NEWS OF THE SHIT

Excremental, benvolgut Watson. Així es podria qualificar la gestió ètica que del seu grup de comunicació ha fet el senyor Murdoch. La utilització de mètodes il·legítims a la caça de la notícia dóna molt que pensar. Per exemple, si la màxima del “tot val” és aplicable al terreny de la comunicació en trasllat d’un mal entés sentit de la política.
NO debades, alguns dels grups de comunicació “nacionals” han fet ostentació d’operacions molt semblants per a aconseguir vendre periòdics. Posem un exemple: el cas dels atemptats del 11-M a Atocha i el foment de la teoria de la conspiració. Allò va estar conduït per un interés polític i per una informació estreta a través de “propines” a un delinqüent que va acabar dient que mentre els senyors d’un periòdic li donaren pinso, ell continuaria llargant allò que li semblava.
Elemental, com veiem. Si algú vol mantenir una teoria i retroalimentar-la a través dels mitjans de comunicació pot fer el mateix: buscar un delinqüent i demanar-li, a canvi d’una substanciosa quantitat, que testimonie contra tal o tal altra persona. Això, quan ho fa algú que ens cau bé, es diu “periodisme d’investigació”; quan ho fa l’adversari “filtració interessada”. Així s’han qualificat algunes pàgines de sumaris recents que no han agradat ni als “amiguitos del alma” valencians ni als polítics afalagats pels regals del bigoti.
És clar, l’excrecència que molesta sempre és la de l’altre. Si no, que li pregunten a un altre bigoti il·lustrat –el més curt— de la nostra història recent, l’inefable José María Aznar (o era Ansar?), quan posava la X del GAL ben amunt i, en funció d’això, repetia com un lloro “váyase, señor González”.
Aquell lloro, anys a venir, s’integraria en la maquinària poc ètica d’un grup de comunicació com el del senyor Murdoch. La seua afecció al contacte amb el fem i l’habilitat per engegar el ventilador l’han fet guanyar-se fama d’eficaç en la distribució de femta pel camp internacional. No debades va celebrar una boda ben sonada a “L’Escorial”. Al capdavall, entre Aznar i la seua gent sempre hi ha hagut una tendència innata cap al maneig de les escorrialles. Si no, que ho pregunten per la part d’Alacant, on el tractament dels residus ha estat una mamella ben munyida pels regidors de la cosa pública local.
Vist i vist, no hi ha gaire diferència en l’administració de la merda (deixem ja l’eufemisme per a millor ocasió), siga ètica o real, perquè la dreta sempre en sap treure partit.

Per què els gossos no diuen “Bon dia”?

Elemental, diria un clàssic, perquè no tenen ús de raó. I qui demostra això? Qui ha escanejat el cervell d’un gos i l’ha comparat amb algunes ments humanes?
Per començar, si no tingueren esperit, no practicarien l’adulació, una forma tan canina d’obtenir beneficis a canvi de llepades de fama immemorial. Els gossos llepen la mà que els dóna de menjar, sovint mosseguen la de qui els vol malament. Aquesta segona classe sol ser més coneguda per tenir “males puces”.
Així i tot, podríem dir que és per tots conegut que solen avisar quan no reben bé algú, congènere o d’espècie humana poc desitjada i desitjable. Vol dir que, en el fons, encara mantenen cert grau de sinceritat, a l’hora de mostrar les seues simpaties i antipaties; la qual cosa ens ve a explicar a les clares perquè no tenen necessitat de gastar saliva quan arriben a un lloc. És més, amb una lleugera ensumada són capaços de percebre si són en terreny amic o enemic. Els mascles marquen territori amb una alçadeta de pota, gest lleuger i divertit que a molts ens agradaria poder exercitar per a segons quines coses. Cas de conflicte, només han de mostrar les dents.
Conclusió: els gossos no parlen perquè no en tenen necessitat. Ara, mirant-ho bé, alguns humans que els imiten en certs comportaments pensen que això de negar el salut també forma part de la idiosincràsia canina. Qui sap si de tan acostumats que estan a l’innoble art de la llepada.

Lausangers a la política

Amb tot el respecte que es mereixen les organitzacions formades, en la seua essència, per gents honestes i plenes d’il·lusió per canviar el món, caldria fer una anàlisi de la mena d’individus que circulen per alguns partits polítics. A meitat dels anys noranta, alguns casos de corrupció van posar el PSOE en la posició d’inicial davallada que només va poder corregir la ràbia de la població arran de les mentides, de la prepotència i de la manipulació exercides pel darrer govern de José Maria Aznar.
A hores d’ara els socialistes afronten una crisi d’idees i interna que va més enllà dels casos puntuals de corrupció. Les llacunes d’alguns dels seus dirigents, la manca d’uns quadres plenament formats en tècniques modernes de comunicació, l’elecció de candidats obligada per grups de pressió i el distanciament palès de les esferes tradicionalment votants d’esquerres –els treballadors, gent amb inquietuds intel·lectuals, classes mitges progressistes—ha afavorit una abúlia entre els votants del partit. Pel contrari, el moviment 15-M, l’esquerra romàntica, el nacionalisme i l’ecologisme, han pres seient en les corts valencianes i en els ajuntaments amb més força que mai.
Fa uns dies reflexionàvem sobre el destí de l’esquerra valenciana. Ara, més que mai, és vist que s’obre un arc molt plural enfront de la dreta. És això bo o dolent? Segons com es mire, perquè aprofita per evidenciar l’arc de Sant Martí que composa el pensament progressista; dolent pel cantó que mostra aquest sector dividit mentre al davant hi ha la roca compacta sense escletxes, malgrat els escàndols que la ronden.
No hi ha dubte que els senyors de la dreta i els seus votants, que assumeixen la condició servil des del dia en què decideixen militar o votar determinat partit, no es creuen més llestos, ni més alts, ni més bonics que aquells que ocupen càrrecs orgànics per damunt d’ells. Aquesta manca de pensament crític afavoreix, evidentment, que l’obediència deguda, la genuflexió, el cap cot, tinguen compensació amb alguna canongia o parròquia de tercera fins i tot per al més humil dels militants i simpatitzants que s’hagen comportant degudament.
Pel contrari, a l’altra banda apareix el caïnisme més ancestral i salvatge quan, davant del fracàs, els ganivets esmolats passen a clavar-se en les espatlles dels aparentment més febles. És el que ocorre quan els fracassats culpen la militància, els companys que no s’han implicat suficientment, o fins i tot els núvols que passaven per allà un bon matí, segurament perquè els van fer ombra. Des de l’arrogància, des de la manca de sentit autocrític, sense estar en contacte amb la societat que els hauria de votar, no es pot construir una opció progressista de futur.
Després hi ha els altres, els aprofitats que demanen dimissions perquè esperen el seu moment, acatxats darrere dels matolls i esperant la caiguda dels companys, no per recollir l’arma i seguir endavant, no, sinó per disparar contra els seus procurant fer baixes en tots aquells que no els havien afalagat.
A les corts occitanes medievals hi havia la figura del lausenger, personatge sinistre que feia la funció d’anar i venir cantant les bondats de la mà que li donava de menjar, organitzant intrigues i lloant la grandesa del seu senyor. Aquests miserables –perquè feien de les seues arts ofici—es guanyaven el pa d’aquesta manera. Ara, segles més tard, corren lausengers pels ajuntaments nostrats. Quins són els seus mèrits, quina la seua qualitat?

GLOTOFÀGIA I EMPOBRIMENT CULTURAL

Quan dues llengües entren en contacte íntim hi ha el risc, científicament constatat, que una de les dues acabe mossegada. Aquest és el destí que s'albira a la nostra llengua tal i com es planifica en els nous plans d'ensenyament dissenyats per la Conselleria d'Educació. Amb un pretés trilingüisme --que no trilerisme, que faria més al cas-- el senyor Font de Mora pretén que els mestres ensenyen les criatures emprant tres llengües vehiculars.

Com que coneixem una mica de què va l'assumpte i sabem --n'estem escamats-- de l'incompliment de requisits lingüístics i tendències a neutralitzar les línies en valencià per part de l'administració i un sector dels administrats, estem segurs que la impossible aplicació del model dissenyat a hores d'ara té un seguit d'implicacions socials futures. A saber:

1- Que els col·legis privats i concertats no acomplesquen el model dissenyat, amb la qual cosa es facilitarà un model bilingüe espanyol/anglés en què aquesta segona llengua tindrà un procés d'ensenyament de qualitat no reglada. De la primera, caldria fer una revisió del personal.

2- Que alguns mestres de la pública, poc coneixedors de la llengua de l'Imperi Britànic i poc donats a la utilització de la llengua de March, opten per decantar-se per la de l'Imperi de Felip II quan parlen als seus deixebles (més encara en situacions informals).

3- Que, en no ser requisit fins el moment el coneixement de l'anglés, milers de mestres opten per assumir la seua condició de funcionaris i immegir-se en la inèrcia en la qual els ha col·locat l'administració valenciana: els dóna igual l'anglés que el xinés, perquè no es pensen reciclar.

4- Que el procés de substitució en els usos socials del valencià, de la manera que es dissenya, no podrà ser invertit. La qual cosa implica, de retruc, l'acceleració de la pèrdua de la llengua com a patrimoni viu dels valencians. RIP

5- Fruit d'això es causarà un dany irreparable a la llengua i a la seua comunitat de parlants, que veuran minoritzada, encara més, l'acceptació del valencià en situacions comunicatives habituals.

6- Comptat i debatut, amb l'aparença d'ideal que es vol mostrar a aquesta mena de legislació "per quedar bé amb l'opinió pública" s'amenaça greument el futur de la llengua, ja situada en el camí cap a l'extinció social.

7- És el Partit POpular, amb els seus dirigents al capdavant, qui ha desenvolupat aquesta estratègia de substitució lingüística, un ganivet en l'espatlla de la identitat valenciana.

8- Així, segons l'ideari dels populars, serem més ESpanya i menys País Valencià.

9- Ja se sap, qui perd els origens, perd la identitat.

10- Sense llengua, sense identitat, som més assumibles sota els designis de la globalitat institucional.

11- L'anglés? No els importa gens ni mica. Qui vulga saber-lo bé haurà de pagar-se una estada a l'estranger. I, això, és conegut, és cosa de la gent amb determinat poder adquisitiu.

12- Escola en valencià: per als pobres, per als immigrants. Estudis i bon coneixement d'anglés: per a les elits, per als fills d'aquells que ja ens governen. I d'una formació privilegiada tenim la conseqüència d'un quadre de dirigents privilegiats que, com els seus pares i avis, ni necessiten ni volen per a res el valencià.

Camps, Fabra, etc., sempre en castellà. Per a quan polítics autènticament "populars" que no ignoren, menystinguen i odien la nostra llengua? I si girem la mirada a l'esquerra: hi ha algú, o prefereix girar la cara a un altre costat?

Porres, polis i polls

CÀRREGUES POLICIALS AMB LA NETEJA COM A EXCUSA

Foto: El País. 28 de maig

La gent sempre ha tingut por dels pollosos. Els polls són a la plebs allò que les puces al gos. El proletariat, en conseqüència, es podria definir com aquella classe a la qual li pertanyen –inherentment i salvant les higièniques distàncies que avui obliga la postmodernitat— els polls.
De pollosos es podría tractar aquests joves del 15-M si apliquem una terminologia molt de moda en temps passats; sobretot si entenem que, sota la qualificació esmentada, els ha tingut en consideració el senyor Felip Puig (dels Puig de tota la vida) per ordenar una maniobra de neteja a la Plaça de Catalunya, de la ciutat de can Fanga. Veient carregar els mossos sobre mosses, joves i avis, un ha sentit nostàlgia d’aquell cos d’uniformitat grisa i expeditivitat semblant. Quins temps més gloriosos per acabar amb les revoltes d’estudiants, hippies, gays, rojos i tota aquesta mena de gent que molesta al règim. El règim català està convertint-se en una “dieta” severa.
Als governants madrilenys, més enyoradissos encara dels anys setanta en aquesta faceta repressiva, els ha faltat temps per reclamar la part de pals que els correspon com a capital que són del regne de Borbó.
Veient córrer la sang per caps i cames, contemplant els blaus que condecoraven les pells resistents, se’m venien al cap preguntes diverses: quina és la diferència entre els resistents del Nord d’Àfrica i els de la Porta del Sol? Una molt clara, que ací molesten els empresaris de la ciutat. I do, clar, a Egipte els empresaris ja s’ho farien ells solets, fins i tot podrien posar una paradeta de venda de llambordes per llançar a la policia dictatorial. O és que els “morets” de El Caire no tenien aparença de pobres? No hi ha dubte, allò és més exòtic i ningú els pot exigir una neteja personal amb tanta sorra com hi ha al desert.
En fi, són moltes diferències. Jo diría més, mirant la pinta d’aquests jovencells disconformes, la meua iaia es preguntava si no estarien tots drogats. Clar, ara ja no canten allò tan bonic de “porros sí, porres no”. Tot i que a mí, les porres que més m’agraden les fan a Madrid i tenen un gust d’allò més dolç mullades en un café amb llet. Serà que, segons la qualitat de la llet, les porres són d’un tarannà o d’altre. Pel que es veu per la tele, la llet que ha begut al matí el señor Puig no deu haver-li sentat molt bé. N’haurà pres del pot que acostumava Martín Villa.

Democràcia i 15-M

Fa anys que ho pense: estem dinamitant les classes mitges del futur. NO m’he explicat què fan els meus alumnes estudiant filologia, magisteri, dret, arquitectura, si no és per un títol molt bonic que no els donarà altra cosa que no siga un treball precari, de mileurista si tenen sort i, si no, els ajudarà a saber-se orientar en els prestatges d’un magatzem on faran de reposadors. Futur negat perquè la societat s’ha encarit i nosaltres els hem empobrit. Tenen, per tant, tot el dret a indignar-se, sublevar-se, preguntar-se si no seria millor que els milions destinats a pagar els banquers, als esdeviments extraordinaris de la Comunidazzz com ara les carreres de cotxes i vaixells, els milions invertits en construccions faraòniques que serveixen per a no res, els diners per subvencionar viatges, estades, sopars, actes culturals incultes, televisions cutres, presentadors infumables, serveis d’assessories inútils, suits de luxe, cotxes de polítics, xofers de polítics, sobresous d’algun polític i panxacontents diversos...., hagueren estat millor en altres mans. Dic si no seria millor haver augmentat els imposts per fer pagar les més rics, haver abaixat els sous oficials desmesurats, i haver procurat que els bancs no inflaren el seu ventre fins a rebentar.
Crisi financera mundial; crisi originada pels “fluïds” de diners del neoliberalisme (Pujol dixit, no pas jo). Ja fa gairebé un segle, l’any 1929, en va caure una de grossa i va deixar molts en la cuneta nordamericana. El new deal va haver de refer el miracle americà i a Europa vam haver de passar pels feixismes, els estalinismes i els nazismes; o l’autarquia franquista, que ens va fer exportar mà d’obra com hui ho fan Marroc, Algeria, Tunísia, Gabon, Nigeria...
Ara, l’efecte s’ha multiplicat per milions. Si la fam produïa revolucions, la indignació ben bé pot produir una reinvenció de la democràcia, quan els polítics d’alçada –econòmica, si més no—han girat la cara a la realitat. Sembla que el “voteu-me i ja ens veurem d’ací quatre anys” s’haja instal•lat en una classe social dominant que, com els antics patricis romans, oblide la plebs. Uns han negat la crisi i d’altres neguen haver-la produït amb la seua injecció de vent a la bombolla immobiliària (Pujol ha repetit). Tot plegat, un pet com una gla.
I els pobres administrats, què culpa en tenen, de les decisions polítiques d’alta volada? Què en farem, de la democràcia? Obligarem els partits a sotmetre’s als principis de sufragi universal (real) dins de les seues estructures? Tindrem por a les votacions i direm “sí, senyor” a tot allò que ens vinga ordenat de dalt, sense diàleg ni raons. La política –això vol dir, de la polis—era l’art del diàleg, del pacte, de la paraula per convèncer i del saber acceptar el criteri de la majoria. A aquesta, jo m’apunte. No m’apunte a la del “tot val”, la de buscar com guanyar fent trampes, la del buscar acomodar-se en un poder que alguns no volen efímer. Si això és la democràcia real que volen, fem-la entre tots. El contrari és segrestar el futur dels nostres fills

El abuelo de Camps.

COSES DE IAIOS

He escoltat, aquests dies, al senyor Camps, tot un “honorable” president de la Generalitat Valenciana, enorgullir-se de l’estima que els seus avis li havien tramés des de xicotet. Això és una cosa, certament, per estar ben pagat. Fins i tot entraria dins dels paràmetres de la “normalitat” educativa dels xiquets. També els oficials nazis dels camps de concentració practicaven l’estima cap a la seua família, no es creguen.
Allò que ja no és tan “normal”, si ho analitzem des de la psicologia amateur, és voler comparar-se amb altres que, per circumstàncies diverses, no han tingut aquesta sort. És com la criatura mesquina que presumeix davant de l’orfe i li diu “i tu no tens pare, desgraciat”. És la sensació que em donen les paraules del senyor Camps quan parla de l’avi del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero.
Que el teu avi haja estat afusellat per un grup de sediciosos, colpistes, feixistes, és un motiu d’orgull personal però una desgràcia familiar. Si no, que ho pregunten a la colla d’hereus dels “caidos por Dios y por España” que van ocupar llocs preeminents en façanes d’esglésies i de monuments funeraris diversos.
Jo també vull parlar d’un avi que vaig tindre, d’un avi que va callar bona part de la seua vida, que va romandre en silenci i em va ensenyar a practicar la “discreció”, no fóra cosa que algú et sentira i et delatara. Això va aprendre aquell home que va viure en la carn familiar la repressió del “glorioso ejército vencedor”. Evidentment, el meu avi no va estar entre aquells que aplaudien els afusellaments, les pallisses, les purgues, els empresonaments. I d’això me n’alegre molt, perquè el iaio no em va ensenyar a odiar.
Ara em faré pregunta: què li van ensenyar de l’odi cap als demés, els seus iaios, senyor Camps? Això no és molt cristià, veritat?