Santa Consti

Semblava un bé sagrat inamovible, intocable immaculat (coses d’influència del veïnat) i de difícil readaptació. La Santa Constitució Espanyola havia estat “atada y bien atada” perquè no es produïren canvis en la també Sacrosanta integritat pàtria. Però ara va i ens trobem, amb l’esmorzar del divendres, que totes aquelles coses tan sagrades i intocables es podien canviar amb una sessió, després del café amb “xurros” de casticitat inqüestionable.
Resulta grotesc que aquells que més s’han omplert la boca els darrers anys de constitucionalitat i constitucionalisme, que van optar per no votar a favor de la del 78 perquè la ferum de les nacionalitats no els havia agradat, cosa ideològicament coherent amb un partit postfranquista com era Alianza Popular, ara vinguen i canvien el marc legal espanyol amb dues pinzellades.
S’ha demostrat que, amb el vist-i-plau t’un tal Mariano, es pot canviar la sagrada norma espanyola. És tot un descans per a les ànimes turmentades que pensàvem que mai es podria reprendre el diàleg sobre el model plurinacional de l’estat. Això, al nostre entendre, obre la veda del diàleg –que no vol dir canviar de hui per a demà.
I anant més enllà, caldria veure com s’oposa l’Espanya constitucionalista a determinats desitjos perifèrics si, en un futur, els pobles basc i català clamen a l’uníson i amb majories abassegadores pel seu dret a decidir. Com s’oposaria la resta de l’Estat? Es trencaria Espanya governés qui governés? Sembla que les proclames derivarien ràpidament exigint intervencions. DE ben segur que la caverna (o Central Lletera Madrilenya, per dir-ho suau i guardiolísticament) clamarien per la intervenció militar “en las provincias vascongadas”, com diria un neo-fatxa. Això també seria constitucional. Ara bé, no sabem si racional.
Tot i que se’ns havia venut la impossibilitat de canvis, queda una convicció. La Constitució Espanyola és reformable, canviable, subvertible i soluble sempre que se li antoixe al Mariano de torn, amb l’aquiescència de les forces estatalistes que volen preservar els seus graners de vot.
Posats a elegir, diré que preferesc les gràcies de Mariano el Sobrio, conegut personatge que ens alegrava els dies i que no reparteix tanta crispació i mala llet com l’altre Mariano, el que ens anuncia que l’any vinent els professors treballaran més, cobraran menys, rebran més plantufades dels alumnes i s’estaran calladets o preferiran anar a collir perquè la relació esforç-sou els compensa més, els metges no faran gaire guàrdies perquè tancaran ambulatoris amb l’excusa de l’estalvi (l’augment de la mortandat regula el creixement) i que els bancs continuaran quedant-se amb la llar dels pobres, tindrem AVES i suprimirem rodalies, mentre continuem veient la Fórmula 1 a València, els edificis de l’America’s Cup buits o rellogats, la justícia més embussada que mai, i les universitats fetes un solar on campen els futurs aturats.
Llavors, mentre continuen entrant-nos-la doblada, crideu tots junts: Viva España!