MEDALLA D’OR DE L’HUMOR NEGRE
Sembla que els nordamericans han abatut Bin Laden. Una notícia tan esperada com poc tranquil·litzadora per a tots aquells que creiem que, mort el gos, no s’ha acabat la ràbia. Els dies posteriors a l’11-S, un savi, Noam Chomsky, feia una reflexió en profunditat del fenomen terrorista i donava la idea de l’acció portada a terme per aquells que, lluny de perdre alguna cosa, creuen que guanyen el cel.
D’això, a l’occident cristià, en tenim un munt d’exemples. Més encara, diria, de personatges que, espasa en mà, han conquerit el regne de la immortalitat entre els seus correligionaris. Tota una proesa segons com es mire. Si al fet de matar “infidels” sumem la importància de poder escapolir-se d’una primera immolació per seguir amb actes execrables, podríem dir que els autors d’atemptats com ara els del 11 de març de 2004, tenien bones raons per continuar vivint: repetir els fets més endavant. La qüestió –la bona fortuna, diríem—va derivar en la troballa de la policia d’un pis on s’amagaven ells i explosius, un pis en una ciutat propera a Madrid que va acabar saltant pels aires.
Però ara vé la senyora Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, i ens diu que Al-Qaeda no ha reivindicat mai els atemptats de l’onze M als trens. Se’m fa difícil entendre el mitjà de comunicació que els botxins d’aquella carnisseria poden utilitzar per comunicar-se amb la premsa. També em qüestione quin dels bocins de carn en què van quedar repartits els terroristes hauria de ser el responsable de comunicació de la cèl·lula islamista. Ignore si existeix un acord d’alguna internacional terrorista que en el seu codi deontològic incloga una clàusula que obligue els autors d’un atemptat a reivindicar-lo.
Llavors, la pregunta seria qui és més dolent dels dos: ETA o Al-Qaeda? Qui no ha respectat el pacte de cavaller terrorista? Això tampoc ens ho ha contestat doña Espe. La senyora s’ha limitat –que ja és una limitació més que evident en un càrrec institucional—a recordar que Bin Laden no havia assumit els fets de Madrid. El somriure institucional de l’exministra aznarista, com el dels xiquets que conten acudits escatològics, evidenciava l’alegria d’haver assolit –ella sola o en companyia d’algun ideòleg editorialista—un argument de pes per tornar a la teoria de la conspiració.
Habemus papa. Vol dir que si no va estar Al-Qaeda, va ser ETA? Lògic. Jo també tinc una idea semblant. Islero, un famós toro que ha passat a la història com l’hipotètic causant de la mort de Manolete, no va reivindicar en cap moment haver atacat el matador. L’humor negre és un dels parents del surrealisme. Esperanza Aguirre va equivocar l’ofici, tot i que encara està a temps de demanar tanda per a participar a “El club de la comedia”.
Sembla que els nordamericans han abatut Bin Laden. Una notícia tan esperada com poc tranquil·litzadora per a tots aquells que creiem que, mort el gos, no s’ha acabat la ràbia. Els dies posteriors a l’11-S, un savi, Noam Chomsky, feia una reflexió en profunditat del fenomen terrorista i donava la idea de l’acció portada a terme per aquells que, lluny de perdre alguna cosa, creuen que guanyen el cel.
D’això, a l’occident cristià, en tenim un munt d’exemples. Més encara, diria, de personatges que, espasa en mà, han conquerit el regne de la immortalitat entre els seus correligionaris. Tota una proesa segons com es mire. Si al fet de matar “infidels” sumem la importància de poder escapolir-se d’una primera immolació per seguir amb actes execrables, podríem dir que els autors d’atemptats com ara els del 11 de març de 2004, tenien bones raons per continuar vivint: repetir els fets més endavant. La qüestió –la bona fortuna, diríem—va derivar en la troballa de la policia d’un pis on s’amagaven ells i explosius, un pis en una ciutat propera a Madrid que va acabar saltant pels aires.
Però ara vé la senyora Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, i ens diu que Al-Qaeda no ha reivindicat mai els atemptats de l’onze M als trens. Se’m fa difícil entendre el mitjà de comunicació que els botxins d’aquella carnisseria poden utilitzar per comunicar-se amb la premsa. També em qüestione quin dels bocins de carn en què van quedar repartits els terroristes hauria de ser el responsable de comunicació de la cèl·lula islamista. Ignore si existeix un acord d’alguna internacional terrorista que en el seu codi deontològic incloga una clàusula que obligue els autors d’un atemptat a reivindicar-lo.
Llavors, la pregunta seria qui és més dolent dels dos: ETA o Al-Qaeda? Qui no ha respectat el pacte de cavaller terrorista? Això tampoc ens ho ha contestat doña Espe. La senyora s’ha limitat –que ja és una limitació més que evident en un càrrec institucional—a recordar que Bin Laden no havia assumit els fets de Madrid. El somriure institucional de l’exministra aznarista, com el dels xiquets que conten acudits escatològics, evidenciava l’alegria d’haver assolit –ella sola o en companyia d’algun ideòleg editorialista—un argument de pes per tornar a la teoria de la conspiració.
Habemus papa. Vol dir que si no va estar Al-Qaeda, va ser ETA? Lògic. Jo també tinc una idea semblant. Islero, un famós toro que ha passat a la història com l’hipotètic causant de la mort de Manolete, no va reivindicar en cap moment haver atacat el matador. L’humor negre és un dels parents del surrealisme. Esperanza Aguirre va equivocar l’ofici, tot i que encara està a temps de demanar tanda per a participar a “El club de la comedia”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario