Literatura catalana contemporània

El text següent correspon a la meua participació en el Congrés d'Hispanistes Alemanys celebrat a Leipzig en abril de 2001. Qualsevol coincidència amb publicacions posteriors d'altres autors/-es és simplement això. En tot cas, en un futur publicarem documentació important que reforça les nostres afirmacions.



EL GÜERO QUE VENIA DE MÈXIC

Si en les pàgines anteriors hem fet referència a la temàtica i a la forma literària, a l’evolució del conte a partir del segle XX, a la relació avantguardista del meravellós i a la forma lingüística utilitzada en la renovació formal del relat, ens queda per endinsar-nos, en aquesta segona part, en els terrenys de la relació del text amb el context. La nostra ideologia ens porta a decantar-nos per una postura en la qual es considera determinant la importància de l’entorn en la creació literària. Com a exemple seguirem emprant el mateix autor.
El senyor Pere Calders, natural de la comarca del Vallés, fincat en la seva joventut a Barcelona, va passar per un periple en res aliè a molts dels seus coetanis. Fins i tot diríem que, en la pobre mesura que coneixem els documents i els fets històrics, va tenir una mica de fortuna en comparació amb alguns que passaren penúries més grans i deixaren totes les pertinences, vida o salut pel camí.
Acabada la guerra civil s’havia vist obligat a exiliar-se a França donada la seva adscripció comunista. I això no vol dir que els feixistes perseguiren únicament els comunistes, sinó més aviat tot allò que fes ferum a catalanisme. Si observem les dades de l’exili ens adonem fàcilment que el nombre d’escriptors exiliats va ser superior al d’escriptors que es van quedar a casa. La cosa era evident, el feixisme no entenia de lletra i la pell d’un militant actiu de la reraguarda es pagaria a bon preu.
Després d’un seguit d’aventures molt pròpies del moment, va aconseguir arribar a Mèxic, on viuria durant alguns anys i on va fundar una nova família després del seu matrimoni amb Rosa Artís-Gener, germana d’Avel·lí Artís Gener, col·lega-cunyat inseparable del nostre autor durant el que restaria de les seves vides, autor de documents sucosos sobre la realitat mexicana i testimoni de les peripècies vitals de Pere Calders.
Sovint s'ha comentat la solidaritat que Mèxic va oferir als exiliats republicans; moltes vegades s'ha parlat, tant des dels fòrums de la hispanística en general com dels estudis històrics de la literatura catalana, de l'èxode i de l'acollida que van tenir els nostres escriptors —caldria citar ací Manuel Aznar i Maria Campillo com a autoritats en la matèria. En comptades ocasions, no obstant, ens hem acostat al contrast de cultures que va suposar l'exili entre els escriptors catalans. Pere Calders és un dels autors que amb major habilitat han mostrat la cultura mexicana des de l'òptica de l'europeu. Tot això repercuteix en la nostra recepció de manera molt semblant al que observem en contemplar aquelles fotografies del Mèxic més pobre i típic realitzades amb mestratge singular per Julio Cortázar i per Juan Rulfo, a qui Calders va tractar personalment.
La fiabilitat de les dots observadores de Calders no es posa en dubte, n’havia donat bona mostra com a dibuixant i articulista en els anys de la guerra a propòsit d’altres motius. Com el mateix autor s'ha encarregat de ressenyar en repetides ocasions, va passar la tercera part de la seva vida a Mèxic (1939-1962), més de vint anys escrivint i treballant en oficis diversos. Una bona part dels seus llibres van ser escrits en aquesta època, com veurem a continuació.
Pensem per un moment que allò que redueix el mercat literari en llengua catalana dificulta la professionalització. Si hi afegim que un escriptor exiliat i poc acceptat entre els seus no publica el que volgués, sinó més aviat el contrari, ens trobarem amb la imatge de Pere Calders i molts altres com ell. Si continuem sumant-hi alguns estigmes que li van comportar problemes, tals com la seva ideologia, que no era acceptada de bon grat entre els escriptors catalans més conservadors de l’exili, o la seva forma d'escriure, rebutjada pels crítics i escriptors que van romandre a Catalunya durant la postguerra, ens podem aproximar a una idea del que realment va ser: un home silenciat en la seva faceta literària durant un ampli marge de temps.
Hauríem d'esperar fins a finals dels anys setanta per a veure emergir la figura de Calders amb una altra dimensió. En això van concórrer una sèrie de circumstàncies que ja s’han explicat: l'èxit notable que va tenir la narrativa hispanoamericana en aquells anys i l'adaptació teatral d'alguns contes de Calders pel grup Dagoll Dagom en la seva obra Antaviana. El caràcter innovador i màgic que els textos de Calders aportaven al teatre van fer reviure la figura de l’escriptor que des dels anys seixanta, tornat de l'exili, havia defensat —això no vol dir que la practiqués sempre i continuadament— una estètica narrativa en què el fantàstic fos acceptat com a mostra d'enginy i originalitat. Exemple d'això són els seus articles «La tristesa com a estil» (1963) i la sèrie d'escrits titulada «L’exploració d’illes conegudes» (1966), mostra evident del compromís del nostre autor amb una literatura semblant a la que es produïa en els països iberoamericans.
Si en els primers capítols hem tocat la qüestió de la ficcionalització, no podem estar-nos, ara, de fer referència al transterrament i el contrast cultural que això va implicar. D’una banda perquè la nova cultura que el va acollir va suposar un contrast notable, d’altra perquè quan va tornar, hauria d’assumir una distància cultural, social i política sorgida durant el període d’estada a l’estranger. Era un home, ho hem dit amb altre motiu i hi insistim, de la preguerra.
L'alfabetització en català en temps de la Lliga Regionalista i la Mancomunitat Catalana, dissolta en 1923 després del cop d'estat de Primo de Rivera, va ser una de les claus per a la iniciació de Calders en la lectura i escriptura en aquesta llengua. D'ací deriva una fidelitat lingüística que alguns dels seus coetanis no van aconseguir explicar-se. Més tard es va iniciar en el camp del periodisme amb la seva participació en publicacions com La Publicitat, El Diari Mercantil o Avui, que li van servir per estar en contacte amb els animadors culturals de la Catalunya dels anys trenta. Així s'explica la connexió amb les avantguardes i els seus coneixements de la narrativa europea occidental. No oblidem, per exemple, les seves lectures de Jules Verne, Pirandello i, sobretot, Massimo Bontempelli; tampoc, però, les d’altres escriptors llegits en l’exili i que ajuden a entendre el manteniment de determinades postures estètiques.
La seva formació contribuir a la formació d'un escriptor admirador dels autors del grup i de la revista 900. Les visites de Pirandello i Bontempelli a Barcelona, la relació d'aquest últim amb un grup d'escriptors espanyols del que les tertúlies en la sagrada cripta de Pombo serien una bona mostra, la fruïció amb què es devoraven les novetats procedents d'Itàlia i de França en el moment, condicionen un tipus d'art enderiat a subvertir l'orde estètic vuitcentista.
Els companys de viatge en aquestes excursions literàries no formaven, certament, part dels grupúsculs terroristes que havia catalogat el professor Joaquim Molas; ara bé, hi ha una certa delectança per allò nou i per un humor evident en els seus escrits, és una de les coses que observem en comú entre Calders i els col·legues de l’anomenat grup de Sabadell. De Pere Quart i Francesc Trabal ens podríem servir per fer una visita guiada a l’humor i la literatura de l’època. L’home que es va perdre de Trabal, ha estat considerat per alguns com un punt d’unió temàtica amb la producció del nostre autor.
El fet és clar, l’humor i la fantasia es deixen veure a Primer arlequí (1936), un llibre de contes en què no sols es trenquen les expectatives del real; també el meravellós- fantasmagòric propi de l'estètica romàntica és objecte d'ironia, com ja hem defensat a bastament.
Noves aportacions van vindre a sumar-se a la ficcionalizació de Calders després del seu viatge a Mèxic: la relació amb el context va passar a ser determinant. Com veurem més endavant, el racionalisme europeu en contradicció amb el món de la literatura meravellosa, característica clau de la majoria dels contes catalans de Calders, es dissol en les obres d'ambientació mexicana, on el real-meravellós passa a ser una cosa diferent, inherent al paisatge i als homes llatinoamericans, com es va encarregar de subratllar molt encertadament un home format en les dues cultures de banda i banda de l’Atlàntic: Alejo Carpentier. Realment, sembla que el món meravellós sigui prescindible perquè el món màgic mexicà no necessita de divisions taxatives entre la realitat i la fantasia absoluta. Com va assenyalar Joan Melcion (1980: 19)

L'efecte de «anormalitat» que en altres contes de Calders sorgeix de l'alambinat procés de distorsió de la lògica realista, ací s'obté de l'exposició i «explotació» de la cara insòlita i exòtica de casos verídics.

Efectivament, l'obra d'ambientació mexicana de Calders manté el sentit de la màgia en simbiosi amb les coordenades espaciotemporals de les seves narracions. Quelcom diferent ocorre amb les altres obres, d'ambient europeu. Es tracta d'un contrast que ens ajuda a formar-nos una idea de com van veure el món americà alguns dels exiliats catalans. Comptem, d'altra banda, amb els testimonis d'autors com ara Riera Llorca, Agustí Bartra, i Avel·lí Artís per a donar fe d'aquest contrast de cultures. Per corroborar-ho, les paraules del mateix Calders (Triadú, 2003: 179):
A més, voldria escriure un llibre de contes mexicans. És curiós que no hagi sentit aquesta necessitat fins després de catorze anys de residir aquí”. L’opinió meva que em demanava no degué ser gaire positiva, pel que em diu en una alra carta: “Considero que és just el que em vàreu dir del meu conte mexicà. Però permeteu-me una petita defensa: vaig intentar descriure un tipus (ja sabeu que, de vegades, s’imposa un desig, potser pueril, de digitació) que és ell mateix totalment aliè a la poesia i d’una sensualitat primària, de bèstia. Vaig haver d’esforçar-me –no sé si aconseguint-ho—per no expressar amb massa cruesa l’antagonisme entre el meu món i el de l’indi, ja que no es tracta d’una gràcia meva ni d’una culpa mereixedora de càstig.
La descripció del món mexicà i el paper que exerceix en l'obra de Calders ha estat ja estudiada per Melcion (1980, 1996), Amanda Bath (1987) i s’hi han afegit els testimonis d'alguns dels seus col·legues més pròxims. A tot això s'ha de sumar la novel·la L’ombra de l’atzavara (1964) que va donar a la llum –passats pel garbell de la ficcionalització— alguns dels passatges biogràfics de Calders, com veurem més endavant.
Si anem per parts, ens haurem de plantejar com va ser l’arribada dels exiliats i quines són les impressions que tenen els catalans que arriben a Mèxic en aquell moment. També, evidentment, com van ser les relacions entre els catalans i els espanyols o entre els catalans i els mexicans, fins i tot entre els mateixos catalans.
Les cartes de Pere Calders a altres exiliats catalans ens mostren quin tipus de relacions es van establir entre aquestes gents. Des dels passadissos de la història literària —és el cas de Bladé i Desumvila (1993),Vicenç Riera Llorca (1994), Joan Triadú, (1982), Agustí Pons (1998), Albert Manent (1976) i Rafael Tasis (1957)— s’ha deixat constància de les mostres de solidaritat que van rebre els republicans catalans. A més de Mèxic, tant Xile, gràcies a la labor realitzada pel cònsol a París, Pablo Neruda, com Argentina, van ser els centres on un nombre més gran d'exiliats van ser acollits. A Mèxic és on es va reunir bona part del món de la cultura catalana, ajudada per la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols que va estar a l’ombra de l'escriptor català Nicolau d’Olwer.
Però més que d’Olwer, un altre dels autors exiliats, diplomàtic, que es va erigir en una peça decisiva per a entendre la biografia i l'obra de Calders, va ser Josep Carner, per qui havia manifestat admiració literària molt de temps abans. Així ho explica el nostre autor en les cartes que dirigeix als seus amics literats catalans exiliats a Xile i en la República Dominicana. Tant és així que una de les biografies de Carner, va ser escrita amb especial admiració pel mateix Calders (1964). D'aquesta manera es referia a l'home que el va ajudar a Mèxic:
Carner és un home magnífic. M'he fet molt amic seu i m'ha ajudat de veres; li dec la col·laboració que tinc a l'editorial «Atlant», on em trec una mitjana de deu pesos diaris. (Busquets, 1997:68)

Amb el treball en l'editorial, a més de les hores que dedicava al dibuix i a la fotografia, es va instal·lar a Mèxic D.F. Aviat va començar a col·laborar en algunes de les nombroses i efímeres revistes catalanes de l'exili (vid. Pons, 1998; Riera Llorca, 1994). En elles va publicar alguns contes i articles. En el que es considera literatura de creació destacarem «La ratlla i el desig», «El principi de la saviesa» publicades en la Revista de Catalunya, «Raspall» en El full català (1942) i «La nit a l’estany» (1939), «L’arbre domèstic» (1942), «El problema de l’Índia», «Història natural», «Cada un del seu ofici» (1942) en la revista Catalunya de Buenos Aires. El primer conte, així com «L’any de la meva gràcia» i «El teatre Caramar» van ser escrits durant el període de reclusió en el camp de concentració de Prats de Molló i formarien part, en la seva majoria, de Cròniques de la veritat oculta (1954).
Les dificultats per a publicar la seva obra literària durant els anys d'exili, no obstant, són notables. Tenim notícia, a través de Calders, d'un projecte per a publicar les seves obres en l'editorial CGESA, que dirigia Josep Carner. D'altra banda, els conflictes i desavinences amb alguns dirigents de les organitzacions d'exiliats faran que aquests primers anys siguin difícils, tant en el terreny econòmic com en el creatiu.
De fet, alguns dels savis locals de la cosa de l’èxode han polemitzat molt sobre el paper que hi va jugar Joan Sales, tant en aquell temps com més endavant, quan Calders, ja a Catalunya, va voler publicar els seus relats i va optar a algun premi.
Sigui com sigui, el periple del nostre home va comptar amb el pas per la redacció de Quaderns de l’exili. Allí, precisament, apareixien algunes de les recriminacions públiques als exiliats que no col·laboraven de manera solidària amb els més pobres. Algunes de les seves cartes mostren clarament el malestar de Calders amb els responsables dels fons per als exiliats i els problemes econòmics amb els que es va trobar:
Teòricament Andreu Abelló va venir a Mèxic per administrar aquests diners, però ningú sap com els administra (Carta a Xavier Benguerel el 1 del IV)
A aquests comentaris afegeix algunes sospites:
Crec que vaig ser suprimit del grup de col·laboradors de La revista de Catalunya per comunista” (Ibid.)

D'aquestes cartes també es dedueixen els problemes econòmics:
Avel·lí Artís ha trobat un capitalista que posa a la seva disposició 50.000 pesos per muntar una impremta (Ibid.)

Ara estic fent l'esforç de salvar el que sigui d'un petit naufragi que per a mi té proporcions de ruïna total (Ibid)

Aquests episodis, sobretot el referit a l'última cita, queden reflectits en la seva novel·la L’ombra de l’atzavara amb què va guanyar el premi Sant Jordi en 1963. És una de les obres de Calders que relata els problemes d'adaptació de l'exiliat en la societat mexicana. Curiosament es tracta d'una novel·la publicada a Europa, una vegada tornat de l'exili, però en la qual es mostren una sèrie de motius narratius que reflecteixen el contrapunt idiosincràtic entre el mexicà i l'ibèric. L’immediat de la seva publicació ens fa sospitar que hi havia una part de l’obra preparada abans de l’arribada a Catalunya o, com a mínim, va ser escrita amb voluntat testimonial. És més, el distanciament pel que fa a l’estètica més purament caldersiana —la de l’ús del meravellós— ens fa pensar que la seva trajectòria havia variat una mica, qui sap si per causes alienes als seus principis teoricoliteraris o per una necessitat real de reflectir allò que havia passat amb els exiliats.
En tornar de Mèxic, em vaig trobar que aquí vivíem en un clima de realisme històric que en deien, i es demanava que els escriptors donéssin testimoni del que havíem viscut; això de moment em va sobtar, però vaig arribar a pensar que potser tenien raó, i així va sortir L’ombra de l’atzavara (Faulí, 1979:253)
Encara ho tornaria a repetir:
Potser sí que als protagonistes que tenen uns mitjans d’expressió (o que els sembla que els tenen), se’ls pot exigir el testimoniatge de la parcel·la històrica que els ha tocat viure. És més: segurament que sí, sobretot si els ve de gust. I a mi, en aquell moment, m’hi va venir (Busquets Grabulosa ed., 1980:93)

De tota manera, el fet és que l’autor es va trobar amb un context nou en el qual s’hi observava un fort contrast de cultures: la catalana, fincada en la tradició europea i en una forma de pensament europeu passat pel garbell de la modernitat de principis dels vint, i la mexicana, ancorada en unes tradicions autòctones i en les reminiscències colonials.
Les obres d'ambient mexicà de Calders, tot i que no se circumscriuen biogràficament a la seva estada a Amèrica, sí que incideixen força en aspectes d’aquesta cultura. En realitat, a banda del que va ser la seva producció en l'exili, com hem dit, hi ha la que es podria considerar de reflex de la cultura mexicana. En aquest sentit hem d'assenyalar tres obres de l'autor que amb major fidelitat reprodueixen l'ambient americà: L’ombra de l’atzavara, ja citada, Aquí descansa Nevares (1967), Gent de l’alta vall (1957) i el conte «La batalla del cinc de maig» inclòs en Invasió subtil i altres contes (1978). La primera és una novel·la, la segona una novel·la curta, o conte llarg, i la tercera un conjunt de contes.
En totes elles ens trobem amb un autor que observa els mexicans, els analitza no sense la sorpresa del nou vingut, d’aquell que encara no s’acaba de fer a la idea de la idiosincràsia d’aquest poble. Amanda Bath (1987:112) en la seva tesi sobre l'obra de Calders, va fer referència al Laberinto de la soledad d'Octavio Paz per a marcar les peculiaritats assenyalades per l'escriptor mexicà respecte al seu poble i que coincideixen amb algunes de les coses que manifesta Pere Calders.
Predominen tres característiques, a saber: la dissimulació de les passions, la simbiosi de religiositat i de superstició, i l'estreta relació, de vegades establerta sense escrúpols, amb la mort. A més, hem de destacar una particularitat que es converteix en motiu d'especial interès, comú a algun altre escriptor català com Bartra i Artís-Gener: l'autòcton mexicà, l'indi. L'obra mexicana de Calders compta amb la presència constant de l'indi.
Dins de la classificació tematològica que hem establert, la primera de les línies és òbvia en L’ombra de l’atzavara. El protagonista, Joan Deltell, emprèn una aventura editorial que aviat ensopega amb una sèrie de problemes, alguns d'ells originats en les peculiars formes d'actuar dels seus empleats de la impremta i dels funcionaris públics. Enfront de les reaccions vehements i furioses d'un Deltell que es desespera cada vegada que troba un contratemps, el mexicà reacciona amb una aparent fredor i calma que sorprenen l'europeu. Així, passatges com el següent, mostren una consciència del caràcter mexicà per part del narrador:
Els digué que a partir de la setmana entrant no hi hauria més acomptes. S'havien acabat els enterraments d'urgència dels dilluns, les malalties que feien crisi en diumenge. A més, descomptaria irremissiblement les hores de retard i les faltes d'assistència i, amb sarcasme, els anuncià que inauguraven una època de salut i d'amor al treball, circumstància que els havia de donar per força motius d'alegria. Seguint l'estil autòcton (i en això es va sentir molt hàbil) els va dir amb frases aparentment incoherents i fent ús de paràboles molt subtils, que la bondat mal entesa quedava en suspens fins a «nova ordre».
Esperava una reacció immediata per part dels obrers, però no es va produir pas. Se’l van escoltar amb unes cares inexpressives, sense dir ni una paraula. Encara es van quedar una estona palplantats, amb la seva cortesia natural, per si volia afegir alguna cosa més. Quan comprovaren que allò era tot, van desfilar silenciosament, amb una docilitat corprenedora. (L’ombra de l’atzavara, p.261)

A continuació d'aquest fragment, el narrador ens explica que el dilluns següent els treballadors van comparèixer amb puntualitat però una de les màquines, a la qual un dels treballadors li atribuïa sentiments, va deixar de funcionar. Els treballadors de la impremta es defenien amb l'arma del boicot callat i de l'aparent resignació.
En altres casos l’aparent resignació enfront de tessitures desesperants i la forma d'actuar calmada ens porta a situacions un tant grotesques. És el cas de Lalo Nevares i els seus veïns, farts de veure com se'ls inundaven les humils barraques cada vegada que plovia, decideixen ocupar pacíficament els panteons del cementiri veí i fer-ne el seu lloc de residència habitual.
El segon dels temes que trenca les expectatives de l'europeu és la simbiosi de superstició i religiositat. Xebo Canabal, protagonista del conte «La verge de les vies» destaca per la seva habilitat dibuixant i pintant. Un bon dia decideix pintar una imatge femenina en la caixa de canvi d'agulles en el pas a nivell del tren que vigilava. Això comporta una reacció interpretativa per part del públic que admirava la seva obra, sacralitzen la imatge i la converteixen en una verge, imatge sagrada que desencadenarà tot un procés de culte, adoració i aparició de petits comerços al voltant del lloc on es troba la imatge, una mena de Lourdes a la mexicana que, en aquest cas, no compta amb el miracle certificat per les instàncies canòniques pertinents però que, d’igual manera com ocorre amb l’anecdotari hispànic, deslliura els sentiments religiosos de la massa, devota com la que més entre els mexicans, fidels hereus d’un llegat antic dels seus colonitzadors.
Donya Xole, la sogra del protagonista de L’ombra de l’atzavara és un exemple d'aquesta conjunció de superstició i religiositat. En un dels passatges de la novel·la apareix amb un ciri en les mans. Venia de realitzar una promesa a la Mare de Déu de Tlalmanalco en la qual havia implicat el gendre: «També he promès, senyor Joan, que vostè anirà a peu a la “Vila”» (p.173)
Les promeses fonamentades en la superstició, la mixtura de l’element màgic indígena amb la pròpia de l’occident europeu, són constants en la forma d’actuar dels mexicans retratats per Calders. Hi ha una tendència a sacralitzar la vida quotidiana que l’autor capta amb una perspicàcia d’occidental escèptic amb aquesta mena de màgies. Sobretot perquè arriba a tot arreu i esdevé una mena de quotidianitat amb la qual es conviu permanentment.
La proposta d'ocupació del cementiri per part de Lalo Nevares s’acompanya d’una referència a la revolució:

La Revolució era per a ells una entitat mítica, barreja de deïtat i de cooperativa d'esperances, de la qual no sabien gairebé res, però que en el terreny de les il·lusions s’hi podia comptar, com amb el cel o amb la rifa nacional. Van quedar silenciosos, ja que la comprensió de les paraules de Nevares els guiava els pensaments cap a una direcció insospitada.
Don Monxo es va llevar el barret i es persignà devotament:
Dels morts i de la Revolució no se’n pot parlar així—digué—. Ens portarà desgràcia. (Aquí descansa Nevares, p.50)

Aquest sentit del religiós i la convivència constant amb la mort fan que l'especial relació que veu Calders entre els indígenes i la parca sigui un dels motius narratius més repetits al llarg de la seva obra mexicana. «La vetlla de Donya Xabela», per exemple, és un conte en què la mort d'aquest personatge i la vetlla posterior desencadenen una sèrie de fets grotescos produïts a causa de la ingestió considerable d'alcohol per part de la família de la difunta. Apol·linar, el fill, decideix construir un cadafal funerari on exposar el cos de la morta i ornamentar-lo amb tot tipus de garlandes i boles de vidre, a l'estil d'un arbre de Nadal. L'exquisidesa de la decoració i l'esdeveniment social que es desprèn del dol conciten una de les estampes més originals al voltant de la mort.
D'aquesta peculiar relació és plenament conscient Pere Calders quan fa que els seus personatges reflexionen sobre això. La presència de la mort i la relació de veïnat amb el mexicà va evidenciant-se en diversos contes. Pensem en un dels que formen part de Gent de l’alta vall, titulat «Primera part d’Andrade Maciel». Mostra com el personatge la desafia en repetides ocasions, amb un gest de valor al mateix temps que de menyspreu. La convivència es refereix fins i tot als orígens del poble mexicà, a la població més autòctona, hereva de la cultura asteca.
Aquest motiu es presenta sovint. Un dels passatges de L’ombra de l’atzavara sorprén perquè, en una tertúlia entre D. Lupe i Joan Deltell, es discuteix sobre quin ritu resulta més sanguinari, si les corregudes de toros o els sacrificis humans:
Donya Xole, que començava a endormiscar-se per l’ensopiment d'una conversa que no entenia gaire, s'animava de sobte en sentir allò dels sacrificis humans i li brillaven els ulls amb un sincer entusiasme. Ja tenia triada una colla de gent a qui arrencaria el cor molt de gust amb un ganivet de pedra. Natxo, endut per l'afició, s'imaginava l'entrada a matar amb un estoc d'obsidiana, segur d'emportar-se l'orella de la víctima (L’ombra de l’atzavara, p.61)

En la cita veiem referits dos elements que juguen un paper important en la trajectòria de Calders: d'una banda la referència a les peculiars relacions del mexicà amb la mort i per una altra a l'humor negre, freqüent a Calders i en molts altres dels seus coetanis hispans. No podem oblidar algunes de les composicions poètiques del Pere Quart de Les decapitacions (1934) i d'altres escriptors espanyols del moment ( pensem en els Crímenes ejemplares de Max Aub).
La familiaritat amb què l'indi acull la mort es fa palpable en contes com «Fortuna lleu», en el qual Trinidad Romero remata al seu compare Lalo perquè no pateixi i després el soterra en ciment. A continuació, aprofitant la conjuntura, es disposa a conquistar l'amant del difunt comunicant-li que aquest «ja s'ha mort», després acaba violant-la. L'amoralitat de Trinidad Romero i la poca transcendència que li dóna a la mort ens recorden també algun dels passatges de L’ombra de l’atzavara en què un dels indígenes que treballen en la impremta de Deltell «mata» metafòricament, amb les seves històries, alguns parents amb la intenció de justificar el seu absentisme laboral i les necessitats d'ingressos atípics.
La reflexió sobre els costums i els modes d'actuar dels mexicans emergeixen en algun dels diàlegs entre Deltell i El senyor Lupe, com havíem indicat a propòsit de la cita anterior. D'aquesta manera es presenta la visió que tenen els mexicans de la colonització europea, entre altres coses. En les conversacions de Joan Deltell amb don Lupe apareixen algunes de les reflexions que contrasten la visió de la mort amb alguns aspectes de la forma d'actuar dels europeus. Així:
Sí, sí: l'operen, tallen i cusen amb una abrandada fe. Ara que, de vegades, el malalt perd la vida. I què passa aleshores? Els metges no en tenen mai la culpa. Ha fallat el cor o el que sigui, ha fallat el pacient, no l'operació. És el mateix que els passa a vostès: sovint, un poble o una civilització se'ls han quedat als dits, però vostès no en són mai els responsables. En són sempre el poble o la civilització, per haver-los fallat el grau de desenrotllament o l'aptitud per comprendre la missió redemptora de vostès... (L’ombra de l’atzavara, p.63)

Ens podríem seguir referint a altres aspectes que es constaten en la novel·la de Calders. Les referències a la consideració sobre Prietos i Güeros: el color de la pell s'assimila a l'estatus social i a un peculiar cànon de bellesa marcat per com és de pàl·lida l'epidermis. Aspectes quotidians com els costums, els menjars —els chapulines, serien un exemple— i les begudes —el pulque i el tequila—, refereixen qüestions que també sorprenen l'estranger. En el mateix sentit podríem parlar de la popular mordida que practiquen funcionaris i policies, de la qual el protagonista també n’és víctima.
Els contrastos interculturals, per tant, són una constant. Calders no s’atura exclusivament en el de l'europeu hispà amb l'indi mexicà. Ens trobem amb contrastos en altres contes. És el cas de «La batalla del cinc de maig» en el qual un periodista nord-americà segueix amb curiositat els fets succeïts arran de la commemoració festiva de la batalla. La commemoració serveix, no obstant, per a materialitzar una venjança per un assumpte sentimental. El periodista manifesta la seva admiració per «la sang calenta i apassionament dels llatins», la qual cosa contrasta amb l'exclamació d'un dels personatges mexicans per al seu endins sobre l'estultícia del ianqui.
Entre els personatges mexicans que desperten la curiositat europea del nostre autor hi ha un grup ètnic que destaca. En realitat es tracta del mexicà autèntic, de l’indígena que predomina en tot el territori de la federació i que representa el personatge menys influït per la cultura europea.
Més que la terra o la societat mexicana, la relació dels indis amb l'entorn, amb la modernitat i amb l'europeu es manifesta en repetides ocasions en l'obra mexicana de Calders. El mateix Calders ens diu el següent:

Ara bé: l'indi és un tema important i és impossible no tenir-lo a prop i no fixar-s’hi. En realitat, com a motiu literari, l'indi mexicà només cal collir-lo i de tota la vida que tempta els escriptors. Si tants talents considerables hi han caigut, es pot perdonar que les infanteries hàgim fet la provatura. (pròleg a Aquí descansa Nevares, 35)

Joan Melcion (1996), entre altres, ens dóna notícia de la predisposició caldersiana a captar el món de l'indi. De fet, la narració titulada Aquí descansa Nevares arrenca d'alguns episodis reals que havien sorprés Calders. En un dels seus desplaçaments als voltants de Mèxic DF va poder contemplar un barri de barraques instal·lades al costat d'un cementiri. La proximitat entre aquests dos móns va ser el fonament sobre la qual es construeix la fabulació: els indis, cansats de veure inundades les seves miserables vivendes cada vegada que plou, es decideixen a prendre el cementiri, ja que els panteons els poden servir de confortables llars unifamiliars de sòlida construcció en pedra i decorades amb marbre.
Com veiem, la ficcionalització es construeix a partir de la contemplació d’un fet curiós. L’autor afegeix una mica d’imaginació a la situació per donar-li els fonaments de la trama narrativa. D'aquest modus operandi ja se'ns dóna notícia en altres etapes de la vida i de la producció de Calders. Un dels escriptors que durant més temps va compartir inquietuds i vivències, el seu cunyat Avel·lí Artís-Gener (1997), va destacar episodis de l’anecdotari personal que després van ser el fonament sobre el qual es va construir la ficció literària.
Potser el text on es refereixen més dades lligades a la vida de Calders és L’ombra de l’atzavara, tot un recorregut per la ciutat i, de rebot, una manifestació més que evident de les situacions de desarrelament que viuen els indis en el medi urbà. Calders constata, al seu torn, el creixement desmesurat que s'operava en la ciutat en aquells anys:

Mèxic era una de les ciutats del món que creixen més de pressa; a en Deltell li feia l’efecte que cada trimestre, més o menys, el Departament Central es veia obligat a canviar els rètols que hi havia a les autopistes d'entrada a la capital: «Mèxic D.F., dos milions i mig d'habitants». «Mèxis D.F., tres milions d’habitants». De seguida, tres milions i mig, quatre milions, quatre i mig. Cinc milions! Com un billar elèctric. No se sabia exactament qui feia l'estadística, però algun dit misteriós havia de comptar des d'una finestra alta i sense l’ajut de censos, perquè molt sovint se sentia la campana d'una registradora oculta que repicava alegrement xifres més altes (L’ombra de l’atzavara, p.296)

La cita, més enllà de la visió grotesca —però no mancada de cert realisme— i d’una ironia a propòsit del mode de comptabilitzar els habitants, reflecteix amb claredat la inquietud per un dels majors problemes sorgits amb la superpoblació de la capital. L’èxode camp ciutat mexicà arrossega l’indi.
La presència de l'indi en l'àmbit urbà comporta la incorporació de velles tradicions a un context nou. Així, la vida familiar no s'observa seguint els paràmetres judeocristians europeus, sinó els autòctons. Exemple d'això és la poligàmia de facto en la qual viuen alguns d'aquest indígenes i de la qual Calders, en un principi, es va sorprendre. Això comporta, evidentment, problemes amb l'adaptació familiar a la vida urbana; sobretot de manutenció de la prole.
Encara fora de l'àmbit urbà, la visió de l'indi se centra en la peculiar habilitat per a adaptar-se a les circumstàncies. Pere Calders atribueix al prieto mexicà la qualitat de murri. Xebo Canabal, amb la seva particular habilitat per a pintar imatges, genera un nucli econòmic al seu voltant des del moment en què els comerciants de llavors de gira-sol i de menjars s'estableixen al costat de la imatge mariana pintada per ell i que és objecte de veneració. Així s'entén que, una vegada Xebo ha perdut el seu treball com a guardaagulles, es desplaci a un altre lloc i digui als comerciants reunits davant del lloc on va pintar la seva primera imatge:
—Tot ho veieu petit, vosaltres. Allà on jo vaig ara, si la meva veu és escoltada, sorgiran enormes parades, immenses piràmides de llavors de gira-sol.
I somrigué amb esforç, d’una manera paradoxalment trista, per tota la pena que li era reservada fins arribar a Sinaloa («La verge de les vies», p.142)

Aquest retret als seus marca les distàncies entre dos formes d'entendre l'existència, la de la superstició i la màgia, d’una banda, aprofitada com a forma de subsistència, i la de l’artista que, en aquest cas, és —paradoxalment— la més pròxima a la realitat.
El contrast entre dues concepcions del món és el que opera constantment en L’ombra de l’atzavara. L’òptica no és unívoca, sinó recíproca perquè també reflecteix la forma de veure dels mexicans als europeus i com entenen —entenem— la vida:

En Deltell recordava que un dels primers ciutadans autòctons que havia conegut, li digué al principi «Vostès van pel carrer com bicicletes. Ja es frenaran, ja! Amb el temps s’ho prendran amb una calma com la nostra».(p. 297)

Cal afegir que el contrast de cultures de l'obra de Calders no es limita a mostrar les de l'indígena mexicà amb les de l'europeu, sinó que també s'introdueixen altres que resulten xocants. És el que ocorre en Cròniques de la veritat oculta , concretament en «El problema de l’Índia», amb l’encontre entre el narrador i una vaca enderiada a menjar-se les flors que aquest portava a una senyoreta. És també el cas dels genis magiars, lloros catalans que habiten en països exòtics o prediccions sobre els japonesos del quals, com ocorre en «Invasió subtil», s'espera un comportament concret. El joc amb els arquetips socials i culturals posa els fonaments de molts contes de l’autor perquè fa apel·lacions a l’òptica i horitzons d’expectatives propi d’un lector català.
Hem de destacar, no obstant, que les dades biogràfiques que hem anat al·ludint mostren una proximitat més prolongada de Calders amb la cultura mexicana que amb altres. Això implica que una part de la seva obra es pugui resumir sota l'epígraf d’«obra mexicana». Distintes pareixen altres civilitzacions, altres cultures i altres religions que sorgeixen esporàdicament en l'obra d'aquest autor.
Altres països, com puguin ser Itàlia, Alemanya, Hongria o L'Índia són referències que es manifesten com a llocs llunyans, remots, sense la descripció i el detall del mexicà. Mèxic és quelcom del que Calders mostra un coneixement empíric, de la varietat temàtica propiciada pel context es desprèn, evidentment, certa fidelitat per transcriure aspectes culturals. És evident si ho considerem un procés de ficcionalizació a partir del fonament de l’experiència com a matèria primera de l’elaboració literària.
D'això extrauríem algunes lectures de tipus historicoliterari. D'una banda la sensibilització de Calders amb una cultura que, com la catalana, es podria considerar minoritzada (Bou, 1996:208). En les seves cartes a Agustí Bartra (Aulet, 1996) batega la seva condició de catalanista i es refereix l'existència d'enfrontaments dialèctics entre catalans i espanyols en l'exili. D'aqueixa presa de consciència sobre el fet colonial es poden desprendre alguns dels fragments de L’ombra de l’atzavara que s'han citat. Però vegem un més evident si és el cas, mentre contesta a algú que el va acusar de racista:
Recordo els riscos de la tria en uns moments que la decisió era plena de compromisos, i consti que em vaig afiliar de seguida i de tot cor al ban antiracista.
Què ha passat, doncs? En un quart de segle passen tantes coses! En primer lloc, es veu que no m'he explicat prou bé i deu semblar odi allò que en el meu esperit és tan sols la comprovació d'una mena de distància. Les desigualtats existeixen, només cal mirar i veure, i ho saben tots els viatgers d'altura, que cada vegada abunden més. Les desigualtats s'han d'anivellar i ja hi treballem, però cal arreglar-les totes, les racials i les altres. No crec que ningú s'atreveixi a discutir-ho, i menys encara gent com jo, de pobles que depenen tant de l'esperança. (pròleg a Aquí descansa Nevares, p.36)

Per a Calders Mèxic va ser la terra del «Qui sap», ho repeteix en les cartes a Bartra, a Benguerel, ho fa aparèixer amb regularitat en les seves obres d'ambientació mexicana, i ho testimonia amb algunes anècdotes al poc de temps de la seva arribada al país. Aquesta visió sorpresa de l'exiliat, la mirada curiosa i la subtil ironia que va aprendre de Carner no van comportar un retrat del mexicà amb una finalitat detractora sinó, com el mateix Calders confessa en el pròleg que hem citat, una atracció pel pintoresc.
Les relacions de les obres de temàtica mexicana amb els motius que s'han comentat en la nostra exposició semblen òbvies. Calders es limita a referir un món en què la calma, el veïnat amb la mort i la presència d’allò màgic-meravellós són constants. Això enllaça directament amb la resta de la seva literatura. El meravellós, allò pel que Calders va lluitar en plantejar una ideologia estètica està viu en l'entorn del seu exili.
Fonamentalment es reforça una idea que hem apuntat en parlar d’una de les essències de la literatura del segle XX: el trencament de la visió subjectiva. Res de més aclaridor que el contrast d’òptiques entre europeus i mexicans. És a dir, en la seva producció hi ha, molt sovint, aquesta doble òptica: la visió del prieto mexicà i la del güero europeu en contrast. Al fons de tot això una particular manera de narrar que havia après a Catalunya.
D’aquesta manera arribem a explicar-nos el manteniment d'uns principis literaris molt qüestionats en la península ibèrica durant els anys cinquanta i seixanta. Calders, enfront del realisme social i històric defensat en l'Espanya i en la Catalunya del moment, es manté lligat a la narrativa més imaginativa, pròxima al realisme màgic; tot i que els relats mexicans tenen un component més versemblant que no pas d’altres cronològicament anteriors com els de Primer arlequí o alguns de Cròniques de la veritat oculta.
En la revista que va publicar a Mèxic, Fascicles literaris, trobem bona part d’un ideari que defensa la imaginació per damunt de les fórmules fixes i els missatges socials:
Hi ha, fortíssim, el desig de descansar en literatura dels “missatges socials”, els “missatges polítics”, els “missatges religiosos”, i els “missatges poètics”. És com si algú denunciés de sobte unes fórmules prèvies d’elaboració, mecàniques, una mena de trampa creadora que, en ésser coneguda, despulla l’obra de la seva importància (Calders, 1958:14)

Amb aquestes al·lusions volem entendre que es referia als intents de determinats sectors literaris catalans de dirigir l’estètica de la narrativa. Els missatges polítics i religiosos als quals fa referència ben bé podrien tenir relació amb els principis literaris d’autors com Joan Sales i els seguidors d’aquest a Quaderns de l’exili, dels quals es va desmarcar el nostre autor ben aviat. L’evident al·lusió a la novel·la catòlica ens acosta a un punt en què Calders veuria encallats els seus desigs literaris, sobretot arran del boicot que aquest sector social li faria.
A tot això no hem d'oblidar, a més, que el context literari que va acollir Calders a Mèxic quedava molt prop de la màgia. Pensem, per exemple, en la seva relació amb Rulfo i Fuentes, entre d’altres autors que durant els setanta i primers vuitanta serien acollits a Espanya com a veritables genis de la literatura.
Açò ens explica un fet: Calders, una vegada arribat a Mèxic, no desestima la literatura que l’havia caracteritzat abans de la guerra. Potser reforçat pel context a què al·ludíem, manté els vincles amb l'estil anterior, tot i alguns canvis pel que fa a la versemblança. Pensem, com ha assenyalat Patricia Hart (1996:214), en la proximitat de títols com «Els funerals de Mamá Grande» de García Márquez i «La vetlla de Donya Xabela». Únicament amb L’ombra de l’atzavara pareix voler contribuir al que la crítica catalana dels seixanta va anomenar «realisme històric». Ara bé, també cal plantejar-se la finalitat memorialista del text i la necessitat d'evidenciar un desarrelament viscut durant quasi un quart de segle. Un detall ho mostra clarament; l'alter ego de Calders que és Deltell es veu frustrat quan veu en el seu fill Xordi un mexicà més. De català li queda la imitació del nom, com l’ombra del vegetal citat.
Si ens acostem una altra vegada a les cartes de Calders als seus col·legues, ens trobarem amb la constant al·lusió a Catalunya. Ja en el moment de l’arribada al desterrament comenta el seu temor a passar molt de temps lluny de la pàtria, contrastant la seva opinió amb la d'altres exiliats que presumien un final ràpid del franquisme.
Malgrat això manté l'esperança de tornar a Catalunya, el desig d'exercir d'escriptor en català. Per això roman ferm en les seves dos creences bàsiques: l'estil literari i l'ús de la llengua materna com a vehicle d'expressió.
Després de la seva arribada van passar alguns anys en què l'escriptor es va mantindre en un segon pla dels grans noms de la literatura nostrada. A l’èxit posterior contribuïa, com no, l'acceptació d'un estil que fins llavors havia sigut poc estimat, a més del redescobriment d'un autor que usava el català seguint els paràmetres estilístics d'una època brillant de la literatura catalana. Calders, ja ho hem dit, és un dels hereus polítics i lingüístics del Noucentisme i, al seu torn, un dels narradors que s'havia acostat a una forma avantguardista de creació durant els anys trenta.
És la guerra i l'exili el que demora el seu èxit a Catalunya, com va ocórrer amb tants altres als quals se'ls van reconéixer els mèrits en aquells anys en què el nacionalisme espanyolista es va aletargar. Els anys setanta, els de l’anomenada transició, van implicar la recuperació de noms i d’autors i van afavorir que des de l’Espanya profunda es mirés una mica més la perifèria. L’arribada del boom hispanoamericà va coincidir amb l’efervescència de les cultures considerades perifèriques. Tot plegat, va posar els fonaments per a la recuperació d’aquests autors que havien patit l’exili –interior o exterior, tant s’hi val—i que tornaven a tenir un nom aprofitant la circumstància històrica.
Amb això venim a mostrar com és d’important el context en la creació literària i en la recepció. No arribarem a interpretar els continguts literaris si desconeixem els fets que envolten la seva producció; però encara hi ha més: els condicionants socials, polítics, estètics, també influeixen en l’èxit o en el fracàs dels escriptors. És a dir, la història de la literatura queda condicionada per les perspectives que assumeixen historiadors i crítics en cada moment. L’exemple ens ha servit per mostrar com pot variar l’acollida d’un autor en funció dels imperatius de cada moment.