Literatura catalana contemporània

MIRAR AMB ELS ULLS DEL CRONISTA. SOBRE L’ESTIL PERIODÍSTIC DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Els manuals de teoria de la literatura solen distingir entre els acostaments al fet literari des de l’immanentisme i aquells que ho fan tenint en compte l’entorn de la creació. El context històric, biogràfic, social, cultural, les circumstàncies d’emissió-recepció, són viaranys estratègics dels quals hom s’ajuda per entendre l’obra literària en la seua globalitat. I és clar que, entre la varietat d’elements que l’envolten, tots contribueixen a condicionar l’aparició del text i les seues interpretacions a posteriori.
Assumit aquest supòsit, ens plantegem la immediata aplicació dels estudis històrics i contextuals als nostres autors i a les seues obres, als més emblemàtics si cal i es creu que això encara no s’ha acabat de fer. I ens trobem, finalment, amb la ineludible obligació crítica i cívica, de recuperar un element bàsic i transcendental del poeta valencià contemporani més conegut i exportat, Vicent Andrés Estellés.
Resulta evident que la revisió biogràfica de l’autor ens porta a un punt on conflueixen la professió i la creació. El quefer diari li permetia emportar-se les eines de treballar a casa per començar un periple en el qual l’afecció va acabar sent l’ofici. Ens interessa, ara, parlar del que havia estat el primer treball, si descartem els lligams familiars més emotius amb el forn i un breu pelegrinatge que passa per Madrid i per Navarra.
La perspectiva d’un Vicent Andrés Estellés com a cronista de la realitat des del poema ha dominat les pàgines crítiques que s’han escrit sobre l’autor. L’Estellés observador de la València de la postguerra a través dels seus versos és el resultat final que va donar l’altre Estellés, aquell que treballava com a periodista, escrivia quasi a diari i mirava de reflectir el que hi havia al seu voltant. Van ser trenta anys de dedicació a aquesta rutina laboral que en cap moment es poden separar de la creació perquè són part de les vivències que condicionen la trajectòria poètica.
Així, vist més o menys frívolament, podria semblar que qui això escriu hagi volgut treballar en un camp poc explorat per eludir les qüestions fonamentals de la poesia estellesiana. No hi ha res més llunyà, es tracta de tocar un tema des de la complementarietat necessària, ajudant a la consolidació de la crítica amb un punt de suport històric i contrastat, al més pur estil de la vella crítica de documentació i d’arxiu. Recórrer les pàgines d’un diari al llarg de trenta anys de publicació implica cert patiment i algunes troballes curioses de les quals en donarem notícia.
Des de la lectura dels articles i dels poemes al diari Las Provincias, ens adonem de la formació que l’escriptor rebia, de les seues lectures, fins i tot dels trets d’estil que començaven a perfilar-se més enllà de la prosa, per a deixar petjada en el vers. Això per no parlar de les relacions socials i professionals que mantenia, algunes de les quals sorprenen per la seua inicial cordialitat.
Un recorregut per l’esmentada publicació periòdica des de la dècada dels cinquanta fins a les darreries dels setanta ens ajuda a explicar-nos la realitat d’un País i els lligams que el poeta mantenia amb ell. El seu treball de redactor en cap encara deixa amagades algunes de les possibilitats que ens portarien a determinar l’autoria d’articles concrets. Així i tot, ens adonem que tant l’anonimat, com la presència d’acròstics en alguns escrits i els pseudònims ens acosten a unes formes veïnes dels articles signats durant els anys de treball al mitjà.
Quan l’autor ja s’havia fet amb un nom, la seua presència al diari es va palesar sota el pseudònim Roc i es va manifestar amb una llengua viva i popular, la nostra, a la qual havia renunciat –per raons més que evidents— en els articles en prosa dels anys cinquanta i seixanta. En aquest punt esperem que els treballs d’estudi de la llengua de Roc acaben d’arrodonir el que ara diem, sobretot perquè s’hi observarà un autor molt lligat al dialecte i al col·loquialisme.
A més, això ens posa sobre la pista de l’estil, molt definit i estudiat en el cas del nostre autor. I com que l’estil, es diu, és l’home, ens portarà a veure els trets de creació estellesians en el treball com a periodista. Els temes, sovint enfocats des de l’òptica de l’actualitat valenciana, obrin el ventall en el qual trobem interseccions que, com el commutador elèctric, enllumenen els racons poètics per on passeja el lector.
I més encara, la voluntat de crònica del poeta és el testimoni perenne del que va ser notícia, dels fets i de les gents que avui són història. I mostra d’aquesta són les dades positives que ajuden també a concretar qüestions que encara no han estat aclarides. La relació Ombuena-Estellés, per exemple, és una de les més controvertides.

La temàtica. Els tòpics estellesians.

Una cosa que es repeteix a la poesia estellesiana i que sobta a aquells que s’hi acosten per primer cop, és la presència habitual del motiu poètic del cinema. Hi ha la Loren, que impressiona al poeta com a altres contemporanis –caldria recordar un vell i apòcrif anecdotari ribià– però que en el versos de Vicent Andrés surt de manera esparsa. I a les pàgines de Las Provincias ens trobem amb un Estellés que signa en espais dedicats al cinema. No ens resulta estrany, aleshores, observar cert veïnatge entre un món i l’altre. El cronista cinematogràfic dels anys cinquanta estava condemnat, per devoció i per professió, a trobar-se amb les actrius de més èxit en el moment.

Hay por ahí, por esas carteleras del ancho mundo, una serie de títulos deleznables en los que la actriz, todavía adolescente, luchaba a brazo partido por abrirse camino, por superar a toda costa las miserias de su infancia. Luego utilizó algunas armas que no se detuvieron ante el desplante ni aún ante el escándalo. («Carnet del domingo», 2-8-58)

No és sols la Loren («Bon dia»,7-7-60; 27-7-60), també la Lollobrigida («Bon dia», 2-8-58), Audrey Hepburn («Bon dia», 16-2-58); ens trobem amb versos dedicats per Roc a Brigitte Bardot, a la mort de Marilyn («Bon dia», 7-8-1962), fins i tot a les joves Claudia Cardinale, Raquel Welch («Bon dia», 21-1-67), mites femenins que desvetllen certa masculinitat en el crític cinematogràfic.
És de justícia afirmar que la tasca d’Estellés com a especialista en crònica del cinema i de la literatura no s’atura aquí, en la perifèria frívola. L’autor del «Carnet del domingo» aprofundeix en qüestions d’interpretació i d’adaptació. La segona de les parcel·les temàtiques del cinema sovinteja, fins i tot dedica articles sencers a ella, comentant l’actualitat del panorama internacional:

El cine francés, actualmente, sigue esa tradición cuidadosa e inteligente y de sus estudios salen, o en ellos se preparan, en los momentos presentes, diversas versiones que van, por ejemplo, desde Bonjour Tristesse a Los miserables (18-1-58)

En aquestes pàgines abunden les observacions sobre Lawrence Olivier en les adaptacions Shakespeareanes, sobre Emilio Fernández i la versió de La malquerida de Benavente, o Els invencibles a partir de la novel·la de Willian Faulkner.
El poeta que va al cinema és, per tant, l’escriptor al qual agrada comentar la dimensió literària d’aquest espectacle, consolidat i generalitzat en la societat del segle XX, i que es viu tant en aquesta dimensió com en la més íntima, aquella que no podia figurar a les pàgines dels diaris i que el poeta explica repetidament en els seus versos. Les vivències en la foscor del cinema i la mà que puja entre les cuixes de les xiques al darrer poema de L’Hotel París en seria botó de mostra.
La vessant culta i més casta de l’Estellés cinematogràfic deambula per les cròniques del diumenge, però en elles s’hi troba la tendència cap al gènere d’igual manera que hi ha present la literatura, sobretot el teatre. En aquest sentit tampoc podem oblidar els lligams de tipus biogràfic de l’autor amb el drama. Ho repetia en les entrevistes, i en parlava sovint, d’un gust jovenívol per les taules.
D’aquí que les seues apreciacions cinematogràfiques es deturen també sobre la interpretació dels actors. En un seguit d’articles de l’any 58, per exemple, es dedica a expressar les seues consideracions sobre la interpretació shakespeareana de Lawrence Olivier.
Més enllà de la dimensió d’entreteniment del cinema, l’Estellés crític no eludeix certs pronunciaments –prudents, això sí— sobre algunes pel·lícules que tenen determinada càrrega social. Amb el pseudònim Travelling (24-8-58) apareix signat un article de títol directe: «Proceso a la sociedad actual. De Los aristócratas a Las grandes esperanzas»:
En un principio fueron los italianos los que, después de hacer las crónicas europeas de las posguerra (sic), la crónica de las pobres gentes, iniciaron una especie de encuestas amargas, violentas, en las que se ponía en entredicho toda una sociedad. Todo esto culminó en «Proceso a la ciudad». «Proceso a la ciudad» evocaba una sociedad pretérita, pero las baterías apuntaban a unos objetivos claros, concretos, y la película produjo desazón. Los italianos produjeron este tipo de cine sin andarse con dengues, sin pararse en barras. Realizaron un tipo de cine amargo, directo.

El tast sobre el neorealisme mostra la discreció amb què es podia tractar una qüestió davant determinats temors. No podem oblidar que els periodistes, en aquells anys tan grisos, es veu sotmés a un procés de revisió que en els anys seixanta es convertiria en una responsabilitat concreta per obra i gràcia de la Llei de Premsa. Així doncs, la subtilesa, la delicadesa en enfrontar crítiques que, des de qualsevol esfera, poguessin ser desagradables al poder, s’hauria de fer amb tota la cautela. Les reivindicacions cíviques no podien anar despullades i, per tant, sovint assistim a una cerimònia curiosa que Estellés portava a terme a través de la disfressa d’innocència dels versos de Roc.
El cinema i la postguerra es donen la mà i ens porten, de manera ineludible, al noticiari oficialista que obria totes les sessions amb la imperial presència de l’àguila i una música inconfusible. Estellés s’ho mira des de la distància discreta del cronista i fa broma a propòsit de la dicció de la veu dels documentals:
Es interesante, en efecto, este capítulo –técnico y literario—que ha abierto el «Nodo» en sus actividades. Los paisajes de España, los paisajes y los temas plásticos más diversos y más henchidos de sugestión son desplegados en esas panorámicas semanales, en pinceladas vivas y con oportunos comentarios. Creemos, sin embargo, que debe cuidarse la pronunciación por parte de algunas «voces en off». No podemos olvidar un cortometraje sobre Mallorca en el que, al mencionar puntos geográficos –concretamente: «Cap Gros»- el locutor de turno se obstinó mesetariamente en cerrar a todo pasto todas las «oes» que se le ponían a tiro. Prosódicamente, sin duda, para este locutor era domingo y todos los acentos debían estar cerrados («Documentales de España», 12-1-1958)

Anys més tard tornava sobre els temes del cinema i de la dicció de manera separada. Pel que fa al primer, que ara ens ocupa, citaríem algun article de continguts molts interessants (15-6-1973) i d’altres que ens ajuden a evocar l’Estellés més eròtic, anecdòtic i divertit quan toca de passada títols maleïts en aquell temps: «El último tango» (11-9-73); «Discreto encanto de la burguesía» (11-10-1973).
El lligam que el cinema té amb l’erotisme és present en la cronologia de l’obra estellesiana. L’amor, el sexe, l’atracció femenina també van anar evolucionant amb els temps:
Roc, a vegades, sospira
veient, en un mostrador,
una “girl” d’eixes, lector
que el doctor li recomana...
Roc sent torbes en “l’andana”...
I bufa més que un vapor !
(«Bon dia», 2-5-1959)

Té el poeta una veïna
molt alegre i rodoneta,
que duu de cap al poeta
com vosté no s’imagina.
És una xica molt fina
i que val un Potosí.
La mire com va i com torna
i em dic, lector, per a mi,
amb un accent sense sorna:
!Ai, si jo fora fadrí...!
(«Bon dia», 17-4-1959)
L’estanquera del cantó
...
a voltes em du de cap...
(«Bon dia», 15-1-1960)
Vas armant molt de soroll
pel carrer, dolça xiqueta,
amb la faldeta curteta
--ai!—per damunt del genoll.
(«Bon dia», 12-4-1961)

D’aquests versos que no presenten una relació eròtica més llunyana del que permetia l’època, ens hauríem de traslladar a la prosa que evoca alguns enfocaments que desvetllaven l’erotisme del cronista i, segurament, també el dels lectors. A les pàgines escrites a primeries dels setanta ja trobem un altre enfocament que ara no es limita a la suggestió o la suggerència a partir de la llargària de les «faldilles». A l’article «Llibertat» (1-9-1973), per exemple, ens trobem amb un tema que, sense cap mena de dubte, a la nostra geografia tardaria en arribar. Aquells anys eren els de l’evocació de l’estranger com a excusa d’acostament a un altre tipus d’erotisme:
És el cas que, passant del molt discret i prometedor «sostenidor», es va arribar al «subjectador»; i d’aquest al no res ¿«L’étre et le neant»? Per aquelles lluminoses platges de Cannes, de Saint Tropez, hi ha una bel·licosa soltura que, de vegades, «si estan de bon any», té uns resultats, unes conseqüències molt alentadores.

En els articles que va escriure l’any 73 amb motiu de la seua visita a Cannes i del seu viatge a Hamburg ens trobem amb un Vicent Andrés que proclama la seua atracció per la feminitat en textos com l’anterior i d’altres en els quals es refereix a hostesses, cambreres o, simplement, als comentaris sobre les excursions nocturnes d’algun dels pirotècnics que acompanyava.
L’aportació periodística, en aquest sentit, no estaria llunyana del retrat de la vida amorosa del País, de les seues repressions i de les petites llicències luxurioses que es van permetre en els darrers anys del franquisme:
La gente se mete en las calles del amor y el perdón, en el callejón de las ventanas –las famosas ventanas o vitrinas—donde se ofrecen las mujeres, y donde los hombres, desde la calzada, las miran. A veces, inicialmente se llega a un acuerdo, después de considerar y casi de sopesar ópticamente los bienes de la hembra. La muchacha abre la ventana. Es la hora de la oferta y la demanda.
(«Hamburgo, mi corazón (1): Introducción y caos», 9-10-1973)

La postguerra.
Resulta evident que, aquest nexe històric que acabem de referir, és latent en l’obra d’Estellés. Dels renglons que escriu el nostre autor es desprèn la flaire de la postguerra.
Les reclamacions sobre l’enllumenat deficient, sobre el penós estat del paviment dels carrers, sobre la manca de rigorositat horària dels tramvies, es deixen passar sota l’aparença de la broma:
A fosques, plena de danys,
et mire, Alameda, encara.
Et mire, Alameda, ara,
plena de clots i esgarranys.
(«Bon dia», 13-3-59)
Els carrers estan corcats,
ah Roc, des del paviment
(«Bon dia», 8-4-59)

¿Recordes aquells tramvies,
lentíssims i tots de groc?
El pobre cor s’esmuny, Roc,
a l’ombra dels antics dies
uns dies a poc a poc
sobre eixes polsoses vies
(«Bon dia», 5-1-60)

M’ho ha dit una veïna,
dona de molt de cervell:
“Sempre, al costat del rastell,
hi ha basses de gasolina,
i només fem que esvarar
en quan baixem de l’acera.
¿On anirem a parar?”
“Mire vosté –li dic jo—,
segons lo que vosté em diu,
anirà a parar al riu
a causa de l’esvaró.”
(«Bon dia», 9-7-1060)

A la darreria dels cinquanta encara plana l’ombra espessa i mísera de la riuada i del posterior pla de canalització del Túria pel Sud de la ciutat. Tampoc el tema és aliè a aquest escriptor, com no ho són les rutines diàries ni l’esbarjo dels diumenges. Així, l’ambient de postguerra que recorre les pàgines de les Horacianes guaita en alguns dels escrits estellesians que retraten la realitat del moment:
En el Puchol Nou hay delicadas señoritas empleadas que no quieren llegarse al Saler, porque en las playas hay mucha inmoralidad, y se sientan en tierra con las piernas diestramente cruzadas debajo de la falda, y se las arreglan de manera que la falda, extendida, forma una circunferencia multicolor: son unas señoritas que asemejan, pongamos por caso, frágiles flores de percal. En el Puchol Nou hay inocentes niños en cueros que se revuelcan a tortazo limpio. Hay, también, panzudos niños con el combligo como un tapón de botella de champán.
(«Bajo las lonas del “camping”. Domingo en el Puchol Nou», 31-8-58)

Els ambients de postguerra són tan constant en els versos de Roc com en algunes de les composicions més conegudes. Vegeu, si no, aquest fragment que ens suggereix el Llibre de Meravelles:
¿Recordes aquells tramvies,
lentíssims i tots de groc?
El pobre cor s’esmuny, Roc,
a l’ombra dels antics dies.
Uns dies a poc a poc
sobre eixes polsoses vies
(«Bon dia», 5-1-1960)

D’altra banda, el posicionament cívic i polític d’Estellés davant de temes concrets es deixa notar, per exemple, en qüestions que van ser molt controvertides en el seu moment. El 19 d’agost de 1960 es va manifestar en contra de la possibilitat que es vengués la Mata del Fang de l’Albufera i des de les pàgines del periòdic feia una crida a tots els valencians.
Ocasionalment ens trobem amb l’Estellés més amarg i més lligat al món de la postguerra que s’esmuny de censures amb un poema que copsa pel que es pot interpretar. El seu homenatge particular al poeta Ausiàs March proclama tota la foscor i les misèries del moment (1-3-1959):

«De cos present»

Hi ha, sobretot, l’afany de ser explícit.
No hi ha res clar. No pot aclarir-se mai res,
definitivament. Només s’hi pot anar
a més penombra encara.
...

Allò que un fa es desfà. Ho desfan lentament
miserables insectes. I un ho sap. I un no pot
evitar-ho: és ben lògic, és un procés, són coses,
el procés natural, allò previst, uns tràmits,
tot estava previst des del primer moment.
Les galtes, i les cames, i els ulls, i el front, les mans...
Els purs camins dels besos els fan, bruts, uns insectes

ENDREÇA
I haurem d’esperar més, Ausiàs, més encara,
i llavors un serà això només: espera.
No tot s’haurà resolt: arribarà, aleshores,
només a la frontera. A la frontera hi ha
prades, hi ha rierols, i hi ha infants –ho se bé!
Però hi haurà aleshores, més tràmits, més instàncies,
els papers, els segells, les preguntes –encara,
i més segles encara. Lluny, esvelta i daurada,
verda i alta, la Vall. Els arbres de la Pàtria.

Sota aquesta forma dialogada ens adonem que la construcció de la metàfora de la frontera esdevé la imatge del que la crítica ha destacat en Estellés i en altres escriptors del seu temps. Allò que es va anomenar «exili interior» i que ha servit a Dominic Keown (2000:136) per defensar certes analogies entre Estellés i Espriu, es presenta en el que el crític britànic considera la «manipulació estètica del fet històric». Si Keown ho explica per les analogies manifestes entre l’Estellés i els autors de la llatinitat, aquí ho podríem fer pels lligams lingüístics que evoquen el patriotisme i els sentiments. El motiu ausiasmarchià de la mort i la descomposició del cos no és una altra cosa que la invocació de la figura del gran poeta a través de la qual es marca una afinitat amb el temps present, però amb l’esperança oberta a un futur millor, verd –amb el record cinematogràfic de la vall verda com a símbol patriòtic, si es vol— esperançador.
Amb tot això podem intuir els sentiments més íntims del poeta que observa el que hi ha al seu voltant, una societat, la societat de la postguerra, en la qual els canvis anaven fent-se notar poc a poc. El pas dels moments més foscos d’aquest període a les etapes de certa prosperitat econòmica també deixen la seua petjada en els escrits estellesians del periòdic.
Un dels episodis que marca el canvi de l’etapa grisa cap a un esdevenidor d’obertura i de progrés econòmic el va marcar clarament el turisme: «De dia en dia el turisme// està prenint increment» («Bon dia», 1-6-1963), ens diu. En aquest sentit no podem oblidar que l’acostament al mediterrani per part d’aquelles cultures que es consideraven «europees»; és a dir, que quedaven Nord enllà, constitueixen un símbol alhora que marquen una fita històrica per a les nostres costes:

De cuando en cuando Europa va y descubre el Mediterráneo. O se lo hacen descubrir. Ahora estamos en una de esas. Por las noches, entre los pinos, palpitan lucecitas de colores, se oyen en el corro de las armónicas, alegres y melancólicas melodías europeas que bajan, con las doradas trenzas golpeándoles la espalda, desde Alemania, desde Austria, desde Suecia. Hay momentos de una emoción suave y explicable. La gente tiene unas atroces necesidades de convivir. Las gentes de Europa, de una manera instintiva, apresurada, se buscan las unas a las otras, en los bosques, a las orillas del mar más viejo.
(28-8-58) «Bajo las lonas del camping»


Aquest fragment no queda llunyà de l’estrofa que ara oferim:

Pins del Saler en el migdia clar,
ple d’una llum que et cou a les pupil·les,
les muses es despullen en el cotxe,
ixen amb el bikini a mig posar.
(«Plant», de L’inventari clement, V)


Des d’aquest mediterrani que ja havien descobert Byron o Goethe, el turisme oferia la possibilitat que l’escriptor local observés allò que hi havia fora del seu àmbit. No únicament les trenes daurades sinó també unes formes de cultura i de comportament social a les quals, segurament, no s’estava avesat l’any 1958. Aquest motiu temàtic ens mena a l’observació de l’alteritat des de la perspectiva local. De nou la reclusió de l’individu en un àmbit llòbrec i repressiu contrasta amb uns referents externs que simbolitzen la llibertat i la prosperitat, cosa que es manifesta a la poesia del nostre autor a través de la mitificació dels paisatges i els llocs de l’estranger, com bé s’ha encarregat d’assenyalar Vicent Salvador (2000:85) quan va marcar els lligams entre la poesia estellesiana i Hamburg:
Ara bé, Europa no és només el món de procedència del turisme o de les informacions noticioses de caire innocu per al règim franquista. És també el lloc d’emigració on els paisans del poeta han de buscar treball per suportar la misèria d’uns anys de penúria econòmica

Hamburg és, de fet, la descoberta d’Europa als ulls del periodista i als ulls del lectors. El viatge que realitza el 1973 a la ciutat alemanya enviat pel periòdic és la vivència que alimenta temàticament el cronista –en la sèrie d’articles titulats «Hamburgo, mi corazón» (9-10-73 a 14-10-1973)—i el poeta. El primer, sobretot, perquè es converteix en aquell que informa, dóna notícia d’allò que –eufemísticament o no— es va anomenar «aperturisme»; és a dir, la declaració de la fi de la postguerra, l’observació clara del contrast, que després es faria més palesa en les memòries del Tractat de les maduixes (1985), en el qual es detallen certes coses que no podien ser publicades al diari però s’intuïen.
Estellés tendeix, durant els setanta, a recuperar aquelles coses, els records de la postguerra. A les pàgines del diari ho fa com als seus poemaris, evocant llocs i persones. D’això en queda mostra en sucosos articles de records com el dedicat al pa («Bon dia», 20-9-73) o al record del Madrid que havia conegut, contrastat amb el que retratava Gonçal Castelló («Bon dia», 9-8-73). Fins i tot deixa anar una mirada nostàlgica per la geografia menor de l’Horta:
L’Alqueria:
Fa molt de temps que no he anat per l’alqueria el Pi. Total...de vegades rebia notícies, lamentables, sobre l’estat en què es trobava. De vegades ho creia i de vegades secretament, confiava en alguna cosa encara, en algun remei, en algun miracle, en algun micapà. Un bon amic ha deixat a les meues mans una col.lecció de fotografies que ha fet. Son un document dramàtic, incontrovertible. L’Alqueria del Pi, com tantes coses en aquest món, en aquest Pais Valencià, se n’ha anat a pacte.
(11-1-1974)

Però si cal parlar de ciutat, evidentment la ciutat estellesiana per antonomàsia és València. Tot i ser un escriptor nascut a Burjassot, viu la geografia urbana amb la intensitat que mostra aquell «Cos mortal» del Llibre de meravelles, com viu les baranes del riu i la fira. Si en l’obra suara citada aquests motius són presents constantment, no cap dubte que les seues vivències de la postguerra i tardofranquisme estan lligades als llocs evocats. En els versets de Roc són constants les referències a la temàtica local; més variades, això sí, fins a la primera meitat dels seixanta. A partir d’aquell moment s’observa certa recurrència a tocar la temàtica de la climatologia i del futbol i arriba al punt que en els setanta es fa reiterativa i poc original. Ara bé, la crònica local de Roc desperta interés puntualment per les al·lusions satíriques a les quals ja hem fet referència:

Deixem per hui les cançons,
deixem les bromes també,
i parlem, perque convé,
de... l’olor dels arbellons.
Són unes emanacions
que et maregen de repent
amb un “aroma” insistent
difícil de definir.Fa temps ho volia dir,
i no trobava el moment.

(POSTDATA:

Perdonen esta “instantània”.
Mes creu Roc, bona persona,
que algo hi ha que mal funciona
en la “ciutat subterrània”.)
(«Bon dia», 29-12-1959)

Pues té un tema la central...
“la flaire” de l’urinari
(«Bon dia», 21-2-1960)

Aquest joc d’ingeni que ens recorda cert estil faller no amaga uns continguts crítics cap a la vida local. El pas dels anys, però, marcaria la tonalitat patètica del seu cant a València. El pathos estellesià es fa ben evident en els escrits en prosa al diari i s’agermana amb la lírica de manera indefugible, en la cançó adreçada a la ciutat i al País:
“Altre dia escriuràs el teu cant a València...” Crec que fou així, crec que fou un pobre vers com aquest el que vaig escriure, fa un muntó d’anys, en algun llibre. Defugia, aleshores, tota possibilitat d’èmfasi. L’èmfasi ens ha perdut freqüentment als indígenes. Ho recorde ara amb una mica de tristesa, amb una mica de fúria, potser perquè estime que ha arribat el moment: el moment del meu cant, personal i col.lectiu a aquesta terra, a la meua terra. De fet, em trobe des de fa uns mesos, lluitant amb aquest cant, amb el qual m’agradaria concloure, pràcticament, la meua vida. («El Cant», 22-4-1974)

I el cant d’Estellés també és un cant d’estil popular, com la temàtica dels versos de Roc, que s’endinsen en els constums, en la quotidianitat. Així ho podem comprovar quan parla dels carros carregats de garbons («Bon dia», 23-9.-192); del carret de l’orxatera («Bon dia», 7-6-1960; 23-6-61); de la Pasqua i La Tarara, de les processons del Corpus(«Bon dia», 16-6-1960) o, simplement, de l’elogi de la migdiada(«Bon dia», 24-8-1960), de la flaire de la carn torrada («Bon dia», 26-12-1959), dels melons d’Alger («Bon dia», 27-8-1959) o del tan conegut pimentó torrat amb oli, de poètica exaltació. Tots aquests costums, units a una voluntat manifesta de «fer València» («Bon dia», 5-4-1959) lligada a la pràctica ancestral.

La llengua i la pàtria
Aquest desig de cantar a València i al País Valencià s’amplia amb el projecte, editat pòstumament, del Mural del País Valencià. Tot i que la vessant lírica resulta més interessant des del punt de vista literari, la documentació, el coneixement efectiu de la geografia, va perfilant-se en les pàgines escrites en prosa i en alguns dels versos de Roc. Els seus viatges per la nostra geografia, a més d’algunes aproximacions al Principat i a Les Illes, són dignes de tenir en compte perquè expliquen també les relacions personals i literàries. Del viatge a Mallorca, per exemple, deduïm el primer contacte amb Villalonga, la lectura de Rosselló-Pòrcel, la visita a la calaixera de Mossèn Alcover... Les terrasses en la festa d’Elx («Bon dia», 15-8-1959; 14-8-1960; 14-8-1962; 15-8-1968), la Romeria de les Canyes a Castelló («Bon dia», 1-3-1962), als pobles de Castelló que anava visitant(«Bon dia», 6-7-1962), els Moros i Cristians d’Alcoi («Bon dia», 23-4-1960), les cròniques de la comarca del Palància i les constants referències a la Ribera i a la Safor, són la mostra d’un lligam a la terra que es va fer més ferm amb el pas del temps. Tant és així que a les columnes escrites l’any 1973 encara reprén les relacions amb la terra valenciana i les seues gents: amb el pintor Porcar a Castelló, amb Alacant, de nou amb Elx
Aquest compromís cívic es manté sempre. El to reivindicatiu de l’ús de la llengua, malgrat les imposicions i les prohibicions, va ser la de la recuperació del teatre valencià («Bon dia», 23-7-1959); («Bon dia», 13-8-1960). En els temps de la postguerra ho va fer des dels versos de Roc, segons podem veure a continuació:
Veureu, primer, la bandera.
Voldria ser eloqüent
i dir-vos lo que se sent
veient passar la Senyera.
Va ser l’emoció primera
de la Pàtria, ja fa uns anys.
Foren, després, els afanys
i fon, també, l’escomesa
d’una alta esperança encesa
a prova de desenganys.
....
De peus a la voravia,
veient passar la bandera.
I alta com altra Senyera,
la llengua de cada dia!
(«Bon dia», 9-10-1959)

La vocació patriòtica no s’atura en l’exaltació de la pàtria, de la llengua i de la bandera, temes que reprendrà en els anys setanta, sinó també en la reivindicació dels escriptors valencians. Abans ja hem referit un poema dedicat a Ausiàs March. Hi ha, però, moltíssimes al·lusions més al poeta. A més d’ell trobem una relació íntima amb la poesia de Llorente. Si és ben cert que «Vora el barranc dels algadins» es constitueix en el referent aprofitable per a la paròdia en aquell altre «Vora el barranc de Carraixet», també ho és com a via d’homenatge(«Bon dia», 14-11-1959); sobretot en el número que el diari va treure al carrer amb motiu del centenari de la publicació. L’edició de l’epistolari de Querol («Bon dia», 17-6-1961) és un altre motiu temàtic; Bernat i Baldoví («Bon dia», 12-9-1961), Corella, Blasco Ibáñez («Bon dia», 28-1-1968), Jaume Roig, apareixen sovint en escrits del nostre autor.
També es dedica als escriptors coetanis com ara Soler i Godes («Bon dia», 12-9-1961), Vicent Ventura (25-5-1960), Gil Albors («Bon dia», 20-6-1968); Josep Pla («Bon dia», 24-8-1973), Ferrer Pastor(«Bon dia», 29-7-1960); J.Ernest Martínez Ferrando («Bon dia», 17-2-1961), Llompart, Fuster...
L’evolució de la seua trajectòria és, lògicament, cap a la presa de posicions més clares segons s’anava diluint la fúria repressora, en els moments anteriors a l’aparició del vendaval anticatalanista de la mal anomenada transició democràtica. Hi ha, doncs, un Estellés que s’amaga rera els motius culturals i folklòrics i un Estellés més conegut com a poeta des de l’any 1972 que deixa anar les seues opinions amb més lleugeresa. Aquest periodista del tardofranquisme és el que, des del compromís crític, desvetlla consciències i odis. Al fons d’això, la grisa imatge d’Ombuena –Suetoni, sembla ser, per mèrits propis—que abans havia estat un company de viatge. No es pot amagar que Estellés li va dedicar una ressenya al llibre Papeles (14-1-1968), col·lecció d’articles del director del periòdic. Ja feia temps que José Ombuena havia emmalaltit d’anticatalanisme i, si es va convertir en aquell Suetoni que malparlava de Cèsar, segurament ho seria des de 1963. Tot i això, encara haurien de passar deu anys perquè l’enemistat es fes palesa.

L’estil
I en tot aquest allau de referències de caire patriòtic es va mantenir la fidelitat a la llengua sempre que es va poder. A més, malgrat el trànsit obligat a la llengua oficial d’aquells anys, hi ha la permanència de l’estil. Les afinitats estilístiques entre l’autor que empra una llengua o l’altra manifesten que, mentre es va anar forjant una manera d’escriure, els trets personals es van superposar sobre l’opció lingüística. No cal dir, això sí, que l’habilitat i el coneixement de la llengua pròpia fan que els escrits en català perdin l’ampul·lositat aparent dels castellans i vagin amerant-se del to popular i planer que va caracteritzar la seua poesia.
En aquest sentit, en l’afinitat entre la poesia i els escrits del diari, haurem de fer algunes consideracions de tipus estilístic que copsem quan llegim tant els versos de Roc com els escrits en prosa. Passem, ara, a veure en quins aspectes es fa concreta l’empremta estellesiana a les pàgines del diari.
En primer lloc el col·loquialisme que ha estat al·ludit abans es palesa de forma evident en els escrits de Roc i en les maneres de rescatar amb versemblança l’entorn més immediat. Aquesta comunió estilística trenca ocasionalment amb la normativa més elemental i l’autor juga, per exemple, amb l’expressió «otony» en lloc de tardor.
L’escenari –l’acreditada plaça de l’Almoina- “està ahí”. I cal propiciar, cal continuar aquelles representacions utilitzant tots els mitjans possibles: per exemple, les mateixes roques. («El racó de cada dia: Representacions» ,11-1-1975)

De vegades els personatges dels reportatges estellesians solen parlar en valencià. És a dir, hi ha una voluntat de reportar el discurs de la classe popular amb els quals entra en contacte en un Estil Directe clar i contundent. Aquest peculiar canvi de codi es trasllada també en la introducció d’algunes expressions genuïnament valencianes o amb un valor semàntic molt concret que difereix de les seues equivalències en castellà. L’adolescent fetillera (per ‘melindrosa’) de la qual parla en el reportatge del «Bajo las lonas del cámping: Domingo en el Puchol Nou» (31-8-1959) o quan afirma:
Luís Bruchú está un poco sordo («estàs com una rella» comentaria el «Coronel»). Yo le recuerdo, innumerables veces, saliendo del caos de una «disparà» alucinado,...
(«El salario del miedo (2): sala de espera» 9-9-1973)

Aquesta opció estilística parla, per se, d’una modalització en la qual el castellà sembla un encotillament dins del qual l’expressió autòctona –en la llengua majoritària dels lectors d’aquell periòdic— sobresortia com un broll espontani i directe.
El col·loquialisme, l’expressió que contrasta amb la tonalitat lírica d’algunes línies de l’Estellés ens recorda sovint l’autor que trenca, a la fi dels seus poemes, amb la tonalitat aconseguida durant tot el poema. Els versos de Roc, com ja hem vist, sovint ho fan amb una voluntat humorística, d’aclucament d’ull al lector, de vegades fent referència a un repertori eròtic i festiu comú.
. Estic desafiant com si res a Thomas Mann: veig la seua Muntanya màgica, incitant, que em demana, em sol.licita, m’implora que l’agafe i la llegesca i l’adorga. Que es fota! («El dies que fan camí
Unes lectures, uns desficis» , 21-1-1975, p. 5)

Però aquest to es trenca perquè hi ha un de creat prèviament, aquell que sol predominar i que potser confereix un lirisme digne d’interés. Els superlatius absoluts com ara «castíssim» («Bon dia», 31-10-1962), «lentíssim» («Bon dia», 11-12-1966) ens refereixen el poeta més conegut.
En la mateixa línia opera la utilització d’estructures paral·leles; sobretot pel que fa a la sintaxi que, si bé és cert que en la lírica s’empra com a recurs retòric, en la prosa periodística no solen abundar. Fins i tot aquest paral·lelismes es concreten en repeticions de sintagmes o lexemes: «iniciava una feina, iniciava un camí, encetava unes possibilitats» ( Lletres de batalla, «Folk», 9-9-1973); «sus buenos, sus astutos, sus innumerables amigos del Palmar» («Bajo las lonas del cámping: Domingo en el Puchol Nou» (31-8-1959).
Una de les habilitats estilístiques de la prosa estellesiana, sens dubte, és la capacitat per a la metàfora. Des dels seus inicis com a cronista cinematogràfic i les referències al «lienzo de plata» passant per el «chorro de claridad», a l’originalitat de la metàfora estellesiana de síntesi gràfica en «esto del cámping no todo es echarse la casa a la espalda» , «los ojos a punto de rompérseles de tanto interés como ponen».
«El vent» és una de les formes estellesianes de més clara referència als rampells, a l’activació dels desitjos primaris, a l’entrada en funcionament de quelcom instintiu que per al nostre autor es canalitzava a través d’aquesta metaforització, fins i tot convertida en huracà, com era el cas del conegudíssim poema «Els amants» de Llibre de meravelles. En la seua prosa i en els escrits de Roc la metàfora també fa aparició amb la seua utilització en aquest sentit.
A mí, el vent, aquest vent cec, aquest vent bestial, em retorna , amb una certa nitidesa, dies passats, els dies de la infantesa, una infantesa que de sobte veig agitada, enduta pels vents, els vents i els forats. Veig les fabuloses polsegueres pels camins de l’horta, per Borbotó, per Carpesa, per Benifaraig. El vent, les polsegueres, inventaven i destruïen successives catedrals efímeres. No hi havia manera de defensar-se contra el vent.
(«Lletres de batalla:Els vents» 7-2-1974)

L’escriptura d’Estellés, té, com ha assenyalat Vicent Salvador (2000:67) en fer referència a la seua retòrica, una tendència cap a la construcció metonímica que també hem de destacar en la prosa de l’autor:
Era la pàgina –i de vegades, les pàgines-, mortuòria, de les esqueles, totes formals i doctes: de negre, arrenglerades com els nínxols. («Lletres de batalla: Novetats»; 1-V-1976)

Perquè Xàtiva “està” plena de noms , de noms i de fonts, i el cens de les seues fonts i dels seus noms il.lustres és una glòria (…)
Xàtiva quedava més enllà, amb els seus arbres episcopals,(…) Recorde una nit de fira, una nit de calor de melons d’Alger.
(«Els dies que fan camí: La costera de Xàtiva»,1-3-1975)

Admirable, aquest Ovidi que ara ha cantat Alcoi! (Ara? Duu segles i més segles cantant-lo!) («El dies que fan camí: Unes lectures, uns desficis» 21-1-1975, p. 5)

Pense en el llibre en el nostre idioma («Lletres de batalla: Els llibres», 10-2-1974)

Igual que la metàfora s’obri a la inferència per part del lector, en la ironia trobem que es demana un exercici semblant per a la interpretació. Recordem aquell “Cos mortal” de Llibre de Meravelles que passeja els carrers de la ciutat més interioritzada i que acaba amb un irònic “La avenida del doncel Luis Felipe García Sanchiz”. El cronista de cinema dels cinquanta ja dóna la imatge d’un ironista, tan fi com va poder, que s’encarregava d’assenyalar alguns dels defectes més palmaris del Nodo quan recorria els llocs de l’Espanya incipientment turística.

L’adjectivació: Pérez Montaner/ Salvador (1981: 64): doble adjectivació anteposada i postposada al nom.; caràcter abstracte i altisonant; l’ús habitual de “amarg”;

La alegre y soberana gratuidad, la rumbosa propina de una ensalada, la humilde y desvergonzada opulencia de la lechuga, ... («Camino de Menton (3): La fiesta de los ojos», 5-9-1973)
Motivo ha habido, en la cinta, que diríase percibirse la sensación astillada y frenética, de que... («Carnet del domingo: directores», 9-2-1958)
Se siente la necesidad atroz, insoportable, de abrir en canal la obra de Cavanilles («Valencia y sus museos: La prehistoria, en la Diputación», 4-9-1958)
«uno ha recordado, de una manera fulminante, una bella, lenta, jugosa palabra italiana»(«Bajo las lonas del cámping: Domingo en el Puchol Nou» (31-8-1959).

Els quantificadors (Pérez/ Salvador, 1981: 67): “un glop de vida”; “un mos d’intimitat”...

La utilització dels adverbis en –ment, moltes vegades reduplicant-se “Furiosament, mansament, plou i plou en les terrasses, plou i plou en els carrers” («Bon dia», 22-1-1967)
Adolf Piquer Vidal
Universitat de Salamanca