El abuelo de Camps.

COSES DE IAIOS

He escoltat, aquests dies, al senyor Camps, tot un “honorable” president de la Generalitat Valenciana, enorgullir-se de l’estima que els seus avis li havien tramés des de xicotet. Això és una cosa, certament, per estar ben pagat. Fins i tot entraria dins dels paràmetres de la “normalitat” educativa dels xiquets. També els oficials nazis dels camps de concentració practicaven l’estima cap a la seua família, no es creguen.
Allò que ja no és tan “normal”, si ho analitzem des de la psicologia amateur, és voler comparar-se amb altres que, per circumstàncies diverses, no han tingut aquesta sort. És com la criatura mesquina que presumeix davant de l’orfe i li diu “i tu no tens pare, desgraciat”. És la sensació que em donen les paraules del senyor Camps quan parla de l’avi del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero.
Que el teu avi haja estat afusellat per un grup de sediciosos, colpistes, feixistes, és un motiu d’orgull personal però una desgràcia familiar. Si no, que ho pregunten a la colla d’hereus dels “caidos por Dios y por España” que van ocupar llocs preeminents en façanes d’esglésies i de monuments funeraris diversos.
Jo també vull parlar d’un avi que vaig tindre, d’un avi que va callar bona part de la seua vida, que va romandre en silenci i em va ensenyar a practicar la “discreció”, no fóra cosa que algú et sentira i et delatara. Això va aprendre aquell home que va viure en la carn familiar la repressió del “glorioso ejército vencedor”. Evidentment, el meu avi no va estar entre aquells que aplaudien els afusellaments, les pallisses, les purgues, els empresonaments. I d’això me n’alegre molt, perquè el iaio no em va ensenyar a odiar.
Ara em faré pregunta: què li van ensenyar de l’odi cap als demés, els seus iaios, senyor Camps? Això no és molt cristià, veritat?