguatge polític, periodístic o publicitari, per posar tres exemples—que afecta a qüestions d’enunciació, de recepció i d’estil. Tant és així que el mode de producció i de transmissió també se’n veu afectat. Més enllà de les opcions que la gramàtica funcional ofereix com a factors d’oposició entre oral i escrit, espontani o no espontani, ens adonem que expressions com les utilitzades abans apareixen en discursos de característiques ben diferents, siguin polítics o textos periodístics, per esmentar dos casos habituals.
Hi ha, a més, la qüestió del tenor personal, el grau de formalitat que sovint es pot lligar a fórmules o frases en les quals queda marcat el nivell de cortesia o de familiaritat. Pensem, en tot cas, que en ocasions, per trencar l’excessiu grau de formalitat d’una conversa o introduir un toc de familiaritat emprem expressions com «vinga, noi», per animar algú que no coneixem gaire.
També en sentit contrari: «alguna cosa més, senyor?» té un to de formalitat important, sobretot si s’aplica en un context comunicatiu adient, però cap si es tracta d’una conversa d’una senyora amb la seva parella; en aquest cas entraríem en un joc irònic propiciat, precisament, pel contrast del grau de formalitat en utilitzar-lo en un context que no és l’habitual.
Hauríem, per tant, de plantejar-nos quin és el tenor funcional d’aquesta mena de construccions. No debades se solen utilitzar frases que, més enllà del contrast amb el to del discurs que les acompanya, responen a una estratègia de disseny o voluntat d’estil.
De fet, en alguna proposta anterior hem anotat la importància que la variació, atenent a criteris de situació enunciativa, tenia per a la pragmaestilística (Piquer, 2000). Ara tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en una aplicació concreta d’aquestes qüestions; de veure com la fraseologia és determinant en l’estil i el marca des dels interessos pragmàtics de la comunicació.
2.- Registre i adequació.
Sapir comentava que el parlant és conscient de les possibilitats de canvi d’expressió que ofereix una llengua. Tant és així que la noció de varietat diafàsica forneix un dels fonaments de la moderna lingüística. D’aquesta capacitat de canviar d’estil en la parla tenim exemples abundosos. Tot i això, ve determinat també per les insercions d’unitats fraseològiques provinents d’altres registres. El contrast que es produeix, com hem vist en els exemples anteriors, obeeix a determinats interessos pragmàtics.
Si analitzem un text com el publicat per Mario Conde l’un de febrer de 1995 en el diari El Mundo, eixim de dubtes pel que fa a la utilització d’un registre molt concret fora del seu context comunicatiu habitual. L’article es titulava «Que no nos volvamos a ver en el talego» i tenia una forma epistolar. El lèxic emprat en el titular era una advertència clara de l’ethos adoptat per l’autor. En lloc d’emprar unes variants més habituals en el llenguatge periodístic, l’autor es decanta per acostar-se a l’argot penitenciari –talegari, en diríem—i reproduir un seguit d’unitats fraseològiques extretes d’aquest ambient: «le baje el asunto del Supremo», «cuatro veces al día nos chapan y deschapan». Junt amb aquestes expressions, d’altres pròpies d’un vocabulari penitenciari com «recuén», «cunda», «chabolo», «llegar con el mono», conferien certa coherència lèxica al text i li donaven les formes d’un tipus de registre molt concret que pretenia, a més del vincle lingüístic entre ell i els presos als quals es dirigia, tenir un to de comiat.
Davant d’aquest exemple, diríem que el registre habitual d’un text periodístic ha estat capgirat. S’ha introduït un to més pròxim al del llenguatge penitenciari. El tenor personal, la comunicació entre l’antic pres i aquells que havien estat els seus companys, s’ha considerat un element important a l’hora de donar forma al discurs. Ara bé, cal tenir en compte que, en realitat, més enllà de l’aparença formal –l’estil epistolar—hi ha un text d’un diari i els receptors efectius d’aquest són el públic que habitualment el llegeix.
Fet i fet, el tenor funcional no és, com aparentment es presenta, una carta solidària i esperançadora del banquer als seus col·legues de garjola, sinó més aviat una voluntat de retre testimoni del temps passat en unes circumstàncies concretes, de donar la sensació a la resta de la societat d’una solidaritat envers els que pateixen privació de llibertat –que sovint observen la seva situació com a injusta— i que se centra en la figura de l’autor com a individu que ha passat per aquestes circumstàncies.
En definitiva, aquesta pretensió d’oferir-se com a víctima dels esdeveniments –palesa en moltes altres frases que ara no citarem—i demanda indirecta de solidaritat, s’adoba amb un llenguatge que no es correspon amb les UUFF més sovintejades en els diaris. A partir d’aquest aparent desajust, provocat pel grau d’informalitat en dirigir-se als seus companys de presó, ens adonem que es tracta d’un discurs dissenyat amb una funció concreta: l’autojustificació i la crida a la solidaritat envers la seva persona.
Sobre l’exemple següent podrem observar els efectes que produeix el contrast d’expressions en un altre context comunicatiu. Es tracta d’un documental sobre la forma de treballar dels directius del Futbol Club Barcelona que porta per títol FC Barcelona: confidencial. Està produït per la BBC, Canal Plus i Televisió de Catalunya. En el documental s’enregistren algunes de les converses que es produeixen durant la celebració de reunions de la junta directiva del club. En una d’aquestes converses, el directiu Sandro Rossell fa el següent comentari: «Sempre anem amb el lliri a la mà i després ens donen pel sac».
Resulta evident que la frase, més en un espai documental televisiu, no pertany a l’àmbit del que podríem considerar un nivell estàndard. Es tracta de dues expressions més acostades a un registre col·loquial o, si es vol, vulgar. El contrast és tan evident que, en la traducció que es va fer a l’espanyol i que va oferir Canal Plus, els subtítols deien una cosa ben diferent: «Siempre vamos con el vídeo en la mano...». Era clar que les referències culturals de l’expressió no havien estat captades per la traducció. S’havia passat per alt l’al·lusió a la candidesa del parlant i dels seus col·legues perquè aquest col·loquialisme fraseològic no entrava dins de la competència d’un traductor que, presumiblement, no estava familiaritzat amb la variació de registres en català. A més, el canvi de llengües s’ha fet paraula per paraula, abandonant la possibilitat de buscar l’equivalent a una altra UF en espanyol.
Deixant de banda la traducció, sí que és cert que les circumstàncies en què s’enregistra el documental afavoreixen una dualitat. D’una part hi ha la possibilitat de considerar el documental televisiu per al qual s’està oferint la visió interna del club –els directius del F.C. Barcelona eren coneixedors que estaven sent enregistrats—i, conseqüentment, comunicar-se entre ells amb determinat grau de formalitat. Això, tanmateix, hagués llevat naturalitat i versemblança al producte.
Pel contrari, amb la inclusió de determinades expressions molt col·loquials, el document adquireix major versemblança, esdevé un model creïble als ulls dels espectadors perquè un determinat directiu empra frases fetes molt adients amb una mena de registre informal, com d’un grup d’amics. «Això és can Pixa», repeteix en una ocasió el mateix directiu, segurament conscient que la frase dotarà de familiaritat i confiança l’ambient, tot i que no seria habitual trobar-se això en una reunió d’accionistes o en un consell d’administració d’empresa, menys en una situació forçada i tan poc espontània com la d’un documental.
3.-El predomini de la idiomaticitat.
Fins a cert punt, convindríem que hi ha un grau d’impostura pel que fa a la informalitat. Casos semblants i aparentment paradoxals del capgirament de registres els proveu un tipus de literatura i de cinema que, al seu torn, facilita la incorporació de determinades frases a la llengua estàndard.
Tot i que el llenguatge del cinema i de la novel·la, conseqüent amb l’heteroglòssia discursiva que mostra, és tan variable com les veus que s’hi sumen, hem d’assumir que és fruit d’un discurs preparat, dissenyat per imitar uns altres que sí són reals. Els del cinema, de la televisió o de la narrativa, són pura invenció amb la finalitat d’imitar determinat tipus de discurs. Per això recorren amb certa assiduïtat a les frases fetes procedents d’aquells registres que intenten imitar.
A més de la utilització de la UF condicionada per aquests elements, és important assenyalar els vincles que existeixen entre determinats grups socials i l’ús habitual de UUFF peculiars d’aquests. Seria el cas dels argots, amb expressions pròpies que acompleixen, segons Halliday (1978), una funció críptica. La diacronia ens ha mostrat, tanmateix, que aquesta mena d’expressions fraseològiques, que havien nascut com a vehicle comunicatiu d’una societat tancada, sovint acaben traint els seus principis i es converteixen en expressions més generalitzades. «Fer calés, fer la guitza, pringar-la, atxantar la muí, fotre al trullo» serien casos d’una fraseologia provinent del català vulgar, del món marginal, que va començar a recuperar-se amb la novel·la negra entre finals dels setanta i principis dels vuitanta. A més, hi va haver el fenomen de l’aparició dels mitjans de comunicació audiovisuals en català –TV3 i Catalunya Ràdio—que van afavorir la incorporació d’aquesta mena d’expressions en programes de producció pròpia i en doblatges de cinema nordamericà. Tant el cinema negre, en un principi, com els moderns thrillers, necessiten adaptar a una fraseologia en català les seues UUFF en slang.
Això, com hem apuntat, afavoreix la permeabilitat d’aquestes frases a la resta de la societat. Els mitjans de comunicació han contribuït d’una manera decisiva a la incorporació de determinada fraseologia de l’argot i de la llengua vulgar cap a altra mena de registres. És a dir, dins d’un àmbit d’ús que es podria qualificar, a priori, de culte –és el cas de la literatura— ens trobaríem amb expressions d’argot. Cosa semblant ocorre amb els registres del cinema i dels telefilms que trenquen amb l’estàndard que es presumeix en els mitjans audiovisuals. Més tard, aquesta fraseologia proveu l’expressió habitual dels parlants i es converteix en tret idiomàtic.
Seguint amb la incorporació de marginalismes al discurs, citarem el cas d’«Estar al loro», tan lligada a allò que es va anomenar llenguatge Cheli (Ramoncín, 1993) i que va passar ràpidament al llenguatge col·loquial, va transcendir els registres més exclusius, críptics, per acabar figurant, fins i tot, en discursos públics, com aquella proclama de les festes de Sant Isidre de Madrid en què el professor Tierno Galván convidava la joventut madrilenya a estar «al loro y a colocarse». La voluntat d’estil era manifesta. El llenguatge juvenil havia envaït el discurs d’un vell professor reconvertit en alcalde que, en emprar aquestes expressions, es congraciava amb la joventut de la movida madrilenya. El tret d’idiomaticitat de l’expressió la lligava molt estretament a la localitat i a determinats ambients. Temps vindria en què es convertiria en model d’altres joves i no tan joves.
Aquesta qüestió ens portarà, d’ara endavant, a matisar fins a quin punt es poden trencar les restriccions que una UF presenta pel que fa a la seva utilització dins d’un determinat context comunicatiu. Ja hem fet referència a l’eteri de les fronteres; també ho són els tenors funcionals quan entren en un terreny ambigu, com el servit per E. Vega en el seu article a l’ABC quan, tot utilitzant una UF molt col·loquial, ens situa en la dificultat de distingir si l’ús d’aquesta tenia una voluntat irònica o només era interpretable així pel lector de cap calent: «La psicóloga vuelve al ataque para hacer un programa divulgativo en el que se hable de sexo sin pelos en la lengua» (ABC, 16-9-2004, p.104). La variant triada contrasta amb d’altres possibles com ara «sin tapujos», «sin vergüenza», «sin prejuicios» que haguessin evitat la qüestió lingüístico-capilar. La disposició d’una UF més pròxima al llenguatge col·loquial pot, tanmateix, respondre a la necessitat d’acostar un espai periodístic, com ara la informació sobre televisió, a un grau menor de formalitat d’aquell que és característic en altres seccions del diari. De tota manera, el caràcter taxatiu de l’expressió emprada s’acosta més als models d’extracció popular.
Realment, la qüestió del tenor funcional està condicionada pel coneixement que el parlant té sobre la fraseologia de la llengua en què s’expressa. El contrast entre diferents registres, fins i tot el capgirament d’aquests a partir de la utilització d’UUFF, pot respondre a condicionants com ara el marc cognitiu del parlant (Bladas, 2000:328). En funció d’aquest la tria d’opcions respondria a una voluntat d’estil o a una manca de referents fraseològics per part de l’emissor.
Així, l’estil es veu afectat per expressions manllevades d’altres llengües. L’expressivitat de les UUFF procedents d’altres codis lingüístics es presenta sovint com una forma sentenciosa. Aquesta sentenciositat, ressò de la vella màxima que lliga la parèmia –també altres solidaritats lèxiques— amb la sagesse de nation, implica la voluntat de citar, per part del parlant, una màxima o un eslògan que, tot i consolidat en una altra cultura, refereix un valor fraseològic que aquest parlant no troba o no coneix en la seva llengua.
Vegem alguns exemples il·lustratius:
El primer correspon al documental FC Barcelona, confidencial. El directiu Sandro Rossell, preguntat sobre les novetats a propòsit del fitxatge d’un jugador anglès de fama internacional respon «No news, good news». Es remet a un tòpic que fa referència, precisament, a la importància que no hi hagi notícies sobre el cas. El valor global de l’expressió, amb una empremta idiomàtica concreta, afavoreix que el directiu –d’altra banda molt familiaritzat amb el món executiu de les multinacionals—refereixi l’expressió com a una unitat significativa que obvia cap altra mena de comentari.
El segon, extret del mateix corpus que l’anterior, mostra un registre vulgar que incorpora un nou canvi de codi, ara menys conscient, veí d’una interferència lingüística en la qual el parlant no ha trobat equivalència immediata en la seva llengua. El mateix directiu diu: «Nosaltres, dilluns, hem de fer la venda de samarretes a saco que fa quatre anys que ens dóna pel cul».
Quan el parlant presenta determinades carències en les seves competències pel que fa a l’ús de parèmies en la seva llengua sol passar a emprar les d’una cultura dominant, com ocorre en «Això, els que posen les normes. En casa del herrero, cuchillo de palo» (Tela Marinera, Canal 9, 6-8-2001).
La qüestió de les competències fraseològiques que ara apuntem no es dóna únicament en la direcció assenyalada; és a dir, del català a una altra llengua. En la presentació d’una gala de les festes locals de Castelló, el mestre de cerimònies de l’acte anunciava: «Y aquí tenemos a Lidón, una castellonera de soca» (Televisió de Castelló, 7-8-2001). Segurament el parlant incidia en l’expressió en català per remarcar l’arrelament de la festera a la seva terra. Això suposa certa limitació del marc cognitiu per la seva part, ja que no se li acudia, en aquell moment, emprar expressions alternatives com «de raigambre», «de solera» que, d’altra banda, potser haguessin deixat indiferent o amb cara d’ignorància bona part de la concurrència.
L’espontaneïtat i la informalitat es manifesten encara més quan una locutora de televisió explica «He estado en Marbella y mi vida ha cambiado. Ha pegado un vuelco que casi em pegue una tossà que em trenque les dents» (Tela Marinera, Canal 9, 6-8-2001). La introducció d’un registre col·loquial a través de la unitat fraseològica respondria, en els tres darrers casos, a aquells canvis de codi que segons Dabène i Moore (1995:34) es produeixen per la pressió contextual d’una altra llengua. El canvi a l’espanyol seria conseqüència d’una manca de referent paremiològic equivalent en els registres del parlant. Els altres dos ho serien per la influència evident del context local i del mitjà de comunicació on apareix el canvi. El darrer, sobretot, per tractar-se d’una televisió en la qual la llengua habitual hauria de ser el català.
De nou, la importància de determinats contexts sobresurt quan la voluntat estilística del locutor vol destacar algun aspecte emocional. És el conegut cas de la transmissió de Joaquim Maria Puyal amb el canvi de codi dirigit cap a «Pizzi, que bueno que viniste, sos macanudo», en el qual era obvi que es volia remarcar l’origen del futbolista tot just emprant una UF molt lligada amb el país nadiu del jugador. El canvi de registre i de codi tenia tota l’emotivitat que el locutor volia oferir als seus oients, trencava amb els tòpics d’imparcialitat o de neutralitat que altres emissions esportives es posen com a principi.
Resulta evident, d’altra banda, que el valor idiomàtic de la UF planteja molts problemes de traducció i afavoreix que, en ocasions, es prefereixi l’opció de mantenir la llengua original. Aquest és el cas d’un conegut eslògan publicitari que durant un temps va voler introduir una traducció a l’espanyol: «I’m lovin’ it» es traduïa per «lo que mola, McDonalds». Aviat, però, es va tornar a la utilització del primer. La dimensió pragmaticoestilística de la traducció s’acostava molt a un discurs tipus concret: el de la clientela juvenil i la fraseologia que li és més característica.
4.- Qüestions d’estil.
Sovint les qüestions d’estil són difícils de mantenir a l’hora de la traducció. Fixem-nos en el cas següent: «Ara venim. No feu molta sang» (F.C. Barcelona, confidencial) es tradueix a l’espanyol per no seáis muy duros. D’una banda es perd el component fraseològic, que té equivalències en l’espanyol a través de la possible traducció: «no déis mucha leña, mucha caña, etc.». És a dir, creiem que la traducció ha optat per eliminar trets del col·loquialisme de les expressions, com ja s’ha vist en alguns exemples anteriors. Això fa que de vegades es perdin l’expressivitat del col·loquial i els biaixos afectius i culturals que té determinada UF, cas de «Això és tota la imatge global que donem. Llavors venen aquí i diuen: això és can Pixa, can Pixa» (FC Barcelona, confidencial). La traducció opta per l’expressió «eso es Jauja», amb la qual cosa es perd el valor pejoratiu que intenta donar el parlant. Can Pixa té un seguit de connotacions negatives que contrasten, s’oposen, als components positius que en espanyol presenta Xauxa. És clar que aquí ens trobem amb les dificultats propiciades per l’anomenada fraseologia onomàstica (Corpas, 2000: 114), pel valor de qualitat que contrasta entre una versió i l’altra.
Si, d’una banda el registre col·loquial de l’expressió d’origen contrasta amb la més neutra de la llengua d’arribada, d’altra els components semàntics se’n ressenten perquè la traducció no transmet l’element de burla o menyspreu que es desprèn del document de partida.
En ocasions l’intent de matisar el registre torna a produir un capgirament quan allò que correspondria a frases de tipus estàndard es tradueix per expressions en to col·loquial. És el cas de la frase que veiem a continuació: «M. Ingla --...que m’agradaria demanar-vos a vosaltres que ens ajudéssiu a fer la travessia del desert» «...que os liéis la manta a la cabeza» (FC Barcelona, confidencial). La conversa es dóna en un grau de formalitat evident perquè es tracta d’una negociació entre un directiu i el responsable econòmic d’un canal televisiu. El directiu està demanant un seguit de favors econòmics per ajudar el club. L’expressió que introdueix la traducció, tanmateix, comporta una demanda que no es troba en la versió original, perquè amb «liarse la manta a la cabeza» hom suposa que s’ignorin alguns elements, que es tanquin els ulls davant d’una determinada situació. Per tant, la demanda d’ajuda passa a semblar ser-ho de complicitat, d’una manera menys formal a la de l’original.
En definitiva, els biaixos semàntics de cada expressió confirmen la dificultat de buscar equivalents entre unes frases i altres. La solidaritat que manifesten els components semàntics d’una UF arriba a fer d’ella un automatisme de parla que s’adiu amb determinats tipus de situació comunicativa. Ara bé, què ocorre quan es produeix una fractura d’aquests automatismes?
A l’igual que la literatura trenca amb certs mecanismes de funcionament del llenguatge estàndard, la publicitat ha emprat, en moltes ocasions, el capgirament d’unitats fraseològiques com a recurs que porta del llenguatge col·loquial al publicitari.
La utilització d’UUFF provinents del llenguatge col·loquial en el món de la publicitat dóna una idea del que són les alteracions de determinats formulismes de parla amb la finalitat de sorprendre el receptor.
La història recent de la publicitat està plena de casos que s’han convertit en paradigma de la fraseologia alterada(Raventós, 2001). Ja no ens referim únicament a les modificacions creatives amb imatge (Corpas, 1997: 251), sinó a les distorsions creatives a partir de la concepció estricta de la frase feta. Pensem en els casos de determinats eslògans que han fet història: «Daily que Daily»; que sostreia l’expressió col·loquial «Dale que dale» . En el mateix cas estava aquell Cofrutos «De fruta madre»; que també arribava a la desautomatització a través del canvi fonètic. La similitud fonètica amb la UF vulgar servia per encabir dos conceptes en un: d’una banda l’admiració cap al sabor del producte i de l’altra la procedència del suc.
En el món publicitari valencià va assolir un èxit important la frase «València, la mar de bé» que també tenia aquest gust d’expressió col·loquial, desviada cap a dos sentits: l’estricte de la UF com a expressió de goig i el d’un dels seus components, la mar, el reclam turístic a explotar.
Aquest mecanisme de reutilització de la UF no es localitza únicament en el contrast de registres, sinó també en les tipologies discursives. De paròdia dels tancaments dels contes apologètics es podia qualificar aquell «Moraleja, compre una Agni y tire la vieja» que s’anunciava a la darreria dels anys setanta com si fos el consell pràctic del final d’una narració.
Això facilitaria que determinades UUFF alterades des d’aquesta perspectiva publicitària esdevingueren famoses i es consolidaren, en un moment determinat, en la nostra societat. Aquest és el cas del popular «A mi plin, yo duermo en Pikolín» que va transformar la UF d’origen i en va crear una altra d’acollida immediata. També va ocórrer amb «El que sabe, Saba».
Fins i tot arribaríem, seguint aquest camí que va dels mitjans de comunicació a l’ús social, a establir una relació directa entre aquests i la postmodernitat. Som conscients que hi ha uns origens molt concrets de determinades UUFF que han estat difoses pels media. Algunes d’elles ja les hem vistes.
5.- Difusió i impacte social de la fraseologia.
En el cas de la fraseologia catalana més recent, no podem oblidar aquell «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí» que Josep Tarradellas va pronunciar des del balcó de la Plaça de Sant Jaume. El «Ja sóc aquí» es va convertir en una mena d’expressió emprada per una gran part de la societat que la usava com una enunciació en eco. Així ho va fer anys més tard Josep Guardiola en oferir un trofeu europeu des del mateix lloc, tot imitant la sentència de l’ex-president.
Hi ha d’altres com un «a la butxaca» que s’escolta recentment molt sovint en els mitjans de comunicació en espanyol. No cap dubte que la UF, emprada per algun locutor provinent de Catalunya, ha tingut ressò entre locutors madrilenys i d’aquí ha passat a ser usada per una fauna radiotelevisiva d’allò més diversa, qui sap si afavorida per un marc cognitiu en el qual hi ha un rerafons conformat per la fama de gasius que s’atribueix als catalans.
Aquesta trajectòria dels media cap a la societat també s’aprecia en la utilització de determinades UUFF provinents d’argots. En el moment en què els mitjans de comunicació comencen a emprar-les s’afavoreix la divulgació social d’aquestes i, per tant, queden a disposició de tot un seguit d’usuaris que, en determinats contexts d’ús, vulguin imitar aquesta mena de parla. La facilitat d’imitació per part d’un públic consumidor de mitjans de comunicació audiovisuals com és el jove afavoreix que sovint siguin ells que marquin un estil amb frases fetes que arriben a conèixer per determinats programes televisius, de ràdio, o per certs tipus de música.
En aquest sentit cal afegir que al llarg de la diacronia es veu una evolució en l’ús de frases fetes. Fa anys, si recordem, l’expressió «a tope» era repetida sovint per aquesta mena d’usuaris del llenguatge. Avui ha perdut les connotacions que la lligaven a l’expressió jovenívola. En el mateix cas estan d’altres expressions com «estar al loro», que han estat substituïdes per altres més modernes o menys gracioses, com aquell «te das cuen...» amb el qual els adolescents martiritzaven majors i professors.
Fins i tot les transgressions de frases fetes, com una mena de malapropismes, han tingut fortuna gràcies a determinats mitjans. No té pèrdua aquell «estar en el candelabro» amb què ens va delectar una famosa model o «decir las cosas con Rintintín» a què feia referència una altra famosa actriu-biòloga.
Si tornem a l’arrel dels contrasts i capgirament dels registres, recordarem que alguns havien volgut donar cert grau d’informalitat a un discurs aparentment formal, com el cas de la proclama del professor Tierno ja citat. Capgirant el registre o introduint una expressió que produís contrast s’alterava puntualment el to del discurs, es feia una mena de punt d’inflexió per captar determinat auditori o buscar-hi complicitats. D’aquesta modificació puntual del registre es desprèn, com hem dit, una crida d’atenció o punt de llum que sobresurt de la resta del discurs amb una voluntat comunicativa que afecta el tenor funcional.
Així ocorria quan Mario Conde emprava el llenguatge penitenciari com a fórmula d’expressió en un mitjà d’abast general. És a dir, intentava captar l’atenció dels lectors amb un llenguatge informal, marginal, mitjançant el qual oferia una imatge de reclús que trencava amb la del banquer polit i enclenxinat. També s’assumia un discurs amb tocs d’informalitat en el documental sobre el F.C. Barcelona que hem citat, destacant certs col·loquialismes i vulgarismes que donaven un caràcter íntim o familiar difícil d’aconseguir en aquesta mena de productes televisius.
Els capgiraments arriben fins al punt en què s’introdueixen unitats fraseològiques provinents d’altres codis lingüístics –serien els casos de code-switching comentats—que responen a màximes lligades a una llengua determinada. El cas del canvi, tanmateix, s’associa bé a una citació explícita, amb voluntat d’emetre una sentència en la seva llengua original, bé a una utilització per manca d’un referent en la llengua en què s’està expressant el parlant. En aquest segon cas diríem que hi ha determinat tipus de restricció cognitiva.
El mateix ocorre en determinats casos de traducció, sobretot aquells en què no es tenen en compte els biaixos cognitius de les UUFF en la llengua de sortida. Llavors, els valors semàntics de la traducció se’n ressenten perquè fins i tot es pot perdre la referència del tenor funcional. Aquesta mena d’alteracions en la traducció també condueix, en altres ocasions, a la inserció d’un tipus de registre diferent. Hem vist exemples en què del formal del text d’origen es passava a l’informal del d’arribada i a l’inrevés.
En el cas anterior es tractaria d’una alteració involuntària que afecta determinats matisos semàntics pel que fa a la recepció del text. Això contrasta, de tota manera, amb les alteracions voluntàries que pretenen, a través de la transformació de la UF, produir un efecte determinat sobre els receptors; és allò que ocorre amb la publicitat. En aquest sentit hi ha un estret lligam entre el marc cognitiu i la creativitat d’aquell que el trenca amb una voluntat explítica.
És clar que la fortuna d’algunes d’aquestes transgressions d’UUFF ha fet que pervisquessin més enllà del seu àmbit d’ús habitual –la ràdio o la televisió—i afectessin d’altres camps. Són casos de resocialització d’UUFF ben interessants.
En bona part dels exemples que hem analitzat la voluntat de canvi de registre o, fins i tot, el capgirament i canvi de codi, pretenien produir un efecte determinat sobre els receptors: des de convèncer de qüestions de tipus polític fins a vendre un electrodomèstic. En altres, pel contrari, allò que trobàvem era una manca de recursos per part del parlant o del traductor. En uns casos es tractava de la importància que assolia un marc cognitiu predominant com podia ser la llengua del context o el prestigi de determinada llengua lligat a factors com ara el camp –el llatí amb el llenguatge jurídic. Pensem que els canvis de codi a l’anglés, en aquest cas, han estat vinculats a un tema relatiu als negocis i al món executiu. D’altra banda, tenim exemples en què el camp –l’exemple del món fester castellonenc—arrossegava cap a expressions molt locals, en contraposició amb les de la llengua del parlant. El mateix ocorria amb les alternances de codi de la televisió valenciana.
Fet i fet, la UF –a través del seu ús per al capgirament o contrast de registres—es converteix en una mena de crossa en la qual el parlant recolza el tenor funcional. L’estratègia es manifesta perquè posa en relleu aquella part del discurs que es vol significar per contrast. Bona mostra d’això se’ns ofereix quasi a diari a través de titulars periodístics que recorren a UUFF col·loquials per captar l’atenció del lector. Hom diria que la frase provinent d’una altra mena de registre destaca com aquella marca fluorescent de retolador que se superposa damunt dels textos.
El resultat encara és més notable quan allò que s’altera i es capgira és la frase feta en sí. La sorpresa davant el trencament de l’automatisme habitual en la parla del receptor suposa un crit d’alerta. Es desautomatitza l’expressió i això produeix, en conseqüència, que es capti l’atenció del possible comprador d’un producte o, simplement, que esclati el riure del receptor quan se n’adona de la tergiversació inexperta de la model o de l’actriu que ha traït la UF.




BIBLIOGRAFIA
Bladas, Òscar (2000): «Les rutines de parla en el català col·loquial». En Salvador Piquer, eds. El discurs prefabricat. Estudis de fraseologia teòrica i aplicada. CAStelló, Universitat Jaume I, pp: 325-332.
Corpas, Gloria (1997) Manual de fraseología española. Madrid, Gredos.
Corpas, Gloria (2000) «Fraseología y traducción». En Salvador/ Piquer, eds. El discurs prefabricat. Estudis de fraseologia teòrica i aplicada. CAStelló, Universitat Jaume I, pp.107-138.
Dabène, L. /D. Moore (1995): «Bilingual speech of migrant people». En Milroy, L./ P. Muysken (eds.) One Speaker, Two Languages. Cambridge, Cambridge U. Press, pp.17-44.
Halliday, M.A.K. (1978): Language as Social Semiotic: The Social Interpretation of Language and Meaning, Baltimore: University Park Press.
Monzó, Esther (2000): «Estudi fraseològic de fórmules jurídiques dins de l’àmbit legislatiu». En Salvador Piquer, eds. El discurs prefabricat. Estudis de fraseologia teòrica i aplicada. CAStelló, Universitat Jaume I, pp.343-354.
Piquer, Adolf (2000): «Pragmaestilística del català». Caplletra 29, pp. 53-68
Ramoncín (Martínez Marquez, J.R)(1993): El tocho cheli. Madrid, Temas de Hoy,El Papagayo
Raventós, José Maria (2001), Eficacia probada, Barcelona, Mediterrània Books.