Democràcia i 15-M

Fa anys que ho pense: estem dinamitant les classes mitges del futur. NO m’he explicat què fan els meus alumnes estudiant filologia, magisteri, dret, arquitectura, si no és per un títol molt bonic que no els donarà altra cosa que no siga un treball precari, de mileurista si tenen sort i, si no, els ajudarà a saber-se orientar en els prestatges d’un magatzem on faran de reposadors. Futur negat perquè la societat s’ha encarit i nosaltres els hem empobrit. Tenen, per tant, tot el dret a indignar-se, sublevar-se, preguntar-se si no seria millor que els milions destinats a pagar els banquers, als esdeviments extraordinaris de la Comunidazzz com ara les carreres de cotxes i vaixells, els milions invertits en construccions faraòniques que serveixen per a no res, els diners per subvencionar viatges, estades, sopars, actes culturals incultes, televisions cutres, presentadors infumables, serveis d’assessories inútils, suits de luxe, cotxes de polítics, xofers de polítics, sobresous d’algun polític i panxacontents diversos...., hagueren estat millor en altres mans. Dic si no seria millor haver augmentat els imposts per fer pagar les més rics, haver abaixat els sous oficials desmesurats, i haver procurat que els bancs no inflaren el seu ventre fins a rebentar.
Crisi financera mundial; crisi originada pels “fluïds” de diners del neoliberalisme (Pujol dixit, no pas jo). Ja fa gairebé un segle, l’any 1929, en va caure una de grossa i va deixar molts en la cuneta nordamericana. El new deal va haver de refer el miracle americà i a Europa vam haver de passar pels feixismes, els estalinismes i els nazismes; o l’autarquia franquista, que ens va fer exportar mà d’obra com hui ho fan Marroc, Algeria, Tunísia, Gabon, Nigeria...
Ara, l’efecte s’ha multiplicat per milions. Si la fam produïa revolucions, la indignació ben bé pot produir una reinvenció de la democràcia, quan els polítics d’alçada –econòmica, si més no—han girat la cara a la realitat. Sembla que el “voteu-me i ja ens veurem d’ací quatre anys” s’haja instal•lat en una classe social dominant que, com els antics patricis romans, oblide la plebs. Uns han negat la crisi i d’altres neguen haver-la produït amb la seua injecció de vent a la bombolla immobiliària (Pujol ha repetit). Tot plegat, un pet com una gla.
I els pobres administrats, què culpa en tenen, de les decisions polítiques d’alta volada? Què en farem, de la democràcia? Obligarem els partits a sotmetre’s als principis de sufragi universal (real) dins de les seues estructures? Tindrem por a les votacions i direm “sí, senyor” a tot allò que ens vinga ordenat de dalt, sense diàleg ni raons. La política –això vol dir, de la polis—era l’art del diàleg, del pacte, de la paraula per convèncer i del saber acceptar el criteri de la majoria. A aquesta, jo m’apunte. No m’apunte a la del “tot val”, la de buscar com guanyar fent trampes, la del buscar acomodar-se en un poder que alguns no volen efímer. Si això és la democràcia real que volen, fem-la entre tots. El contrari és segrestar el futur dels nostres fills