professors

Es lamentava l'altre dia un vell de com és de dura la vida del polític, que ni dorm, ni menja, sempre va just de calès. Davant d'aital suma de desgràcies em vaig consolar pensant que potser tenia raó, que aquells que s'aixequen amb un coet al cul, que fan mans i mànegues per aguantar quaranta individus que els ignoren (en els millors dels casos) o que els insulten (en un cas normal) són uns privilegiats.

Ja ho deia la meua àvia: estudia molt, si vols ser un senyoret. Clar, això era quan a la gent amb una cultura mínima se'ls admirava, se'ls respectava i se'ls tractava de Don. En els temps que corren, amb la victòria de la cultura dels diners, dels guanys fàcils, dels "pelotazos" a l'estil Agag, és més d'admirar com es guanya la vida Belén Esteban o la senyora Aguirre, posem per cas.

La veritat, quan un ha treballat en un institut i ha passat per les aules/gàbies d'ensinistrament de cadells, li queden dos regusts: el de reconèixer-se en alguns dels seus deixebles o el de mirar de biaix als nombrossíssims productes del nostre fracàs escolar. I passa moltes vegades, per exemple quan vas a un restaurant i et trobes l'antic alumne que se te'n fotia a la cara dir-te: "desitjarà alguna cosa més, cavaller?". Quina manera més ràpida d'aprendre educació!

Segur que si pogués em donaria una puntada de peu; però ha d'aguantar perquè té un maître que amb moltes probabilitats l'està observant i no tolera un gest maleducat, malgrat un jornal de 800 €. mensuals.

Llavors un es pregunta si això del darwinisme social serà bo o dolent, si paga la pena que aquesta "carn de canó" perda el temps anant a les aules d'un institut o, si fóra el cas, no seria millor que aprenguera a parar taules i atendre el públic amb una dignitat professional que li procurara uns guanys més alts que els actuals.

Clar, posats a dignificar les professions, també ens comparem amb la resta d'Europa. Mireu Finlàndia. ÉS clar que les dotacions econòmiques per als col·legis dels país nòrdic no són les mateixes que les d'ací, ni de bon tros. A no ser que pensem en l'ensenyament privadíssim que, per cert, no té cap garantia de qualitat a casa nostra. Raons? Què prefereixen els millors alumnes de les universitats, treballar en la pública o en la privada? Per què? Per diners? Per estabilitat? Si pensem que els millors alumnes trien ensenyar en la pública, podem pensar en una qüestió evident: la privada no pot triar lliurement els seus recursos humans, és la segona o la tercera en elegir.

I si parlem de la clientela, ens plantegem fins a quin punt ser fill de tal o qual significa ser més intel·ligent. Només hi ha una cosa certa: a la concertada i a la privada no hi ha immigrants pobres. Ai, potser això és la clau de la qüestió. Hi ha pares que prefereixen que els seus fills no es barregen amb segons qui.

Jo també preferesc que els meus fills no es barregen amb segons quins pares i quines mares.

Santa Consti

Semblava un bé sagrat inamovible, intocable immaculat (coses d’influència del veïnat) i de difícil readaptació. La Santa Constitució Espanyola havia estat “atada y bien atada” perquè no es produïren canvis en la també Sacrosanta integritat pàtria. Però ara va i ens trobem, amb l’esmorzar del divendres, que totes aquelles coses tan sagrades i intocables es podien canviar amb una sessió, després del café amb “xurros” de casticitat inqüestionable.
Resulta grotesc que aquells que més s’han omplert la boca els darrers anys de constitucionalitat i constitucionalisme, que van optar per no votar a favor de la del 78 perquè la ferum de les nacionalitats no els havia agradat, cosa ideològicament coherent amb un partit postfranquista com era Alianza Popular, ara vinguen i canvien el marc legal espanyol amb dues pinzellades.
S’ha demostrat que, amb el vist-i-plau t’un tal Mariano, es pot canviar la sagrada norma espanyola. És tot un descans per a les ànimes turmentades que pensàvem que mai es podria reprendre el diàleg sobre el model plurinacional de l’estat. Això, al nostre entendre, obre la veda del diàleg –que no vol dir canviar de hui per a demà.
I anant més enllà, caldria veure com s’oposa l’Espanya constitucionalista a determinats desitjos perifèrics si, en un futur, els pobles basc i català clamen a l’uníson i amb majories abassegadores pel seu dret a decidir. Com s’oposaria la resta de l’Estat? Es trencaria Espanya governés qui governés? Sembla que les proclames derivarien ràpidament exigint intervencions. DE ben segur que la caverna (o Central Lletera Madrilenya, per dir-ho suau i guardiolísticament) clamarien per la intervenció militar “en las provincias vascongadas”, com diria un neo-fatxa. Això també seria constitucional. Ara bé, no sabem si racional.
Tot i que se’ns havia venut la impossibilitat de canvis, queda una convicció. La Constitució Espanyola és reformable, canviable, subvertible i soluble sempre que se li antoixe al Mariano de torn, amb l’aquiescència de les forces estatalistes que volen preservar els seus graners de vot.
Posats a elegir, diré que preferesc les gràcies de Mariano el Sobrio, conegut personatge que ens alegrava els dies i que no reparteix tanta crispació i mala llet com l’altre Mariano, el que ens anuncia que l’any vinent els professors treballaran més, cobraran menys, rebran més plantufades dels alumnes i s’estaran calladets o preferiran anar a collir perquè la relació esforç-sou els compensa més, els metges no faran gaire guàrdies perquè tancaran ambulatoris amb l’excusa de l’estalvi (l’augment de la mortandat regula el creixement) i que els bancs continuaran quedant-se amb la llar dels pobres, tindrem AVES i suprimirem rodalies, mentre continuem veient la Fórmula 1 a València, els edificis de l’America’s Cup buits o rellogats, la justícia més embussada que mai, i les universitats fetes un solar on campen els futurs aturats.
Llavors, mentre continuen entrant-nos-la doblada, crideu tots junts: Viva España!

...

La mort sempre és una visitant inoportuna. Descarregant una destralada a l’eixida d’un giravolt en forma de cotxe estavellat amassega els cossos i deixa una petja de destrucció indeleble. Els qui en fugen porten per sempre la marca d’un moment terrorífic sobre la pell, en forma d’os trencat que recorda dolorosament els canvis en l’oratge, fins i tot amb coixeres manifestes o amputacions de membres esfereïdores.
Però també hi ha la malaltia; allò que en diuen “mort natural”. Quan es presenta a deshores, en una edat poc convenient, la tragèdia esperada colpeja insistentment i diària qui envolta el malalt. Han estat mesos de fer-se a la idea, nits d’escoltar laments, de sobresalts esgarrifadors pensant que érem a les darreries d’una vida. I tot anava allargant-se com una angoixa inútil i un patiment que, en perllongar-se, semblava dissoldre la seua intensitat en el temps. Un cos inert, un lament permanent, la morfina apaivagadora de les puntades més ferèstegues, i un patiment callat, mut, canviat pels somriures consoladors, esperava el darrer moment amb un grau de resignació dissimulat.
La serenitat davant del moment, la certesa del descans etern, donen pas al punt tràgic en què contemplem que aquesta santa bagassa ha tornat per instal•lar-se en la carn de l’ésser estimat. No és d’estranyar que alguns busquen consol en la idea d’una altra vida. Els entenc perfectament. Dilluns, al cementiri, els ossos dels meus avis sonaven amb un cloc cloc tètric mentre els dipositaven al costat del cos excessivament jove de la meua germana. Descanse en pau.

NEWS OF THE SHIT

Excremental, benvolgut Watson. Així es podria qualificar la gestió ètica que del seu grup de comunicació ha fet el senyor Murdoch. La utilització de mètodes il·legítims a la caça de la notícia dóna molt que pensar. Per exemple, si la màxima del “tot val” és aplicable al terreny de la comunicació en trasllat d’un mal entés sentit de la política.
NO debades, alguns dels grups de comunicació “nacionals” han fet ostentació d’operacions molt semblants per a aconseguir vendre periòdics. Posem un exemple: el cas dels atemptats del 11-M a Atocha i el foment de la teoria de la conspiració. Allò va estar conduït per un interés polític i per una informació estreta a través de “propines” a un delinqüent que va acabar dient que mentre els senyors d’un periòdic li donaren pinso, ell continuaria llargant allò que li semblava.
Elemental, com veiem. Si algú vol mantenir una teoria i retroalimentar-la a través dels mitjans de comunicació pot fer el mateix: buscar un delinqüent i demanar-li, a canvi d’una substanciosa quantitat, que testimonie contra tal o tal altra persona. Això, quan ho fa algú que ens cau bé, es diu “periodisme d’investigació”; quan ho fa l’adversari “filtració interessada”. Així s’han qualificat algunes pàgines de sumaris recents que no han agradat ni als “amiguitos del alma” valencians ni als polítics afalagats pels regals del bigoti.
És clar, l’excrecència que molesta sempre és la de l’altre. Si no, que li pregunten a un altre bigoti il·lustrat –el més curt— de la nostra història recent, l’inefable José María Aznar (o era Ansar?), quan posava la X del GAL ben amunt i, en funció d’això, repetia com un lloro “váyase, señor González”.
Aquell lloro, anys a venir, s’integraria en la maquinària poc ètica d’un grup de comunicació com el del senyor Murdoch. La seua afecció al contacte amb el fem i l’habilitat per engegar el ventilador l’han fet guanyar-se fama d’eficaç en la distribució de femta pel camp internacional. No debades va celebrar una boda ben sonada a “L’Escorial”. Al capdavall, entre Aznar i la seua gent sempre hi ha hagut una tendència innata cap al maneig de les escorrialles. Si no, que ho pregunten per la part d’Alacant, on el tractament dels residus ha estat una mamella ben munyida pels regidors de la cosa pública local.
Vist i vist, no hi ha gaire diferència en l’administració de la merda (deixem ja l’eufemisme per a millor ocasió), siga ètica o real, perquè la dreta sempre en sap treure partit.

Per què els gossos no diuen “Bon dia”?

Elemental, diria un clàssic, perquè no tenen ús de raó. I qui demostra això? Qui ha escanejat el cervell d’un gos i l’ha comparat amb algunes ments humanes?
Per començar, si no tingueren esperit, no practicarien l’adulació, una forma tan canina d’obtenir beneficis a canvi de llepades de fama immemorial. Els gossos llepen la mà que els dóna de menjar, sovint mosseguen la de qui els vol malament. Aquesta segona classe sol ser més coneguda per tenir “males puces”.
Així i tot, podríem dir que és per tots conegut que solen avisar quan no reben bé algú, congènere o d’espècie humana poc desitjada i desitjable. Vol dir que, en el fons, encara mantenen cert grau de sinceritat, a l’hora de mostrar les seues simpaties i antipaties; la qual cosa ens ve a explicar a les clares perquè no tenen necessitat de gastar saliva quan arriben a un lloc. És més, amb una lleugera ensumada són capaços de percebre si són en terreny amic o enemic. Els mascles marquen territori amb una alçadeta de pota, gest lleuger i divertit que a molts ens agradaria poder exercitar per a segons quines coses. Cas de conflicte, només han de mostrar les dents.
Conclusió: els gossos no parlen perquè no en tenen necessitat. Ara, mirant-ho bé, alguns humans que els imiten en certs comportaments pensen que això de negar el salut també forma part de la idiosincràsia canina. Qui sap si de tan acostumats que estan a l’innoble art de la llepada.

Lausangers a la política

Amb tot el respecte que es mereixen les organitzacions formades, en la seua essència, per gents honestes i plenes d’il·lusió per canviar el món, caldria fer una anàlisi de la mena d’individus que circulen per alguns partits polítics. A meitat dels anys noranta, alguns casos de corrupció van posar el PSOE en la posició d’inicial davallada que només va poder corregir la ràbia de la població arran de les mentides, de la prepotència i de la manipulació exercides pel darrer govern de José Maria Aznar.
A hores d’ara els socialistes afronten una crisi d’idees i interna que va més enllà dels casos puntuals de corrupció. Les llacunes d’alguns dels seus dirigents, la manca d’uns quadres plenament formats en tècniques modernes de comunicació, l’elecció de candidats obligada per grups de pressió i el distanciament palès de les esferes tradicionalment votants d’esquerres –els treballadors, gent amb inquietuds intel·lectuals, classes mitges progressistes—ha afavorit una abúlia entre els votants del partit. Pel contrari, el moviment 15-M, l’esquerra romàntica, el nacionalisme i l’ecologisme, han pres seient en les corts valencianes i en els ajuntaments amb més força que mai.
Fa uns dies reflexionàvem sobre el destí de l’esquerra valenciana. Ara, més que mai, és vist que s’obre un arc molt plural enfront de la dreta. És això bo o dolent? Segons com es mire, perquè aprofita per evidenciar l’arc de Sant Martí que composa el pensament progressista; dolent pel cantó que mostra aquest sector dividit mentre al davant hi ha la roca compacta sense escletxes, malgrat els escàndols que la ronden.
No hi ha dubte que els senyors de la dreta i els seus votants, que assumeixen la condició servil des del dia en què decideixen militar o votar determinat partit, no es creuen més llestos, ni més alts, ni més bonics que aquells que ocupen càrrecs orgànics per damunt d’ells. Aquesta manca de pensament crític afavoreix, evidentment, que l’obediència deguda, la genuflexió, el cap cot, tinguen compensació amb alguna canongia o parròquia de tercera fins i tot per al més humil dels militants i simpatitzants que s’hagen comportant degudament.
Pel contrari, a l’altra banda apareix el caïnisme més ancestral i salvatge quan, davant del fracàs, els ganivets esmolats passen a clavar-se en les espatlles dels aparentment més febles. És el que ocorre quan els fracassats culpen la militància, els companys que no s’han implicat suficientment, o fins i tot els núvols que passaven per allà un bon matí, segurament perquè els van fer ombra. Des de l’arrogància, des de la manca de sentit autocrític, sense estar en contacte amb la societat que els hauria de votar, no es pot construir una opció progressista de futur.
Després hi ha els altres, els aprofitats que demanen dimissions perquè esperen el seu moment, acatxats darrere dels matolls i esperant la caiguda dels companys, no per recollir l’arma i seguir endavant, no, sinó per disparar contra els seus procurant fer baixes en tots aquells que no els havien afalagat.
A les corts occitanes medievals hi havia la figura del lausenger, personatge sinistre que feia la funció d’anar i venir cantant les bondats de la mà que li donava de menjar, organitzant intrigues i lloant la grandesa del seu senyor. Aquests miserables –perquè feien de les seues arts ofici—es guanyaven el pa d’aquesta manera. Ara, segles més tard, corren lausengers pels ajuntaments nostrats. Quins són els seus mèrits, quina la seua qualitat?

GLOTOFÀGIA I EMPOBRIMENT CULTURAL

Quan dues llengües entren en contacte íntim hi ha el risc, científicament constatat, que una de les dues acabe mossegada. Aquest és el destí que s'albira a la nostra llengua tal i com es planifica en els nous plans d'ensenyament dissenyats per la Conselleria d'Educació. Amb un pretés trilingüisme --que no trilerisme, que faria més al cas-- el senyor Font de Mora pretén que els mestres ensenyen les criatures emprant tres llengües vehiculars.

Com que coneixem una mica de què va l'assumpte i sabem --n'estem escamats-- de l'incompliment de requisits lingüístics i tendències a neutralitzar les línies en valencià per part de l'administració i un sector dels administrats, estem segurs que la impossible aplicació del model dissenyat a hores d'ara té un seguit d'implicacions socials futures. A saber:

1- Que els col·legis privats i concertats no acomplesquen el model dissenyat, amb la qual cosa es facilitarà un model bilingüe espanyol/anglés en què aquesta segona llengua tindrà un procés d'ensenyament de qualitat no reglada. De la primera, caldria fer una revisió del personal.

2- Que alguns mestres de la pública, poc coneixedors de la llengua de l'Imperi Britànic i poc donats a la utilització de la llengua de March, opten per decantar-se per la de l'Imperi de Felip II quan parlen als seus deixebles (més encara en situacions informals).

3- Que, en no ser requisit fins el moment el coneixement de l'anglés, milers de mestres opten per assumir la seua condició de funcionaris i immegir-se en la inèrcia en la qual els ha col·locat l'administració valenciana: els dóna igual l'anglés que el xinés, perquè no es pensen reciclar.

4- Que el procés de substitució en els usos socials del valencià, de la manera que es dissenya, no podrà ser invertit. La qual cosa implica, de retruc, l'acceleració de la pèrdua de la llengua com a patrimoni viu dels valencians. RIP

5- Fruit d'això es causarà un dany irreparable a la llengua i a la seua comunitat de parlants, que veuran minoritzada, encara més, l'acceptació del valencià en situacions comunicatives habituals.

6- Comptat i debatut, amb l'aparença d'ideal que es vol mostrar a aquesta mena de legislació "per quedar bé amb l'opinió pública" s'amenaça greument el futur de la llengua, ja situada en el camí cap a l'extinció social.

7- És el Partit POpular, amb els seus dirigents al capdavant, qui ha desenvolupat aquesta estratègia de substitució lingüística, un ganivet en l'espatlla de la identitat valenciana.

8- Així, segons l'ideari dels populars, serem més ESpanya i menys País Valencià.

9- Ja se sap, qui perd els origens, perd la identitat.

10- Sense llengua, sense identitat, som més assumibles sota els designis de la globalitat institucional.

11- L'anglés? No els importa gens ni mica. Qui vulga saber-lo bé haurà de pagar-se una estada a l'estranger. I, això, és conegut, és cosa de la gent amb determinat poder adquisitiu.

12- Escola en valencià: per als pobres, per als immigrants. Estudis i bon coneixement d'anglés: per a les elits, per als fills d'aquells que ja ens governen. I d'una formació privilegiada tenim la conseqüència d'un quadre de dirigents privilegiats que, com els seus pares i avis, ni necessiten ni volen per a res el valencià.

Camps, Fabra, etc., sempre en castellà. Per a quan polítics autènticament "populars" que no ignoren, menystinguen i odien la nostra llengua? I si girem la mirada a l'esquerra: hi ha algú, o prefereix girar la cara a un altre costat?