Lausangers a la política

Amb tot el respecte que es mereixen les organitzacions formades, en la seua essència, per gents honestes i plenes d’il·lusió per canviar el món, caldria fer una anàlisi de la mena d’individus que circulen per alguns partits polítics. A meitat dels anys noranta, alguns casos de corrupció van posar el PSOE en la posició d’inicial davallada que només va poder corregir la ràbia de la població arran de les mentides, de la prepotència i de la manipulació exercides pel darrer govern de José Maria Aznar.
A hores d’ara els socialistes afronten una crisi d’idees i interna que va més enllà dels casos puntuals de corrupció. Les llacunes d’alguns dels seus dirigents, la manca d’uns quadres plenament formats en tècniques modernes de comunicació, l’elecció de candidats obligada per grups de pressió i el distanciament palès de les esferes tradicionalment votants d’esquerres –els treballadors, gent amb inquietuds intel·lectuals, classes mitges progressistes—ha afavorit una abúlia entre els votants del partit. Pel contrari, el moviment 15-M, l’esquerra romàntica, el nacionalisme i l’ecologisme, han pres seient en les corts valencianes i en els ajuntaments amb més força que mai.
Fa uns dies reflexionàvem sobre el destí de l’esquerra valenciana. Ara, més que mai, és vist que s’obre un arc molt plural enfront de la dreta. És això bo o dolent? Segons com es mire, perquè aprofita per evidenciar l’arc de Sant Martí que composa el pensament progressista; dolent pel cantó que mostra aquest sector dividit mentre al davant hi ha la roca compacta sense escletxes, malgrat els escàndols que la ronden.
No hi ha dubte que els senyors de la dreta i els seus votants, que assumeixen la condició servil des del dia en què decideixen militar o votar determinat partit, no es creuen més llestos, ni més alts, ni més bonics que aquells que ocupen càrrecs orgànics per damunt d’ells. Aquesta manca de pensament crític afavoreix, evidentment, que l’obediència deguda, la genuflexió, el cap cot, tinguen compensació amb alguna canongia o parròquia de tercera fins i tot per al més humil dels militants i simpatitzants que s’hagen comportant degudament.
Pel contrari, a l’altra banda apareix el caïnisme més ancestral i salvatge quan, davant del fracàs, els ganivets esmolats passen a clavar-se en les espatlles dels aparentment més febles. És el que ocorre quan els fracassats culpen la militància, els companys que no s’han implicat suficientment, o fins i tot els núvols que passaven per allà un bon matí, segurament perquè els van fer ombra. Des de l’arrogància, des de la manca de sentit autocrític, sense estar en contacte amb la societat que els hauria de votar, no es pot construir una opció progressista de futur.
Després hi ha els altres, els aprofitats que demanen dimissions perquè esperen el seu moment, acatxats darrere dels matolls i esperant la caiguda dels companys, no per recollir l’arma i seguir endavant, no, sinó per disparar contra els seus procurant fer baixes en tots aquells que no els havien afalagat.
A les corts occitanes medievals hi havia la figura del lausenger, personatge sinistre que feia la funció d’anar i venir cantant les bondats de la mà que li donava de menjar, organitzant intrigues i lloant la grandesa del seu senyor. Aquests miserables –perquè feien de les seues arts ofici—es guanyaven el pa d’aquesta manera. Ara, segles més tard, corren lausengers pels ajuntaments nostrats. Quins són els seus mèrits, quina la seua qualitat?

GLOTOFÀGIA I EMPOBRIMENT CULTURAL

Quan dues llengües entren en contacte íntim hi ha el risc, científicament constatat, que una de les dues acabe mossegada. Aquest és el destí que s'albira a la nostra llengua tal i com es planifica en els nous plans d'ensenyament dissenyats per la Conselleria d'Educació. Amb un pretés trilingüisme --que no trilerisme, que faria més al cas-- el senyor Font de Mora pretén que els mestres ensenyen les criatures emprant tres llengües vehiculars.

Com que coneixem una mica de què va l'assumpte i sabem --n'estem escamats-- de l'incompliment de requisits lingüístics i tendències a neutralitzar les línies en valencià per part de l'administració i un sector dels administrats, estem segurs que la impossible aplicació del model dissenyat a hores d'ara té un seguit d'implicacions socials futures. A saber:

1- Que els col·legis privats i concertats no acomplesquen el model dissenyat, amb la qual cosa es facilitarà un model bilingüe espanyol/anglés en què aquesta segona llengua tindrà un procés d'ensenyament de qualitat no reglada. De la primera, caldria fer una revisió del personal.

2- Que alguns mestres de la pública, poc coneixedors de la llengua de l'Imperi Britànic i poc donats a la utilització de la llengua de March, opten per decantar-se per la de l'Imperi de Felip II quan parlen als seus deixebles (més encara en situacions informals).

3- Que, en no ser requisit fins el moment el coneixement de l'anglés, milers de mestres opten per assumir la seua condició de funcionaris i immegir-se en la inèrcia en la qual els ha col·locat l'administració valenciana: els dóna igual l'anglés que el xinés, perquè no es pensen reciclar.

4- Que el procés de substitució en els usos socials del valencià, de la manera que es dissenya, no podrà ser invertit. La qual cosa implica, de retruc, l'acceleració de la pèrdua de la llengua com a patrimoni viu dels valencians. RIP

5- Fruit d'això es causarà un dany irreparable a la llengua i a la seua comunitat de parlants, que veuran minoritzada, encara més, l'acceptació del valencià en situacions comunicatives habituals.

6- Comptat i debatut, amb l'aparença d'ideal que es vol mostrar a aquesta mena de legislació "per quedar bé amb l'opinió pública" s'amenaça greument el futur de la llengua, ja situada en el camí cap a l'extinció social.

7- És el Partit POpular, amb els seus dirigents al capdavant, qui ha desenvolupat aquesta estratègia de substitució lingüística, un ganivet en l'espatlla de la identitat valenciana.

8- Així, segons l'ideari dels populars, serem més ESpanya i menys País Valencià.

9- Ja se sap, qui perd els origens, perd la identitat.

10- Sense llengua, sense identitat, som més assumibles sota els designis de la globalitat institucional.

11- L'anglés? No els importa gens ni mica. Qui vulga saber-lo bé haurà de pagar-se una estada a l'estranger. I, això, és conegut, és cosa de la gent amb determinat poder adquisitiu.

12- Escola en valencià: per als pobres, per als immigrants. Estudis i bon coneixement d'anglés: per a les elits, per als fills d'aquells que ja ens governen. I d'una formació privilegiada tenim la conseqüència d'un quadre de dirigents privilegiats que, com els seus pares i avis, ni necessiten ni volen per a res el valencià.

Camps, Fabra, etc., sempre en castellà. Per a quan polítics autènticament "populars" que no ignoren, menystinguen i odien la nostra llengua? I si girem la mirada a l'esquerra: hi ha algú, o prefereix girar la cara a un altre costat?

Porres, polis i polls

CÀRREGUES POLICIALS AMB LA NETEJA COM A EXCUSA

Foto: El País. 28 de maig

La gent sempre ha tingut por dels pollosos. Els polls són a la plebs allò que les puces al gos. El proletariat, en conseqüència, es podria definir com aquella classe a la qual li pertanyen –inherentment i salvant les higièniques distàncies que avui obliga la postmodernitat— els polls.
De pollosos es podría tractar aquests joves del 15-M si apliquem una terminologia molt de moda en temps passats; sobretot si entenem que, sota la qualificació esmentada, els ha tingut en consideració el senyor Felip Puig (dels Puig de tota la vida) per ordenar una maniobra de neteja a la Plaça de Catalunya, de la ciutat de can Fanga. Veient carregar els mossos sobre mosses, joves i avis, un ha sentit nostàlgia d’aquell cos d’uniformitat grisa i expeditivitat semblant. Quins temps més gloriosos per acabar amb les revoltes d’estudiants, hippies, gays, rojos i tota aquesta mena de gent que molesta al règim. El règim català està convertint-se en una “dieta” severa.
Als governants madrilenys, més enyoradissos encara dels anys setanta en aquesta faceta repressiva, els ha faltat temps per reclamar la part de pals que els correspon com a capital que són del regne de Borbó.
Veient córrer la sang per caps i cames, contemplant els blaus que condecoraven les pells resistents, se’m venien al cap preguntes diverses: quina és la diferència entre els resistents del Nord d’Àfrica i els de la Porta del Sol? Una molt clara, que ací molesten els empresaris de la ciutat. I do, clar, a Egipte els empresaris ja s’ho farien ells solets, fins i tot podrien posar una paradeta de venda de llambordes per llançar a la policia dictatorial. O és que els “morets” de El Caire no tenien aparença de pobres? No hi ha dubte, allò és més exòtic i ningú els pot exigir una neteja personal amb tanta sorra com hi ha al desert.
En fi, són moltes diferències. Jo diría més, mirant la pinta d’aquests jovencells disconformes, la meua iaia es preguntava si no estarien tots drogats. Clar, ara ja no canten allò tan bonic de “porros sí, porres no”. Tot i que a mí, les porres que més m’agraden les fan a Madrid i tenen un gust d’allò més dolç mullades en un café amb llet. Serà que, segons la qualitat de la llet, les porres són d’un tarannà o d’altre. Pel que es veu per la tele, la llet que ha begut al matí el señor Puig no deu haver-li sentat molt bé. N’haurà pres del pot que acostumava Martín Villa.

Democràcia i 15-M

Fa anys que ho pense: estem dinamitant les classes mitges del futur. NO m’he explicat què fan els meus alumnes estudiant filologia, magisteri, dret, arquitectura, si no és per un títol molt bonic que no els donarà altra cosa que no siga un treball precari, de mileurista si tenen sort i, si no, els ajudarà a saber-se orientar en els prestatges d’un magatzem on faran de reposadors. Futur negat perquè la societat s’ha encarit i nosaltres els hem empobrit. Tenen, per tant, tot el dret a indignar-se, sublevar-se, preguntar-se si no seria millor que els milions destinats a pagar els banquers, als esdeviments extraordinaris de la Comunidazzz com ara les carreres de cotxes i vaixells, els milions invertits en construccions faraòniques que serveixen per a no res, els diners per subvencionar viatges, estades, sopars, actes culturals incultes, televisions cutres, presentadors infumables, serveis d’assessories inútils, suits de luxe, cotxes de polítics, xofers de polítics, sobresous d’algun polític i panxacontents diversos...., hagueren estat millor en altres mans. Dic si no seria millor haver augmentat els imposts per fer pagar les més rics, haver abaixat els sous oficials desmesurats, i haver procurat que els bancs no inflaren el seu ventre fins a rebentar.
Crisi financera mundial; crisi originada pels “fluïds” de diners del neoliberalisme (Pujol dixit, no pas jo). Ja fa gairebé un segle, l’any 1929, en va caure una de grossa i va deixar molts en la cuneta nordamericana. El new deal va haver de refer el miracle americà i a Europa vam haver de passar pels feixismes, els estalinismes i els nazismes; o l’autarquia franquista, que ens va fer exportar mà d’obra com hui ho fan Marroc, Algeria, Tunísia, Gabon, Nigeria...
Ara, l’efecte s’ha multiplicat per milions. Si la fam produïa revolucions, la indignació ben bé pot produir una reinvenció de la democràcia, quan els polítics d’alçada –econòmica, si més no—han girat la cara a la realitat. Sembla que el “voteu-me i ja ens veurem d’ací quatre anys” s’haja instal•lat en una classe social dominant que, com els antics patricis romans, oblide la plebs. Uns han negat la crisi i d’altres neguen haver-la produït amb la seua injecció de vent a la bombolla immobiliària (Pujol ha repetit). Tot plegat, un pet com una gla.
I els pobres administrats, què culpa en tenen, de les decisions polítiques d’alta volada? Què en farem, de la democràcia? Obligarem els partits a sotmetre’s als principis de sufragi universal (real) dins de les seues estructures? Tindrem por a les votacions i direm “sí, senyor” a tot allò que ens vinga ordenat de dalt, sense diàleg ni raons. La política –això vol dir, de la polis—era l’art del diàleg, del pacte, de la paraula per convèncer i del saber acceptar el criteri de la majoria. A aquesta, jo m’apunte. No m’apunte a la del “tot val”, la de buscar com guanyar fent trampes, la del buscar acomodar-se en un poder que alguns no volen efímer. Si això és la democràcia real que volen, fem-la entre tots. El contrari és segrestar el futur dels nostres fills

El abuelo de Camps.

COSES DE IAIOS

He escoltat, aquests dies, al senyor Camps, tot un “honorable” president de la Generalitat Valenciana, enorgullir-se de l’estima que els seus avis li havien tramés des de xicotet. Això és una cosa, certament, per estar ben pagat. Fins i tot entraria dins dels paràmetres de la “normalitat” educativa dels xiquets. També els oficials nazis dels camps de concentració practicaven l’estima cap a la seua família, no es creguen.
Allò que ja no és tan “normal”, si ho analitzem des de la psicologia amateur, és voler comparar-se amb altres que, per circumstàncies diverses, no han tingut aquesta sort. És com la criatura mesquina que presumeix davant de l’orfe i li diu “i tu no tens pare, desgraciat”. És la sensació que em donen les paraules del senyor Camps quan parla de l’avi del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero.
Que el teu avi haja estat afusellat per un grup de sediciosos, colpistes, feixistes, és un motiu d’orgull personal però una desgràcia familiar. Si no, que ho pregunten a la colla d’hereus dels “caidos por Dios y por España” que van ocupar llocs preeminents en façanes d’esglésies i de monuments funeraris diversos.
Jo també vull parlar d’un avi que vaig tindre, d’un avi que va callar bona part de la seua vida, que va romandre en silenci i em va ensenyar a practicar la “discreció”, no fóra cosa que algú et sentira i et delatara. Això va aprendre aquell home que va viure en la carn familiar la repressió del “glorioso ejército vencedor”. Evidentment, el meu avi no va estar entre aquells que aplaudien els afusellaments, les pallisses, les purgues, els empresonaments. I d’això me n’alegre molt, perquè el iaio no em va ensenyar a odiar.
Ara em faré pregunta: què li van ensenyar de l’odi cap als demés, els seus iaios, senyor Camps? Això no és molt cristià, veritat?

Confirmat: Islero no va reivindicar la mort de Manolete.

MEDALLA D’OR DE L’HUMOR NEGRE

Sembla que els nordamericans han abatut Bin Laden. Una notícia tan esperada com poc tranquil·litzadora per a tots aquells que creiem que, mort el gos, no s’ha acabat la ràbia. Els dies posteriors a l’11-S, un savi, Noam Chomsky, feia una reflexió en profunditat del fenomen terrorista i donava la idea de l’acció portada a terme per aquells que, lluny de perdre alguna cosa, creuen que guanyen el cel.
D’això, a l’occident cristià, en tenim un munt d’exemples. Més encara, diria, de personatges que, espasa en mà, han conquerit el regne de la immortalitat entre els seus correligionaris. Tota una proesa segons com es mire. Si al fet de matar “infidels” sumem la importància de poder escapolir-se d’una primera immolació per seguir amb actes execrables, podríem dir que els autors d’atemptats com ara els del 11 de març de 2004, tenien bones raons per continuar vivint: repetir els fets més endavant. La qüestió –la bona fortuna, diríem—va derivar en la troballa de la policia d’un pis on s’amagaven ells i explosius, un pis en una ciutat propera a Madrid que va acabar saltant pels aires.
Però ara vé la senyora Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, i ens diu que Al-Qaeda no ha reivindicat mai els atemptats de l’onze M als trens. Se’m fa difícil entendre el mitjà de comunicació que els botxins d’aquella carnisseria poden utilitzar per comunicar-se amb la premsa. També em qüestione quin dels bocins de carn en què van quedar repartits els terroristes hauria de ser el responsable de comunicació de la cèl·lula islamista. Ignore si existeix un acord d’alguna internacional terrorista que en el seu codi deontològic incloga una clàusula que obligue els autors d’un atemptat a reivindicar-lo.
Llavors, la pregunta seria qui és més dolent dels dos: ETA o Al-Qaeda? Qui no ha respectat el pacte de cavaller terrorista? Això tampoc ens ho ha contestat doña Espe. La senyora s’ha limitat –que ja és una limitació més que evident en un càrrec institucional—a recordar que Bin Laden no havia assumit els fets de Madrid. El somriure institucional de l’exministra aznarista, com el dels xiquets que conten acudits escatològics, evidenciava l’alegria d’haver assolit –ella sola o en companyia d’algun ideòleg editorialista—un argument de pes per tornar a la teoria de la conspiració.
Habemus papa. Vol dir que si no va estar Al-Qaeda, va ser ETA? Lògic. Jo també tinc una idea semblant. Islero, un famós toro que ha passat a la història com l’hipotètic causant de la mort de Manolete, no va reivindicar en cap moment haver atacat el matador. L’humor negre és un dels parents del surrealisme. Esperanza Aguirre va equivocar l’ofici, tot i que encara està a temps de demanar tanda per a participar a “El club de la comedia”.

EL FUTUR DE L'ESQUERRA VALENCIANA

UNA ESQUERRA FERMA, NOVA I INCLUSIVA

Ja fa temps que, al País Valencià, el PSPV, va perdent la força social que va tindre anys enrere. Un es pregunta quines han estat les faltes d’aquest partit que representa l’opció majoritària de l’esquerra valenciana.
Per començar, caldria mirar-se la història recent i veure fins a quin punt la bonança econòmica, el panxacontentisme social que ha coincidit amb els governs de la dreta, la distracció mediàtica d’un Canal 9 cada dia més manipulador, els diaris i el TDT Party (Bassas dixit) són elements sumands que no s’han de perdre de vista.
Ara bé, llepar-se les ferides i lamentar-se per la maldat aliena no serveix per solucionar les mancances pròpies. Entre elles, un malentés concepte de partit, endogàmic i sectari, que ha portat a un ambient resclosit, impermeable als canvis socials.
Ara tots s’apunten al faceboock, a les xarxes socials, pensant que el miracle Obama s’ha gestat només per aquesta raó. No s’han fet a la idea de la “llarga marxa” que hi havia darrere. Projectant imatges frívoles, anecdotaris insubstancials i comentaris de poca alçada no interessarem ningú que no estiga ja interessat i haja pres partit prèviament.
I, a tot això, on és la societat? Les enquestes continuen donant un 60% de valencians que es consideren d’esquerres. Els indignats amb les glòries i fats populars són legió. Per què no es reflecteix això en vots i es fa fora el PP de les institucions? Per què unes institucions tan florides i pansides per la poca neteja imperant no són susceptibles de canvi? No tenim dignitat, els valencians, per indignar-nos? L’esquerra plural, té futur?
L’esquerra plural té futur si considerem la varietat del pensament progressista, que va des de l’utopisme romàntic de l’esquerra poc votada, passant per les sensibilitats “verdes” que no han aconseguit consolidar-se en un grup representatiu, arribant a les sensibilitats lingüístiques i culturals, tan menystingudes en gairebé tots els partits, que callen i atorguen davant de l’exclusió social del valencià, que augmenta cada dia.
Tot plegat és, al capdavall, motiu d’excessiva divisió. L’únic element de cohesió és la indignació, com ho va ser aquell 14 de març de 2004 en reacció a la mentida institucional i a la guerra injusta.
L’oferta d’una esquerra sòlida, al meu entendre, hauria de passar per aglutinar els elements citats dos paràgrafs abans. Hi ha partits que ho contemplen en els seus estatuts. El problema és la importància que els donen als estatuts i a alguns aspectes del seu articulat. Moltes vegades, allò políticament correcte: citar la llengua, el medi ambient, la justícia social, no és més que una manera de vestir-se. Ja sabem què diu el refrany castellà sobre la mona habillada....
El problema substancial, doncs, és fer-se creïble a la societat, no defraudar la gent progressista amb elements ornamentals exposats per a la pesca d’incauts. Els partits polítics necessiten vitalitat, transparència en la gestió, democràcia interna real, no pas un conjunt de paraules que sonen molt bé i que no duen enlloc.
Això, clar, és la humil opinió de qui signa. Doctors té l’esglèsia que ens il·luminaran amb la seua saviesa.