RETALLADES I DESTRALADES

Com que no sóc polític professional, encara crec que quan una persona s’enfronta al veredicte del poble ha de mantenir la seua paraula. Això em van ensenyar a casa, no canviar una promesa feta. És clar que amb l’educació noucentista que alguns hem rebut necessitem un bany de postmodernitat, d’aquell individualisme postmodern que ja havia inventat D. Luis de Góngora quan deia allò de “hablen otros del gobierno, del mundo y sus monarquías, mientran gobiernan mis días (...) y ríase la gente”.
Doncs això, mentre la gent no s’ha preocupat de la política ni dels polítics (principalment de l’assalt als fons públics de determinats polítics) hi ha hagut una nova classe social, els aprofitats o
aprofitosos, que veient vindre la conjuntura favorable han armat una destrossa i saqueig de la qual ara en paguem les conseqüències. Com per a fugir volant, si l’aeroport d’ací del costat ens oferira alguna possibilitat d’enlairar-nos.
Em tem que no, que l’única cosa que ens permet pujar-nos a algun lloc és el “mamotreto”, autèntica icona de l’estulticia del castellonerio patriobajero, que un dels aprofitats ha sabut vendre al seu mecenes provincial, un presumpte delinqüent que apunta a la seua fi seguint la línia D’Al Cappone, pillat per no pagar imposts.
En fi, que en això va Mariano, el nouvingut al govern, i el seu amic Fabra (el que sembla honest) i ens endinyen per la reraguarda un paquet de restriccions econòmiques als funcionaris. Clar
està, lluny es queden de la retallada els Pepetys de torn que assessoren el "no res", el designats pel dit d’algú a ocupar presidències d’empreses públiques i a organitzar ciutats de les llengües que deuen de ser del fum que van soltar les de la Bíblia.
Conseqüència pràctica de la lliçó: si D. Mariano i la Soraya (en català s’escriu amb article, ep!) ens van dir que els imposts no es tocaven, i ara els toquen; si ens van dir que pujar imposts volia
dir menys llocs de treball, potser tindran raó perquè un servidor ha decidit estalviar de valent en les següents coses:
1- No em compraré el televisor extraplà que m’havia promés per a reis. El senyor de
la botiga es queda sense benefici, la multinacional que hi ha al darrere també. 700 que
estalviem.
2- Com que tinc poca cosa que robar, tancaré el tracte amb l’empresa de les alarmes.
200 més al pap. Perdone, senyor Batalla, que vosté també ho passa malament pel
que es veu.
3- Els meus xiquets, no cal que vegen tanta tele, que va mal per a la vista. 58
mensuals del Plus. Total, si part anirien a parar a Martín Villa i a POlanco...
4- Com que no tinc por als robatoris, ni als accidents (desgràcies ja n’hem passat
tots) tampoc necessite assegurança de la casa (300)
5- Els del gas, cobraran menys perquè la calefacció només es posa en marxa a la nit.
La resta del dia, ben abrigats (?)
6- A Telefònica ja la vaig enviar a pastar. Ara potser envie els dels mòbils i els de
l’ADSL
7- Els caps de setmana, al preu que va el gasoil, preferesc passejar amb bicicleta, no
eixir a cap lloc. Ho sent pels de BPoil i algun restaurant que es queda sense quatre clients
8- Els mitjons, calçotets i roba vella, bé podran aguantar una mica més o una
repuntadeta de tant en tant.
9- El cotxe al taller, per què? Si el gastarem només l’imprescindible. Ja veurem si
per passar la ITV necessita rodes noves. En aquest cas, no la passaré i el
deixaré al garatge de casa. Total, les empreses d'ITV també les van concedir en èpoques zaplanistes d'aquelles maneres. Aniré a treballar amb bicicleta. Un estalvi de 50
euros mensuals aproximadament.
10-
Finalment, la compra. He descobert que tinc un parell d’hortets heretats, potser serà hora de tornar a cert règim autàrquic. Allò de menjar la “fruita del temps” que practicaven
els nostres avis savis. Ja no caldrà demanar pomes de Nova Zelanda ni de Xile.
Tot plegat, crec que podré estalviar uns centenars d’euros mensuals, gairebé la quantitat
equivalent a allò que m’han retallat. La diferència és que del meu treball ja no s’aprofitaran un seguit d’empresaris, tot i que potser tinguen treballadors al seu càrrec. Això és el que diferència bàsicament els "empresaris" dels "empresaris" a l'estil Urdangarin, fauna que s'ha prodigat molt en aquesta selva neoliberal on tot val.
El pitjor del cas, que una colla de polítics nefasts, panxacontents, aprofitosos i poc
preparats seguiran fotent-se les “tallades”, com sempre ha passat.

Lliçó per al dia de hui: A pagar-ho, pebrereta.

PD: la foto està retallada perquè no es pot veure qui hi ha al darrere. Només una pista: porta bigoti.

SALVATGES

Els boscs són, com diria Pero Grullo, l’ànima de la natura i el patrimoni més estimat que tenen els ciutadans d’un país. Quan cremen ens veiem envoltats de tristor, d’una tristor ancestral que arrela en l’ànima dels antics caçadors, dels actuals passejadors, dels boletaires, de la gent que vol
respirar olor de pi, flaire de timó i de romaní. Quan cremen, sempre hi ha alguna suspicàcia sobre les causes: intencionat, no intencionat? Si “A”, qui i per què?
Els boscs són reserva per als animals. Ells fan i desfan dins del seu hàbitat intentant imposar l’equilibri que les espècies necessiten per subsistir. Però, ai las!, quan els arbres cremen, els animals escampen el poll o, simplement, moren víctima del fum i de les flames. No és que un tinga debilitat pel cant dels ocells, ni pels senglars tan sols, sinó que creu fermament en la necessitat de preservar l’espai natural de la mort. La mort de la natura és el pas definitiu cap a l’extinció de la raça més animal: l’home.
Comptat i debatut, quan la nostra Generalitat, que no “genialitat”, ens llença als morros una proposta tan salvatge com la que he escoltat aquests dies, només em queden ganes d’emigrar a una ermita perduda el més lluny possible d’aquest fastiguejat País Valencià. Resulta que ara es podrà construir en territori cremat. La gent de Benicàssim ja està fent càlculs de com es cotitzarà el metre quadrat del Desert de les Palmes, posem per cas; la muntanya d’Alcoi podria convertir-se en un paratge singular cimentat amb vistes sobre la comarca; i els Ports, quina bella estampa tindre un xalet amb perspectives sobre la immensitat de carrasques i de pins...
Aquesta és la seua idea de progrés: devorar, depredar la natura, acabar amb ella com més aviat millor. El govern valencià, seguint les consignes ancestrals de la dreta cavernícola d’aquest país de nous rics i d’acabalats especuladors, ha obert la veda de la caça del territori. Ara, torxa en mà al més vell estil K.K.K., aquells que vulguen treure un bon profit del tros perdut que tenien al poble poden començar a maquinar la salvatjada, el delicte comés amb nocturnitat... Ja els eixiran els rèdits el dia de demà. Sempre hi haurà algú disposat a viure de la carn morta, ja ho fan els voltors.
I la gent que compre vivendes en el territori devastat potser, anys a venir, es queixarà de la situació de precarietat quan no tinguen tots els serveis “civilitzats” que fan al cas: aigua, llum, telèfon-internet, piscina, jacuzzi, autopista fins a la porta de casa...
Cosa semblant va passar fa anys quan, en una febrada constructora sense igual, tots es van posar
a comprar-se “apartaments i vil·les a primera línia de platja”. La llei de costes no els va aturar. Si voleu, revisem el litoral valencià i expliquem en què s’han convertit els antics terrenys “okupats”. Després venen desgràcies quan la natura es presenta amb les escriptures sota l’aixella. És normal, si qui ha deixat fer aquestes animalades vé de la selva política, del pur sentit del benefici immediat a costa de qualsevol cosa.

Aquesta mena de fauna, són uns salvatges bípeds que caldria controlar.

professors

Es lamentava l'altre dia un vell de com és de dura la vida del polític, que ni dorm, ni menja, sempre va just de calès. Davant d'aital suma de desgràcies em vaig consolar pensant que potser tenia raó, que aquells que s'aixequen amb un coet al cul, que fan mans i mànegues per aguantar quaranta individus que els ignoren (en els millors dels casos) o que els insulten (en un cas normal) són uns privilegiats.

Ja ho deia la meua àvia: estudia molt, si vols ser un senyoret. Clar, això era quan a la gent amb una cultura mínima se'ls admirava, se'ls respectava i se'ls tractava de Don. En els temps que corren, amb la victòria de la cultura dels diners, dels guanys fàcils, dels "pelotazos" a l'estil Agag, és més d'admirar com es guanya la vida Belén Esteban o la senyora Aguirre, posem per cas.

La veritat, quan un ha treballat en un institut i ha passat per les aules/gàbies d'ensinistrament de cadells, li queden dos regusts: el de reconèixer-se en alguns dels seus deixebles o el de mirar de biaix als nombrossíssims productes del nostre fracàs escolar. I passa moltes vegades, per exemple quan vas a un restaurant i et trobes l'antic alumne que se te'n fotia a la cara dir-te: "desitjarà alguna cosa més, cavaller?". Quina manera més ràpida d'aprendre educació!

Segur que si pogués em donaria una puntada de peu; però ha d'aguantar perquè té un maître que amb moltes probabilitats l'està observant i no tolera un gest maleducat, malgrat un jornal de 800 €. mensuals.

Llavors un es pregunta si això del darwinisme social serà bo o dolent, si paga la pena que aquesta "carn de canó" perda el temps anant a les aules d'un institut o, si fóra el cas, no seria millor que aprenguera a parar taules i atendre el públic amb una dignitat professional que li procurara uns guanys més alts que els actuals.

Clar, posats a dignificar les professions, també ens comparem amb la resta d'Europa. Mireu Finlàndia. ÉS clar que les dotacions econòmiques per als col·legis dels país nòrdic no són les mateixes que les d'ací, ni de bon tros. A no ser que pensem en l'ensenyament privadíssim que, per cert, no té cap garantia de qualitat a casa nostra. Raons? Què prefereixen els millors alumnes de les universitats, treballar en la pública o en la privada? Per què? Per diners? Per estabilitat? Si pensem que els millors alumnes trien ensenyar en la pública, podem pensar en una qüestió evident: la privada no pot triar lliurement els seus recursos humans, és la segona o la tercera en elegir.

I si parlem de la clientela, ens plantegem fins a quin punt ser fill de tal o qual significa ser més intel·ligent. Només hi ha una cosa certa: a la concertada i a la privada no hi ha immigrants pobres. Ai, potser això és la clau de la qüestió. Hi ha pares que prefereixen que els seus fills no es barregen amb segons qui.

Jo també preferesc que els meus fills no es barregen amb segons quins pares i quines mares.

