Polítiques i política

Durant bona part de la seua vida, un escolta parlar despectivament de la política i dels polítics. Tindre la nòmina pendent d'un resultat electoral és una cosa força arriscada. Ho seria més si l'elecció directa dels ciutadans signifiqués qui es manté en un càrrec i qui se'n va a treballar en altres menesters.


És ben cert que hi existeix una mena d'especímen gris que sol figurar de manera permanent, sempre en un segon o tercer ordre, en totes les llistes electorals. Són els gregaris. Al meu poble nadiu n'hi ha un que ha figurat durant dècades a la segona fila d'un partit i que ha estat convenientment recompensat amb llocs molt ben remunerats en alguna institució provincial. Sobre els seus mèrits es podria escriure ben poc, tan sols que és un home fidel al seu amo fins l'extenuació. Què diríem d'aquells xòfers i xoferesses que circulen per les carreteres i camins rurals portant càrrecs públics a canvi d'un sustent (?) no aconseguit en oposició pública ni amb mostra d'habilitats en el guiatge automobilístic.


Encara podríem parlar dels "xiquets dels encàrrecs", alguns dels quals han de compaginar les comandes (fer la compra) amb els càrrecs. Càrrecs i encàrregs tampoc estan renyits amb la dreta o l'esquerra, com bé es pot comprovar quan esbrinem qui prepara notes per plenaris, qui porta cistelles amunt i avall, qui trafega amb criatures alienes cap a col·legis i aniversaris. Tot ben patètic, si ens posem moralistes.


És clar que tots no són iguals. El problema és que no haurien de ser pareguts.


Això ens porta a reflexionar sobre la qualitat ètica, valor intel·lectual i capacitat política d'alguns d'aquests personatges de segon ordre que destaquen per haver triat un bon arbre a l'ombra del qual gitar-se a dormir. Llàstima de nòmina institucional.


En fi, un que encara creu que la política dóna opcions a gent honorable (ací està el cas de Francesc Colomer) distreu la seua mirada al voltant, a la recerca de gent de vàlua que preferesca jugar-se-la en política abans que opositar o optar per una nòmina suculenta en l'empresa privada.


Això vol dir, en conclusió, que els càrrecs polítics estan mal pagats si atenem al risc de perdre el lloc de treball; molt ben dotats si ens fixem en alguns que, en el mercat laboral "normal", no trobarien molt bones ofertes.