Amb tot el respecte que es mereixen les organitzacions formades, en la seua essència, per gents honestes i plenes d’il·lusió per canviar el món, caldria fer una anàlisi de la mena d’individus que circulen per alguns partits polítics. A meitat dels anys noranta, alguns casos de corrupció van posar el PSOE en la posició d’inicial davallada que només va poder corregir la ràbia de la població arran de les mentides, de la prepotència i de la manipulació exercides pel darrer govern de José Maria Aznar.
A hores d’ara els socialistes afronten una crisi d’idees i interna que va més enllà dels casos puntuals de corrupció. Les llacunes d’alguns dels seus dirigents, la manca d’uns quadres plenament formats en tècniques modernes de comunicació, l’elecció de candidats obligada per grups de pressió i el distanciament palès de les esferes tradicionalment votants d’esquerres –els treballadors, gent amb inquietuds intel·lectuals, classes mitges progressistes—ha afavorit una abúlia entre els votants del partit. Pel contrari, el moviment 15-M, l’esquerra romàntica, el nacionalisme i l’ecologisme, han pres seient en les corts valencianes i en els ajuntaments amb més força que mai.
Fa uns dies reflexionàvem sobre el destí de l’esquerra valenciana. Ara, més que mai, és vist que s’obre un arc molt plural enfront de la dreta. És això bo o dolent? Segons com es mire, perquè aprofita per evidenciar l’arc de Sant Martí que composa el pensament progressista; dolent pel cantó que mostra aquest sector dividit mentre al davant hi ha la roca compacta sense escletxes, malgrat els escàndols que la ronden.
No hi ha dubte que els senyors de la dreta i els seus votants, que assumeixen la condició servil des del dia en què decideixen militar o votar determinat partit, no es creuen més llestos, ni més alts, ni més bonics que aquells que ocupen càrrecs orgànics per damunt d’ells. Aquesta manca de pensament crític afavoreix, evidentment, que l’obediència deguda, la genuflexió, el cap cot, tinguen compensació amb alguna canongia o parròquia de tercera fins i tot per al més humil dels militants i simpatitzants que s’hagen comportant degudament.
Pel contrari, a l’altra banda apareix el caïnisme més ancestral i salvatge quan, davant del fracàs, els ganivets esmolats passen a clavar-se en les espatlles dels aparentment més febles. És el que ocorre quan els fracassats culpen la militància, els companys que no s’han implicat suficientment, o fins i tot els núvols que passaven per allà un bon matí, segurament perquè els van fer ombra. Des de l’arrogància, des de la manca de sentit autocrític, sense estar en contacte amb la societat que els hauria de votar, no es pot construir una opció progressista de futur.
Després hi ha els altres, els aprofitats que demanen dimissions perquè esperen el seu moment, acatxats darrere dels matolls i esperant la caiguda dels companys, no per recollir l’arma i seguir endavant, no, sinó per disparar contra els seus procurant fer baixes en tots aquells que no els havien afalagat.
A les corts occitanes medievals hi havia la figura del lausenger, personatge sinistre que feia la funció d’anar i venir cantant les bondats de la mà que li donava de menjar, organitzant intrigues i lloant la grandesa del seu senyor. Aquests miserables –perquè feien de les seues arts ofici—es guanyaven el pa d’aquesta manera. Ara, segles més tard, corren lausengers pels ajuntaments nostrats. Quins són els seus mèrits, quina la seua qualitat?
A hores d’ara els socialistes afronten una crisi d’idees i interna que va més enllà dels casos puntuals de corrupció. Les llacunes d’alguns dels seus dirigents, la manca d’uns quadres plenament formats en tècniques modernes de comunicació, l’elecció de candidats obligada per grups de pressió i el distanciament palès de les esferes tradicionalment votants d’esquerres –els treballadors, gent amb inquietuds intel·lectuals, classes mitges progressistes—ha afavorit una abúlia entre els votants del partit. Pel contrari, el moviment 15-M, l’esquerra romàntica, el nacionalisme i l’ecologisme, han pres seient en les corts valencianes i en els ajuntaments amb més força que mai.
Fa uns dies reflexionàvem sobre el destí de l’esquerra valenciana. Ara, més que mai, és vist que s’obre un arc molt plural enfront de la dreta. És això bo o dolent? Segons com es mire, perquè aprofita per evidenciar l’arc de Sant Martí que composa el pensament progressista; dolent pel cantó que mostra aquest sector dividit mentre al davant hi ha la roca compacta sense escletxes, malgrat els escàndols que la ronden.
No hi ha dubte que els senyors de la dreta i els seus votants, que assumeixen la condició servil des del dia en què decideixen militar o votar determinat partit, no es creuen més llestos, ni més alts, ni més bonics que aquells que ocupen càrrecs orgànics per damunt d’ells. Aquesta manca de pensament crític afavoreix, evidentment, que l’obediència deguda, la genuflexió, el cap cot, tinguen compensació amb alguna canongia o parròquia de tercera fins i tot per al més humil dels militants i simpatitzants que s’hagen comportant degudament.
Pel contrari, a l’altra banda apareix el caïnisme més ancestral i salvatge quan, davant del fracàs, els ganivets esmolats passen a clavar-se en les espatlles dels aparentment més febles. És el que ocorre quan els fracassats culpen la militància, els companys que no s’han implicat suficientment, o fins i tot els núvols que passaven per allà un bon matí, segurament perquè els van fer ombra. Des de l’arrogància, des de la manca de sentit autocrític, sense estar en contacte amb la societat que els hauria de votar, no es pot construir una opció progressista de futur.
Després hi ha els altres, els aprofitats que demanen dimissions perquè esperen el seu moment, acatxats darrere dels matolls i esperant la caiguda dels companys, no per recollir l’arma i seguir endavant, no, sinó per disparar contra els seus procurant fer baixes en tots aquells que no els havien afalagat.
A les corts occitanes medievals hi havia la figura del lausenger, personatge sinistre que feia la funció d’anar i venir cantant les bondats de la mà que li donava de menjar, organitzant intrigues i lloant la grandesa del seu senyor. Aquests miserables –perquè feien de les seues arts ofici—es guanyaven el pa d’aquesta manera. Ara, segles més tard, corren lausengers pels ajuntaments nostrats. Quins són els seus mèrits, quina la seua qualitat?
No hay comentarios:
Publicar un comentario