Santa Consti

Semblava un bé sagrat inamovible, intocable immaculat (coses d’influència del veïnat) i de difícil readaptació. La Santa Constitució Espanyola havia estat “atada y bien atada” perquè no es produïren canvis en la també Sacrosanta integritat pàtria. Però ara va i ens trobem, amb l’esmorzar del divendres, que totes aquelles coses tan sagrades i intocables es podien canviar amb una sessió, després del café amb “xurros” de casticitat inqüestionable.
Resulta grotesc que aquells que més s’han omplert la boca els darrers anys de constitucionalitat i constitucionalisme, que van optar per no votar a favor de la del 78 perquè la ferum de les nacionalitats no els havia agradat, cosa ideològicament coherent amb un partit postfranquista com era Alianza Popular, ara vinguen i canvien el marc legal espanyol amb dues pinzellades.
S’ha demostrat que, amb el vist-i-plau t’un tal Mariano, es pot canviar la sagrada norma espanyola. És tot un descans per a les ànimes turmentades que pensàvem que mai es podria reprendre el diàleg sobre el model plurinacional de l’estat. Això, al nostre entendre, obre la veda del diàleg –que no vol dir canviar de hui per a demà.
I anant més enllà, caldria veure com s’oposa l’Espanya constitucionalista a determinats desitjos perifèrics si, en un futur, els pobles basc i català clamen a l’uníson i amb majories abassegadores pel seu dret a decidir. Com s’oposaria la resta de l’Estat? Es trencaria Espanya governés qui governés? Sembla que les proclames derivarien ràpidament exigint intervencions. DE ben segur que la caverna (o Central Lletera Madrilenya, per dir-ho suau i guardiolísticament) clamarien per la intervenció militar “en las provincias vascongadas”, com diria un neo-fatxa. Això també seria constitucional. Ara bé, no sabem si racional.
Tot i que se’ns havia venut la impossibilitat de canvis, queda una convicció. La Constitució Espanyola és reformable, canviable, subvertible i soluble sempre que se li antoixe al Mariano de torn, amb l’aquiescència de les forces estatalistes que volen preservar els seus graners de vot.
Posats a elegir, diré que preferesc les gràcies de Mariano el Sobrio, conegut personatge que ens alegrava els dies i que no reparteix tanta crispació i mala llet com l’altre Mariano, el que ens anuncia que l’any vinent els professors treballaran més, cobraran menys, rebran més plantufades dels alumnes i s’estaran calladets o preferiran anar a collir perquè la relació esforç-sou els compensa més, els metges no faran gaire guàrdies perquè tancaran ambulatoris amb l’excusa de l’estalvi (l’augment de la mortandat regula el creixement) i que els bancs continuaran quedant-se amb la llar dels pobres, tindrem AVES i suprimirem rodalies, mentre continuem veient la Fórmula 1 a València, els edificis de l’America’s Cup buits o rellogats, la justícia més embussada que mai, i les universitats fetes un solar on campen els futurs aturats.
Llavors, mentre continuen entrant-nos-la doblada, crideu tots junts: Viva España!

...

La mort sempre és una visitant inoportuna. Descarregant una destralada a l’eixida d’un giravolt en forma de cotxe estavellat amassega els cossos i deixa una petja de destrucció indeleble. Els qui en fugen porten per sempre la marca d’un moment terrorífic sobre la pell, en forma d’os trencat que recorda dolorosament els canvis en l’oratge, fins i tot amb coixeres manifestes o amputacions de membres esfereïdores.
Però també hi ha la malaltia; allò que en diuen “mort natural”. Quan es presenta a deshores, en una edat poc convenient, la tragèdia esperada colpeja insistentment i diària qui envolta el malalt. Han estat mesos de fer-se a la idea, nits d’escoltar laments, de sobresalts esgarrifadors pensant que érem a les darreries d’una vida. I tot anava allargant-se com una angoixa inútil i un patiment que, en perllongar-se, semblava dissoldre la seua intensitat en el temps. Un cos inert, un lament permanent, la morfina apaivagadora de les puntades més ferèstegues, i un patiment callat, mut, canviat pels somriures consoladors, esperava el darrer moment amb un grau de resignació dissimulat.
La serenitat davant del moment, la certesa del descans etern, donen pas al punt tràgic en què contemplem que aquesta santa bagassa ha tornat per instal•lar-se en la carn de l’ésser estimat. No és d’estranyar que alguns busquen consol en la idea d’una altra vida. Els entenc perfectament. Dilluns, al cementiri, els ossos dels meus avis sonaven amb un cloc cloc tètric mentre els dipositaven al costat del cos excessivament jove de la meua germana. Descanse en pau.

NEWS OF THE SHIT

Excremental, benvolgut Watson. Així es podria qualificar la gestió ètica que del seu grup de comunicació ha fet el senyor Murdoch. La utilització de mètodes il·legítims a la caça de la notícia dóna molt que pensar. Per exemple, si la màxima del “tot val” és aplicable al terreny de la comunicació en trasllat d’un mal entés sentit de la política.
NO debades, alguns dels grups de comunicació “nacionals” han fet ostentació d’operacions molt semblants per a aconseguir vendre periòdics. Posem un exemple: el cas dels atemptats del 11-M a Atocha i el foment de la teoria de la conspiració. Allò va estar conduït per un interés polític i per una informació estreta a través de “propines” a un delinqüent que va acabar dient que mentre els senyors d’un periòdic li donaren pinso, ell continuaria llargant allò que li semblava.
Elemental, com veiem. Si algú vol mantenir una teoria i retroalimentar-la a través dels mitjans de comunicació pot fer el mateix: buscar un delinqüent i demanar-li, a canvi d’una substanciosa quantitat, que testimonie contra tal o tal altra persona. Això, quan ho fa algú que ens cau bé, es diu “periodisme d’investigació”; quan ho fa l’adversari “filtració interessada”. Així s’han qualificat algunes pàgines de sumaris recents que no han agradat ni als “amiguitos del alma” valencians ni als polítics afalagats pels regals del bigoti.
És clar, l’excrecència que molesta sempre és la de l’altre. Si no, que li pregunten a un altre bigoti il·lustrat –el més curt— de la nostra història recent, l’inefable José María Aznar (o era Ansar?), quan posava la X del GAL ben amunt i, en funció d’això, repetia com un lloro “váyase, señor González”.
Aquell lloro, anys a venir, s’integraria en la maquinària poc ètica d’un grup de comunicació com el del senyor Murdoch. La seua afecció al contacte amb el fem i l’habilitat per engegar el ventilador l’han fet guanyar-se fama d’eficaç en la distribució de femta pel camp internacional. No debades va celebrar una boda ben sonada a “L’Escorial”. Al capdavall, entre Aznar i la seua gent sempre hi ha hagut una tendència innata cap al maneig de les escorrialles. Si no, que ho pregunten per la part d’Alacant, on el tractament dels residus ha estat una mamella ben munyida pels regidors de la cosa pública local.
Vist i vist, no hi ha gaire diferència en l’administració de la merda (deixem ja l’eufemisme per a millor ocasió), siga ètica o real, perquè la dreta sempre en sap treure partit.

Per què els gossos no diuen “Bon dia”?

Elemental, diria un clàssic, perquè no tenen ús de raó. I qui demostra això? Qui ha escanejat el cervell d’un gos i l’ha comparat amb algunes ments humanes?
Per començar, si no tingueren esperit, no practicarien l’adulació, una forma tan canina d’obtenir beneficis a canvi de llepades de fama immemorial. Els gossos llepen la mà que els dóna de menjar, sovint mosseguen la de qui els vol malament. Aquesta segona classe sol ser més coneguda per tenir “males puces”.
Així i tot, podríem dir que és per tots conegut que solen avisar quan no reben bé algú, congènere o d’espècie humana poc desitjada i desitjable. Vol dir que, en el fons, encara mantenen cert grau de sinceritat, a l’hora de mostrar les seues simpaties i antipaties; la qual cosa ens ve a explicar a les clares perquè no tenen necessitat de gastar saliva quan arriben a un lloc. És més, amb una lleugera ensumada són capaços de percebre si són en terreny amic o enemic. Els mascles marquen territori amb una alçadeta de pota, gest lleuger i divertit que a molts ens agradaria poder exercitar per a segons quines coses. Cas de conflicte, només han de mostrar les dents.
Conclusió: els gossos no parlen perquè no en tenen necessitat. Ara, mirant-ho bé, alguns humans que els imiten en certs comportaments pensen que això de negar el salut també forma part de la idiosincràsia canina. Qui sap si de tan acostumats que estan a l’innoble art de la llepada.