jueves, 15 de septiembre de 2011

professors

Es lamentava l'altre dia un vell de com és de dura la vida del polític, que ni dorm, ni menja, sempre va just de calès. Davant d'aital suma de desgràcies em vaig consolar pensant que potser tenia raó, que aquells que s'aixequen amb un coet al cul, que fan mans i mànegues per aguantar quaranta individus que els ignoren (en els millors dels casos) o que els insulten (en un cas normal) són uns privilegiats.
Ja ho deia la meua àvia: estudia molt, si vols ser un senyoret. Clar, això era quan a la gent amb una cultura mínima se'ls admirava, se'ls respectava i se'ls tractava de Don. En els temps que corren, amb la victòria de la cultura dels diners, dels guanys fàcils, dels "pelotazos" a l'estil Agag, és més d'admirar com es guanya la vida Belén Esteban o la senyora Aguirre, posem per cas.
La veritat, quan un ha treballat en un institut i ha passat per les aules/gàbies d'ensinistrament de cadells, li queden dos regusts: el de reconèixer-se en alguns dels seus deixebles o el de mirar de biaix als nombrossíssims productes del nostre fracàs escolar. I passa moltes vegades, per exemple quan vas a un restaurant i et trobes l'antic alumne que se te'n fotia a la cara dir-te: "desitjarà alguna cosa més, cavaller?". Quina manera més ràpida d'aprendre educació!
Segur que si pogués em donaria una puntada de peu; però ha d'aguantar perquè té un maître que amb moltes probabilitats l'està observant i no tolera un gest maleducat, malgrat un jornal de 800 €. mensuals.
Llavors un es pregunta si això del darwinisme social serà bo o dolent, si paga la pena que aquesta "carn de canó" perda el temps anant a les aules d'un institut o, si fóra el cas, no seria millor que aprenguera a parar taules i atendre el públic amb una dignitat professional que li procurara uns guanys més alts que els actuals.
Clar, posats a dignificar les professions, també ens comparem amb la resta d'Europa. Mireu Finlàndia. ÉS clar que les dotacions econòmiques per als col·legis dels país nòrdic no són les mateixes que les d'ací, ni de bon tros. A no ser que pensem en l'ensenyament privadíssim que, per cert, no té cap garantia de qualitat a casa nostra. Raons? Què prefereixen els millors alumnes de les universitats, treballar en la pública o en la privada? Per què? Per diners? Per estabilitat? Si pensem que els millors alumnes trien ensenyar en la pública, podem pensar en una qüestió evident: la privada no pot triar lliurement els seus recursos humans, és la segona o la tercera en elegir.
I si parlem de la clientela, ens plantegem fins a quin punt ser fill de tal o qual significa ser més intel·ligent. Només hi ha una cosa certa: a la concertada i a la privada no hi ha immigrants pobres. Ai, potser això és la clau de la qüestió. Hi ha pares que prefereixen que els seus fills no es barregen amb segons qui.
Jo també preferesc que els meus fills no es barregen amb segons quins pares i quines mares.

No hay comentarios: