UNA ESQUERRA FERMA, NOVA I INCLUSIVA
Ja fa temps que, al País Valencià, el PSPV, va perdent la força social que va tindre anys enrere. Un es pregunta quines han estat les faltes d’aquest partit que representa l’opció majoritària de l’esquerra valenciana.
Per començar, caldria mirar-se la història recent i veure fins a quin punt la bonança econòmica, el panxacontentisme social que ha coincidit amb els governs de la dreta, la distracció mediàtica d’un Canal 9 cada dia més manipulador, els diaris i el TDT Party (Bassas dixit) són elements sumands que no s’han de perdre de vista.
Ara bé, llepar-se les ferides i lamentar-se per la maldat aliena no serveix per solucionar les mancances pròpies. Entre elles, un malentés concepte de partit, endogàmic i sectari, que ha portat a un ambient resclosit, impermeable als canvis socials.
Ara tots s’apunten al faceboock, a les xarxes socials, pensant que el miracle Obama s’ha gestat només per aquesta raó. No s’han fet a la idea de la “llarga marxa” que hi havia darrere. Projectant imatges frívoles, anecdotaris insubstancials i comentaris de poca alçada no interessarem ningú que no estiga ja interessat i haja pres partit prèviament.
I, a tot això, on és la societat? Les enquestes continuen donant un 60% de valencians que es consideren d’esquerres. Els indignats amb les glòries i fats populars són legió. Per què no es reflecteix això en vots i es fa fora el PP de les institucions? Per què unes institucions tan florides i pansides per la poca neteja imperant no són susceptibles de canvi? No tenim dignitat, els valencians, per indignar-nos? L’esquerra plural, té futur?
L’esquerra plural té futur si considerem la varietat del pensament progressista, que va des de l’utopisme romàntic de l’esquerra poc votada, passant per les sensibilitats “verdes” que no han aconseguit consolidar-se en un grup representatiu, arribant a les sensibilitats lingüístiques i culturals, tan menystingudes en gairebé tots els partits, que callen i atorguen davant de l’exclusió social del valencià, que augmenta cada dia.
Tot plegat és, al capdavall, motiu d’excessiva divisió. L’únic element de cohesió és la indignació, com ho va ser aquell 14 de març de 2004 en reacció a la mentida institucional i a la guerra injusta.
L’oferta d’una esquerra sòlida, al meu entendre, hauria de passar per aglutinar els elements citats dos paràgrafs abans. Hi ha partits que ho contemplen en els seus estatuts. El problema és la importància que els donen als estatuts i a alguns aspectes del seu articulat. Moltes vegades, allò políticament correcte: citar la llengua, el medi ambient, la justícia social, no és més que una manera de vestir-se. Ja sabem què diu el refrany castellà sobre la mona habillada....
El problema substancial, doncs, és fer-se creïble a la societat, no defraudar la gent progressista amb elements ornamentals exposats per a la pesca d’incauts. Els partits polítics necessiten vitalitat, transparència en la gestió, democràcia interna real, no pas un conjunt de paraules que sonen molt bé i que no duen enlloc.
Això, clar, és la humil opinió de qui signa. Doctors té l’esglèsia que ens il·luminaran amb la seua saviesa.
Ja fa temps que, al País Valencià, el PSPV, va perdent la força social que va tindre anys enrere. Un es pregunta quines han estat les faltes d’aquest partit que representa l’opció majoritària de l’esquerra valenciana.
Per començar, caldria mirar-se la història recent i veure fins a quin punt la bonança econòmica, el panxacontentisme social que ha coincidit amb els governs de la dreta, la distracció mediàtica d’un Canal 9 cada dia més manipulador, els diaris i el TDT Party (Bassas dixit) són elements sumands que no s’han de perdre de vista.
Ara bé, llepar-se les ferides i lamentar-se per la maldat aliena no serveix per solucionar les mancances pròpies. Entre elles, un malentés concepte de partit, endogàmic i sectari, que ha portat a un ambient resclosit, impermeable als canvis socials.
Ara tots s’apunten al faceboock, a les xarxes socials, pensant que el miracle Obama s’ha gestat només per aquesta raó. No s’han fet a la idea de la “llarga marxa” que hi havia darrere. Projectant imatges frívoles, anecdotaris insubstancials i comentaris de poca alçada no interessarem ningú que no estiga ja interessat i haja pres partit prèviament.
I, a tot això, on és la societat? Les enquestes continuen donant un 60% de valencians que es consideren d’esquerres. Els indignats amb les glòries i fats populars són legió. Per què no es reflecteix això en vots i es fa fora el PP de les institucions? Per què unes institucions tan florides i pansides per la poca neteja imperant no són susceptibles de canvi? No tenim dignitat, els valencians, per indignar-nos? L’esquerra plural, té futur?
L’esquerra plural té futur si considerem la varietat del pensament progressista, que va des de l’utopisme romàntic de l’esquerra poc votada, passant per les sensibilitats “verdes” que no han aconseguit consolidar-se en un grup representatiu, arribant a les sensibilitats lingüístiques i culturals, tan menystingudes en gairebé tots els partits, que callen i atorguen davant de l’exclusió social del valencià, que augmenta cada dia.
Tot plegat és, al capdavall, motiu d’excessiva divisió. L’únic element de cohesió és la indignació, com ho va ser aquell 14 de març de 2004 en reacció a la mentida institucional i a la guerra injusta.
L’oferta d’una esquerra sòlida, al meu entendre, hauria de passar per aglutinar els elements citats dos paràgrafs abans. Hi ha partits que ho contemplen en els seus estatuts. El problema és la importància que els donen als estatuts i a alguns aspectes del seu articulat. Moltes vegades, allò políticament correcte: citar la llengua, el medi ambient, la justícia social, no és més que una manera de vestir-se. Ja sabem què diu el refrany castellà sobre la mona habillada....
El problema substancial, doncs, és fer-se creïble a la societat, no defraudar la gent progressista amb elements ornamentals exposats per a la pesca d’incauts. Els partits polítics necessiten vitalitat, transparència en la gestió, democràcia interna real, no pas un conjunt de paraules que sonen molt bé i que no duen enlloc.
Això, clar, és la humil opinió de qui signa. Doctors té l’esglèsia que ens il·luminaran amb la seua saviesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario